L’11 d’abril de 1993, una banda neonazi assassinava el jove de 18 anys Guillem Agulló a Montanejos, Castelló. El van envoltar, el van agafar entre dues persones i un d’ells, Pedro José Cuevas, li va clavar una ganivetada al cor que va acabar amb la seva vida. El judici i el tractament en els mitjans van demostrar que el nostre país, que venia una modernitat enlluernadora i una democràcia modèlica, encara era incapaç de condemnar els crims de la ultradreta. L’assassinat es va presentar com una baralla entre bandes. En Guillem es movia amb la gent de Maulets, organització juvenil independentista, i els antifeixistes Sharp, que lluitaven contra els grups d’extrema dreta que encara campaven amb impunitat pegant a homosexuals, gent d’esquerres i d’altres ètnies.
Cuevas va ser l’únic condemnat a presó, i als quatre anys va quedar en llibertat i va començar a militar en partits d’extrema dreta al costat dels mateixos que el van defensar en els tribunals, la prova que allò va ser un crim d’odi per qüestions polítiques. Això és el que explica Carlos Marqués-Marcet a La mort de Guillem, pel·lícula presentada al Festival de Màlaga, que s’estrena ara en cinemes. El director de 10.000 Km i Els dies que vindran es posiciona sense embuts amb la família d’Agulló i deixa clar que l’equidistància mai és una opció. Aquesta equidistància que ha donat ales als missatges racistes, homòfobs, masclistes i antidemocràtics dels grups ultres.
És el mateix que passava en el judici que mostra la pel·lícula. La ultradreta va aconseguir els millors advocats, els governs, del PSOE primer i després del PP, no van voler involucrar-se en res, tot i que la societat valenciana estava dividida. Per això, és significatiu que des de la Generalitat Valenciana donin suport ara aquesta pel·lícula; aquest suport cinematogràfic és, d’alguna manera, un suport a la família de Guillem Agulló. Un símbol de la lluita antifeixista al País Valencià i a tot Espanya, i que va encunyar aquest lema tan corejat, fins i tot avui, de “Guillem Agulló, ni oblit, ni perdó”. Però hi va haver oblit i va haver-hi perdó, com explica la pel·lícula.
La història de Guillem Agulló és més actual que mai. La pel·lícula no pot arribar en millor moment. Vivim temps estranys en els quals el feixisme i l’antifeixisme estan igualats en una opinió pública que sembla haver oblidat el passat recent
Explicar ara la història de Guillem Agulló sona més actual que mai. La pel·lícula no pot arribar en millor moment. Vivim temps estranys on el feixisme i l’antifeixisme estan igualats en una opinió pública que sembla haver oblidat el passat recent. La pel·lícula permet revisitar on érem el 1993, sobretot al País Valencià, i ajuda a entendre d’on venim. Sí, revisitar de quina manera la impunitat de certes estructures tant polítiques com socials, hereves d’una transició mal feta, poden afectar de forma tràgica a una família.
Condemnar és una paraula buida
En Guillem era a primera línia i van anar per ell. Pensaven que matant-lo paralitzaven el moviment, però es van equivocar amb l’entorn, que porta anys lluitant i reivindicant la seva memòria i tot el que representava. Carlos Marqués-Marcet pren en la pel·lícula una posició clara, se situa al costat d’aquest entorn familiar. Així doncs, calia aprendre molt del procés de després de la seva mort. Comprovar com els havia transformat. Hi havia un drama més enllà de la política. Com la causa política els impedia reestructurar-se com a família. Aquí rau en bona part l’interès de la pel·lícula.
Parlar de Guillem Agulló encara avui té conseqüències. L’equip de La mort de Guillem va denunciar pressions i pintades feixistes durant el rodatge, com les que porta patint des de fa 27 anys la família Agulló Salvador. Pintades a casa, trucades a totes hores, amenaces a les seves germanes… i aquella pancarta a Mestalla que deia “Guillem, jódete”. Tot amb la impunitat de sempre. Arrosseguem molta herència d’un règim que mai s’ha jutjat. Només s’ha jutjat a nivell públic, i s’ha fet a través del cinema, de la literatura, de l’art… a la política li queda molt per fer a l’hora de condemnar aquells fets. Ningú ha exigit als hereus del franquisme condemnes pels morts que van provocar… condemnar és una paraula buida.
La mort de Guillem és una pel·lícula obertament política, però, sobretot, és profundament ètica. Perquè tria el punt de vista d’una família que busca explicacions a la mort del seu fill, que per intentar fer valer el seu dret a la justícia s’enfronta a amenaces i patiment. “No és la pel·lícula que ens hagués agradat, però és la millor pel·lícula que s’ha pogut fer”, recordaven Guillem Agulló pare i Carme Salvador, després de rebre la Creu de Sant Jordi. “És la pel·lícula que s’ha de fer per a qui no conegui en Guillem ni la seva lluita”, afegeixen. A Guillem Agulló el van matar d’una ganivetada al cor. Tot l’argument de la defensa va ser dir que era una baralla entre bandes i no era política. No va ser una baralla entre bandes, va ser un crim polític.
Catalunya Plural, 2024 
