Les elits destructives són el drama de Barcelona, de Catalunya i d’Espanya. Potser també d’arreu del món, si bé en uns països més que en altres. Cada vegada més la política és controlada per unes elits que en lloc de servir la ciutat, o el país, estan senzillament destruint-lo, ja sigui per incompetència, per ideologia o per enriquir-se. A Veneçuela, a Nicaragua, l’estratègia és senzilla: promoure la desaparició de les classes mitjanes i dels sectors emprenedors per aconseguir una elit -els membres del partit- que controli l’engranatge de la societat, com van fer els comunistes en els països de l’Europa de l’Est després de la II Guerra Mundial. Trump i Johnson són l’exemple d’unes elits que, per ideologia i/o per enriquir-se, estan destruint la convivència i les estructures de cohesió social dels seus països. A Catalunya i a Espanya, malauradament, ens troben amb unes elits destructives que actuen o bé per incompetència -cas dels Comuns a Barcelona i Podemos a Espanya-, o per incompetència i per ideologia -cas d’ERC, JxC i les CUP-, i també, alguns, a més, per enriquir-se -cas del PP i CDC. Aquest és, repeteixo, el drama del nostre país.
Acemoglu y Robinson fa quasi deu anys van publicar un llibre, Per què fracassen les nacions, que va tenir un fort impacte en el debat polític. En aquest llibre s’oposaven les elits “inclusives” a les elits “extractives”. Les primeres promocionaven la cohesió social i el repartiment equitatiu de la riquesa, i així s’enfortien els estats i les societats; les segones, al contrari, extreien els actius de la societat per enriquir un grup molt minoritari de l’estat, aspecte que comportava un trencament progressiu de la convivència. Tot i que el concepte d’elit “extractiva” està molt ben formulat i justifica prou bé el dany que aquestes elits poden fer a un país concret, prefereixo el concepte ‘d’elits destructives’, perquè el terme és més precís.
Quines són les raons d’aquest deteriorament profund de les elits?
En primer lloc, la corrupció i l’abús de poder derivat de la pèrdua de la dimensió moral de tot servei públic. La pèrdua d’aquesta dimensió és la principal raó de l’emergència d’aquestes elits destructives. Sense una evidència moral que sustenti el compromís polític, l’abús de poder i la corrupció emergeixen arreu, com ja hem pogut veure malauradament al llarg de tots aquests anys. En aquest sentit, la formació ètica de futures elits apareix com una urgència ineludible de cara al present i el futur.
En segon lloc, la crisi dels partits polítics. En les democràcies occidentals hi ha hagut la caiguda dels partits polítics que, malgrat totes les seves deficiències, havien ajudat a consolidar un model democràtic i social prou sòlid i redistributiu de la renda. Els partits hereus de la postguerra han anat esmicolant-se, vivint diferents crisis, moltes vegades a conseqüència de la corrupció i de les seves baralles internes.
Una de les funcions essencials dels partits és la formació de les elits polítiques, que en llenguatge senzill vol dir la selecció del personal que haurà d’assumir tasques de servei públic. Amb la crisi dels partits han aparegut noves mediacions per a la selecció de les elits: la televisió i els grups mediàtics -recordem els casos Berlusconi, Trump, Vox-, els moviments socials i/o populistes -Podemos, Siriza, el Procés a Catalunya amb ANC i Òmnium, els líders de l’extrema dreta a centreuropa-, els grups empresarials -Macron -. En les democràcies representatives no s’han inventat encara instruments de participació política millors per a substituir els partits. La majoria d’intents han fracassat o estan en procés de fer-ho.
En tercer lloc hi ha els nacionals populismes que estan abraçant mitja humanitat. Aquests moviments -que algú podria definir com a moviments socials- generalment tenen una narrativa compartida: primer, identificar un enemic a abatre com a objectiu essencial, ja sigui la immigració, la Unió Europea, l’estat espanyol o l’establishment; segon, un gran menyspreu per la legalitat constitucional, la democràcia representativa i el sistema de partits; tercer, el culte pel líder i, finalment, l’ús de les fake news per a estendre el seu missatge. Les elits emergents d’aquests moviments són generalment efímeres, però poden fer molt mal a les societats que han de suportar-los.
En quart lloc tenim el deteriorament cada dia més gran dels sistemes de mitjans de comunicació dels països i l’esquarterament de les audiències en grups estancs que només escolten i segueixen allò que els satisfà. Catalunya n’és un exemple amb l’esquarterament d’una part de la població que segueix quasi en exclusiva TV3. Als Estats Units, és evident amb la Fox News i l’audiència republicana. Aquesta fragmentació radical, sense connexió entre les audiències, és un factor major en el trencament de la deliberació democràtica en l’esfera pública i la promoció d’unes elits que només s’han alimentat d’una sola narrativa.
I, finalment, el cinquè aspecte és la desaparició dels intel·lectuals com a pensadors-en-llibertat amb mirada global. La principal raó que explica aquest deteriorament de la condició d’intel·lectual és triple: la conversió de molts possibles pensadors en opinadors de tot i de res, l’especialització i burocratització de la universitat i els seus sistemes d’avaluació en el camp de les ciències socials i humanístiques que col·lapsa el pensament crític i creatiu i, tal vegada la més important, la renúncia a cercar la veritat, o la veritat més possible, a conseqüència d’un relativisme general que es viu arreu.
És urgent, si volem donar un tomb a la crítica situació de la nostra realitat, saber centrar les prioritats per ara i per al futur. I potser la prioritària és saber educar i formar amb exigència, competència, professionalitat i eticitat les futures elits del nostre país.
Catalunya Plural, 2024 
