Més enllà de Mafalda

“Percebo la complexitat del món des de la senzillesa dels ulls infantils”, reconeixia Joaquín Salvador Lavado. Més conegut com a Quino, el dibuixant que va crear Mafalda, la nena inconformista que somiava canviar el món des de les vinyetes. El més universal dels humoristes gràfics ha mort aquest dimecres als 88 anys a la seva Mendoza natal, i deixa una obra essencial en la història del còmic que, a través dels seus personatges, destil·la lucidesa, intel·ligència i humanitat.

Quino es va enamorar del dibuix de ben menut i va tenir clar que tota la seva vida transcorreria entre llapis, vinyetes i personatges en dues dimensions. Ara bé, la mort precoç dels seus pares –amb només 15 anys– el va empènyer aviat a buscar feina com a historietista a les revistes de l’època. Després de trucar a moltes portes, la revista Esto el va fitxar el 1954 –tenia 22 anys– i ja no va parar de treballar. 

Per més que vinguessin encàrrecs de capçaleres com Vea y lea, Damas y damitas i Panorama, el “moment més feliç” de la seva vida, com recordaria anys més tard, va arribar amb el naixement del seu personatge estrella. Aquesta nena, a vegades, inconformista i contestatària; d’altres, tendra i somiadora. La Mafalda de Quino que ens ha traslladat a moltes generacions uns valors que, avui dia, són més necessaris que mai. 

Fruit d’un encàrrec publicitari i d’una campanya fallida per a una empresa de frigorífics i rentadores anomenada Masfield va sorgir un dels grans icones, per no dir el més gran, de la historieta del segle XX. L’èxit de Mafalda, la nena que odiaba la sopa, ha transcendit barreres geogràfiques, temporals i generacionals i cal mesurar-lo en milions de llibres venuts a tot el món, traduccions a més d’una trentena d’idiomes, sèries televisives i la presència al cinema. 

Tot plegat en un espai de temps molt breu -9 anys- però trepidant. Quino va publicar 1.928 tires entre 1964 i 1973. La petjada de Mafalda, Guille i Miguelito va ser tal que cap dels treballs posteriors de Quino van aconseguir igualar l’èxit aclaparador. Tot i això, l’argentí es va mantenir fidel als seus principis i només va recuperar al seu personatge estrella en comptades ocasions, gairebé sempre a petició d’organitzacions no governamentals i entitats socials. 

“Soc un periodista que dibuixa”

Així es definia Quino moltes vegades i no anava gens equivocat. Les historietes de Mafalda es van dibuixar des del profund compromís polític de l’autor. Així, el retrat que feia dels poderosos deixa clar quina és la idea que té d’ells i també del poder que tenen. Són persones despòtiques, altius i prepotents, que fan petit a el pobre oficinista o treballador corrent i que sempre tendeixen a devorar, explotar o humiliar.

Els polítics tampoc surten ben parats en les historietes de Quino. Quan treuen el cap en les seves vinyetes més d’una vegada al·ludeix a la seva inconsciència. Hi ha una tira de Mafalda on apareix un globus terraqüi amb un cartell clavat que diu: “Compte! Irresponsables treballant”. Quino, sovint, es mostra crític amb la censura (en un dibuix apareix una paret on s’hi pot llegir: “Prou de censu”, on se sobreentén que el denunciant ha estat detingut o, qui sap, se li ha acabat la pintura. 

També assenyala la policia quan fa servir les porres per reprimir protestes i apunta als directius denunciant l’explotació laboral a les empreses. La seva protesta contra les dictadures i els dictadors, el fantasma de la Guerra Civil espanyola, la seva capacitat per ressaltar les incoherències de la justícia, la seva visió d’un capitalisme insolidari i voraç (en un dibuix apareix un pare subjectant a un nen disposat a donar propina a un rodamón, mentre el renya dient: “No, fillet, no malgastis diners en qui no et dóna guanys”. Més enllà de Mafalda, Quino va saber plasmar una àcida lectura de la societat i el poder.