Malgrat tot això, la inhabilitació del President Torra no deixa de ser una acció desproporcionada que faria avergonyir qualsevol demòcrata. Són els Parlaments democràtics qui investeixen i destitueixen els Presidents, en sistemes parlamentaris. Desfer un govern autonòmic i abocar-lo a la celebració d’unes eleccions com a conseqüència d’una resolució judicial és certament preocupant. Més enllà de si s’han de penjar pancartes a edificis governamentals en període electoral, sembla evident que aquesta falta -administrativa, com a molt- no ha de tenir suficient força com per substituir el principi democràtic. La desproporció és tan clara que no té precedents.
Aquesta desproporció ha estat certificada pel Tribunal Suprem, que ha ratificat la inhabilitació de Torra per unanimitat. Al mateix temps, la decisió judicial ha estat celebrada pels principals líders polítics de la dreta espanyola: taronja, verda i blava. De fet, Ciutadans i el PP -ambdós-reivindiquen haver estat el partit polític que va portar la pancarta als tribunals. En fi. Tot allò que soni a Catalunya s’ha convertit en l’enemic a batre de les forces conservadores de l’Estat. Tant se val que hi hagi voluntat de diàleg, que la Generalitat estigui gestionant la crisi sanitària o que els presos polítics hagin estat sentenciats durament. Per a ells mai no hi ha prou. La dreta ha utilitzat la seva presència hegemònica als tribunals per a complicar les coses, desgastar les institucions d’autogovern i polaritzar novament el panorama polític. Quan no guanyen a les urnes, deixen que actuï la tercera cambra: l’estament judicial.
És absurd que, enmig d’una pandèmia, un Tribunal fixi el calendari electoral per a les eleccions al Parlament de Catalunya. En llenguatge mèdic, és símptoma d’una important regressió democràtica. El Madrid polític ha normalitzat la persecució d’aquells que no combreguen amb el missatge promogut per la dreta, la monarquia i la judicatura. Òbviament, l’independentisme es troba a les antípodes d’aquest poder, però les seves amenaces repressives van més enllà. La setmana passada observàvem com el Poder Judicial criticava obertament el govern del PSOE i Podemos per l’absència de Felip VI al lliurament de despatxos de l’Escola Judicial de l’Estat, amb seu a Barcelona. La caverna mediàtica parlava d’un “Rei confinat”, carregant tintes contra l’executiu espanyol. Posteriorment, es va saber que el President del Consell General del Poder Judicial, Carlos Lesmes, havia mantingut una trucada telefònica amb el monarca on aquest li havia transmès que li hagués agradat participar de l’acte. Una interpretació digna del Teatro Real. La monarquia i la judicatura, per tant, semblaven liderar la oposició al govern progressista mentre els líders del trifachito cridaven consignes a platós i xarxes socials.
El poder de les forces conservadores de l’Estat va més enllà de l’aritmètica parlamentària. No només són capaços de marcar l’agenda pública o d’aconseguir que el PSOE voti el 155. La judicatura, la monarquia i les forces reaccionàries de l’Estat condicionen Moncloa i descavalquen Presidents autonòmics. Un poder fàctic veritablement viu. La desproporció és l’altra cara de la impunitat, d’aquells que exerceixen les seves funcions sense fiscalització, amb arbitrarietat i venjança. Els mateixos que avui diuen que “tots som iguals davant la llei” dies enrere deien que Joan Carles de Borbó marxava d’Espanya perquè li venia de gust. El cinisme del poder.
La Presidència de Torra ha transcorregut a contracorrent, a un govern de coalició on el pes polític del seu executiu l’han exercit Esquerra Republicana i Waterloo. S’obre un nou període a Catalunya que dependrà de les eleccions que tindran lloc a principis de l’any 2021. Mentrestant, el govern interí s’haurà de centrar en la recuperació econòmica i en la pandèmia. El sobiranisme, per la seva banda, haurà de recuperar i reconstruir discurs social i la resta d’actors hauran d’assumir que la fi abrupta i precipitada d’aquesta legislatura no beneficia ningú. Només és el símptoma d’una regressió democràtica a l’Estat que no sembla trobar aturador.
Catalunya Plural, 2024 
