Què ha de passar a partir d’ara?
A partir d’aquest instant és previsible que la defensa jurídica de Torra, orquestrada per l’advocat Gonzalo Boye, presenti un recurs d’empara al Tribunal Constitucional (TC). L’objectiu no seria tant que el TC resolgués el cas de manera favorable als interessos de Torra sinó poder portar al cas al Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH), bastió principal de la lluita de l’independentisme a fora de l’Estat. La presentació del recurs, en tot cas, no anul·laria el sentit de la sentència.
El cessament de Torra també posarà en marxa el nou calendari electoral. S’estima que la data electoral se situï entre el 31 de Gener i el 7 de Febrer. Pere Aragonès assumirà la presidència de la Generalitat en funcions, el que significa que les seves competències es veuran limitades: les decisions que prengui l’executiu en funcions hauran de ser per la via del Decret llei. No podrà presentar pressupostos ni fer canvis en l’executiu. Durant quatre mesos pel cap baix, doncs, no hi haurà un govern efectiu. Si Torra hagués presentat la seva dimissió abans de conèixer la sentència – tal i com li demanava ERC –, la situació hauria pogut ser diferent, però la política de partits sempre comprèn un element que el determina: la lluita pel vot.
La inhabilitació de Torra i la lluita interna en l’estratègia independentista
El cessament de Torra era una realitat acceptada des del desembre del 2019, i ha estat el vector principal que ha marcat les relacions entre els dos membres del Govern des de llavors. En uns primers instants l’estratègia de Puigdemont – que és qui marca la línia del partit – era que Torra deixés la presidència abans de conèixer la sentència sota el discurs de que així seria ell, i no un tribunal espanyol, qui decidís el futur de Catalunya. Però la crisi de la Covid per un costat, i, més important, el fet que les enquestes situessin la formació posconvergent per darrere les enquestes, van forçar un gir de 180 graus en l’estratègia del partit.
Va ser aquí on les relacions entre ERC i Junts per Catalunya es van tensar fins a un punt que semblava irreversible. L’estratègia de Junts d’intentar convertir a Torra en un símbol de la resistència contra l’Estat, fent de la seva causa la causa general de l’independentisme amb l’objectiu de que ERC semblés, per contrast, un “aliat” de l’Estat espanyol, despertava de nou la lluita per l’espai electoral dins de l’independentisme hegemònic.
Els republicans independentistes apostaven, per la seva banda, per una via “realista” que s’allunyés de la desobediència simbòlica. La taula de diàleg, la consolidació de la majoria de la moció de censura, i aconseguir un indult per els presos polítics, han sigut les tres vies principals d’aquesta estratègia. La inhabilitació de Torra era vista, a ulls del tacticisme electoral de Junts per Catalunya, la millor opció per a combatre els progressos de l’estratègia d’ERC.
Després de mesos de lluites internes, però, les dues formacions independentistes han arribat a un acord de mínims sobre com procedir a partir d’aquest moment que es pot resumir sota la fórmula clàssica del processisme: obediència formal alhora que desobediència simbòlica a les decisions judicials.
Es pot considerar – seguint sempre l’anàlisi fred de la competència electoral – que Junts per Catalunya ha aconseguit guanyar aquesta batalla si es té en compte la forma en com ha succeït la inhabilitació de Torra. La batalla real, però, tindrà lloc en les eleccions.
Legalitat i democràcia: el paper de la Junta Electoral Central
Que els tres darrers de la Generalitat de la Catalunya hagin sigut inhabilitats és un símptoma evident de que les relacions entre Catalunya i Espanya passen per un dels moments més tensos de la seva història en democràcia. Artur Mas va ser inhabilitat pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per un delicte de desobediència per a organitzar la consulta del 9 de Novembre del 2014. Carles Puigdemont va ser cessat del seu càrrec el 28 d’Octubre del 2017. Exiliat a Brussel·les, el seu cas ha posat en evidència les institucions judicials de l’Estat després que l’Audiència Territorial de Schleswig-Holstein rebutgés l’Euro-ordre presentada pel jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena. Ara és Quim Torra qui és forçat a abandonar el Palau de la Generalitat.
La inhabilitació de Torra posa sobre la taula, una vegada més, el conflicte entre legalitat i democràcia. A nivell abstracte, és un conflicte que acompanya la teoria política des de la Grècia clàssica. En el cas concret de la inhabilitació Torra es formula de la següent manera: és justificable inhabilitar un president democràticament escollit per un fet com el succeït?
La resposta, per suposat, dependrà en gran part de l’adscripció ideològica de qui la respongui. Però hi han factors objectius. El primer: Quim Torra ha sigut cessat, no ja per desobeir l’ordre de la JEC, sinó per obeir-la amb retràs, doncs cal recordar que Torra va treure la pancarta tres dies més tard del que li va demanar la JEC. El segon: Quim Torra va reconèixer que era conscient que estava efectuant un acte de desobediència. És a dir, que era conscient de que a l’acte en qüestió li correspondria una pena. El debat, llavors, se centra en la proporcionalitat de la pena, i, en aquest cas, sembla extremadament complicat justificar – intuïtivament i legalment – que la sentència de TSJC s’adequa al “crim” comès. La desproporció de la sentència, alhora, ha amagat el veritable debat, que no és un altre que quin és el rol que han d’assumir les institucions per a garantir la neutralitat durant els períodes electorals.
La sentència dificultarà previsiblement l’estratègia de diàleg d’ERC, però no l’impossibilitarà. A diferència de la sentència dels presos polítics, Quim Torra no gaudeix de gran simpatia dins del sobiranisme. La seva gestió ha tocat mínims històrics en els baròmetres oficials, i la supeditació a Puigdemont l’ha mostrat, de cara la població catalana, com un president de palla sense capacitat de decisió.
Des d’un punt de vista propi del context històric en el que ens trobem, no hi ha dubte la inhabilitació del 131è President de Catalunya serà una data més en la història d’aquells qui defensen el relat de que no hi ha relació possible entre Catalunya i Espanya. Per la majoria dels demòcrates, serà vist com un acte més de desproporció d’unes estructures de l’Estat que fa temps que haurien d’haver sigut renovades. Per aquells qui defensen que no hi ha debat possible amb l’independentisme, veuran en la inhabilitació de Torra la garantia de que la justícia és la millor garantia de la democràcia.
Catalunya Plural, 2024 
