Joan Tardà ha estat diputat d’Esquerra Republicana de Catalunya al Congrés dels Diputats des de 2004. Per molts, és la veu d’aquest partit a Madrid, tot i que en la primera legislatura la llista d’ERC l’encapçalava Alfred Bosch i en l’actual ho va fer Gabriel Rufián. S’ha acostumat a que la dreta espanyola li digui de tot. Però darrerament també s’està fent a les crítiques i, fins i tot, insults que li han dedicat els sectors independentistes que continuen apostant per la unilateralitat, opció que ERC ha deixat de banda. Als primers els va coure especialment que cridés “mori el Borbó” en un acte de les joventuts del partit. Als segons, que el passat 5 de setembre digués al Congrés dels Diputats que “si hi ha algun independentista ingenu o estúpid que creu que pot imposar la independència al 50% de catalans que no ho són, és evident que està equivocat”. La seva recepta: un referèndum a Catalunya on es pugui triar entre la independència o una autonomia millor.
Catorze anys al Congrés dels Diputats. Espanya és reformable?
Jo sóc una mica escèptic. Sóc dels qui, apart d’estratègia, vaig posar entusiasme no només en la constitució dels tripartits a Catalunya sinó en la investidura de Rodríguez Zapatero. Des d’ERC, o almenys un sector del partit, vam fer-ho perquè estàvem convençuts que inevitablement per assolir la independència calia passar primer, en dues o tres regeneracions, de Regne d’Espanya a Regne federal. No dic República federal perquè els independentistes érem un 12%. Zapatero era molt jove per estar segrestat per les misèries de la transició. El seu imaginari tenia dues vessants: refundar la democràcia i el que ell en deia la ‘España federalizante’. Això s’adeia perfectament amb la nostra estratègia de la inevitabilitat de passar per una fase federal, anar junts amb l’esquerra espanyola fins l’Estat federal. Aleshores, el PSOE ja hauria arribat a la seva destinació i nosaltres seguiríem fins l’estació final de la República. Amb el risc que les noves generacions de catalans -els nostres fills o néts- ja se sentissin prou còmodes amb l’Estat federal com per no seguir.
Confiaven en José Luis Rodríguez Zapatero?
Representava la possibilitat de fer això. Parlava d’obrir el meló de la Constitució. Aquí s’estava fent el nou Estatut, cosa a la qual Jordi Pujol s’havia negat sempre. Només va ser possible gràcies al tripartit. Aquest nou Estatut de Catalunya havia de ser el motlle amb el qual fer la resta d’estatuts d’autonomia de segona generació. Una vegada fets tots s’hauria passat de l’Estat autonòmic a l’Estat federal. Però vam tenir la caiguda del cavall quan Zapatero, potser perquè no tenia prou força dins el seu partit, va fer marxa enrere i va tornar a pactar amb CiU i el PNB. Nosaltres li dèiem que calia substituir les aliances que hi havia hagut sempre entre els partits espanyols de torn i CiU i el PNB per aliances entre els socialistes i les esquerres perifèriques. Però sempre hi ha hagut moltes resistències al PSOE a aquesta substitució d’aliances. Després va venir el pacte de Zapatero i Mas per l’Estatut i la sentència del Tribunal Constitucional de 2010. Nosaltres vam ser més pro-Zapatero que molts d’altres però ens va decebre. En aquell moment, Artur Mas governava amb el PP i vam oferir donar-li suport per arrossegar CiU cap a posicions diferents.
Mas va acabar fent-se independentista i fent-ne el seu partit
De vegades la història agafa velocitat. Quan érem el 12% era evident que la República no era a tocar. Vam formar els tripartits per higiene democràtica, enviar el nacionalisme a l’oposició, fer polítiques socialdemòcrates de despesa social i normalitzar l’independentisme. Fins que no van arribar els tripartits, l’independentisme era un producte que estava a l’aparador, però en un racó i el comprava poca gent. Els tripartits el van normalitzar com un producte més de l’aparador. Després, hi ha la incapacitat de l’estat espanyol de reconèixer-se com a plurinacional, pluricultural i plurilingüístic. Amb Zapatero vam estar a punt de signar que es pogués parlar en català al Congrés dels Diputats. Si s’hagués aprovat l’ús del català, el basc i el gallec al Congrés ara portaríem 12 o 13 anys parlant-los allí i els espanyols en podrien presumir davant el món. Seria petulant que els partits polítics s’atorguessin l’èxit d’haver estat els responsables de l’augment de l’independentisme. És la societat catalana la que ha canviat. Un factor determinant ha estat la crisi econòmica, que ha generat incerteses, ha instal·lat en l’imaginari el concepte de la precarietat, la sensació que res no és segur, que la societat del benestar se’ns ensorra.
El debat sobre la relació de Catalunya amb Espanya no es nou
L’altre dia estava llegint actes del 1918 i, amb alguna sintaxi i vocabulari diferents, tants els uns com els altres deien el mateix que estem dient ara. Quan arriba la primera proposta d’Estatut Autonomia al Congrés, tots els diputats catalans –des dels carlins fins als republicans, els federalistes o els obreristes- pugen a la tribuna a dir que Catalunya vol l’autonomia. Surten Maura, Romanones i d’altres a replicar amb brutalitat. I els catalans s’aixequen i se’n van. N’hi ha un que puja al faristol i diu que no hi ha res a fer, que fins que no caigui el règim monàrquic, Catalunya no serà reconeguda. Això l’any 1918. El 1931 cau la Monarquia, arriba la República i Catalunya és reconeguda a través d’un Estatut. Qualsevol voluntat, no dic ja revolucionària sinó simplement regeneracionista, ha d’encarar inevitablement la qüestió catalana. I també la d’altres llocs. Sembla mentida que amb tants intel·lectuals, pensadors i fundacions que tenen, no hi caiguin. L’altre dia Sánchez em va contestar amb dues obvietats des de la tribuna. Em va dir que Catalunya es regeix avui per un Estatut d’Autonomia que no és el que van votar els catalans i que la solució ha de passar per les urnes. President, tants anys per reconèixer això?
La idea que tenen de passar per les urnes Pedro Sánchez i ERC no és la mateixa
No. Ja ens entendrem. Sánchez diu que els catalans han de dialogar entre ells. Ningú no ho pot negar. I també diu que hem de fer un referèndum per decidir si volem aquesta autonomia o en volem una de millor. No la podem acceptar, perquè si ho fem estaríem excloent el 50% dels catalans. A la meva família hi ha persones que no són independentistes. Com li puc negar a la meva família que voti això? Però què en fem del 50% independentista? Si la seva solució només contempla l’aspiració de la meitat dels catalans, l’altra meitat no va a votar? El referèndum és inevitable.
Sobre l’Estatut o sobre la independència de Catalunya?
El que no es pot fer, i això ho ha d’entendre l’independentisme i el constitucionalisme, és res al marge de la meitat dels catalans.
Serà difícil fer un referèndum que els impliqui a tots
S’ha de fer un referèndum que plantegi si els catalans volen més autonomia o independència. Sánchez acabarà proposant un nou Estatut. Per poder dur-lo a terme calen dues terceres parts del Parlament de Catalunya i això no és possible sense el concurs dels independentistes. I la independència no és possible sense el concurs dels no independentistes. Per això el referèndum és inevitable. Què passaria si es fa un referèndum sobre un nou Estatut i surt el NO? Voldria dir que volem la independència. Al final s’haurà d’arribar a un acord i només n’hi pot haver si satisfà les dues parts. Farà inevitable un referèndum. De dues preguntes? De tres? No ho sé. Un referèndum sobre l’Estatut exclou el 48% dels catalans de la mateixa manera que hem de reconèixer que la independència unilateral no pot ser perquè exclou el 50% o el 52% dels catalans.
Per dir que la independència unilateral seria un error l’han criticat amb duresa des del sector independentista
Guanyarem. A Madrid encara estan instal·lats en l’estratègia de la repressió creient que amb la porra es resolen les coses. Jo els dic que l’únic que estan fent és comprar temps. Volen instal·lar en els catalans la por de manera que ho deixin córrer durant vint anys. En canvi, nosaltres, ERC, i per això estem patint, estem analitzant molt profundament què es va fer molt bé, què és va fer regular i què es va fer malament. Hi estem reflexionant a fons. No ens ha de fer por dir que vam cometre errors. El que vam fer no solament no ho havíem fet mai sinó que ni tan sols no estava previst fer-ho. De cop i volta la història es va accelerar i quan passa això improvises. Si ens haguessin respectat l’Estatut d’Autonomia hauria estat vigent almenys vint anys. D’altra banda, el 2014, quan Jordi Turull, Marta Rovira i Joan Herrera van anar a Madrid a demanar autorització per fer un referèndum, si les Corts espanyoles haguessin dit que no estaven d’acord amb el contingut però que admetien a tràmit la proposta hauríem entrat en una fase de negociació. Una fase que hauria durat mesos, on s’hauria pogut parlar de si el referèndum seria només consultiu, si caldria una majoria del 60%, si hauria de tenir dues o tres preguntes, i potser no hauria passat res del que ha passat.
El periodista Manuel Cuyàs ens deia fa uns dies que se sentia més independent anys enrere que ara. Ara se sent més vigilat, més controlat
L’exercici del dret a l’autodeterminació és inevitable. La democràcia espanyola se la juga a Catalunya. N’estic convençut i ho dic jo que sóc republicà, profundament iberista i no sóc anti-espanyol. Sóc un producte de cultura PSUC, no sóc nacionalista. Catalunya serà, tot i que espero que no, la tomba política de Sánchez.
Catalunya ha posat Sánchez
No només el vam investir sinó que, a més, nosaltres no vam demanar res a canvi. Quan em van demanar què volíem a canvi els vaig dir que res, que fessin fora els lladres. Els darrers anys els vam acusar més d’una vegada de deixar governar el PP. Havíem perdut les esperances que el PSOE presentés una moció de censura. Finalment ho va fer arran de la sentència de la Gürtel. Tot i que el Partit Socialista ha format part del triumvirat del 155, sempre hem dit públicament des del faristol -que és on s’han de dir les coses perquè tinguin pes-, que un govern del PSOE suportat per Podemos serà més dialogant que un govern del PP suportat per Ciudadanos. Això, que és tan evident, s’ha de dir perquè a Catalunya hi ha gent que diu que el PSC i el PSOE són el mateix que el PP i Ciudadanos, cosa que és intel·lectualment i políticament una mentida. No sols per història antifeixista i antifranquista sinó que només cal veure, per exemple, el comportament del PSC pel que fa a la immersió lingüística.
ERC va posar més entusiasme en el suport a Pedro Sánchez que el PDeCAT
Sí, sí. És evident. També és cert que a nosaltres ens pesa la història de Zapatero. Estem escaldats. Al Plenari del Congrés es va debatre una moció nostra sobre la comissió bilateral en la que demanàvem que s’hi pogués parlar de tot des del moment zero. Si es pot parlar de tot vol dir que estem santificant el diàleg i que, tard o d’hora, negociarem, i si la negociació avança, algun dia pot haver-hi un acord. El Govern espanyol no va aprovar la nostra iniciativa, que parlava de “diàleg sense límits ni condicions” però vam pactar que es parlés de “diàleg sense cortapisas”. Va anar bé que al mateix temps es debatessin els canvis a TVE i necessitessin els nostres vots. I a la comissió bilateral es va parlar de tot. De manera molt incipient però s’ha de començar a caminar.
Aquest suport a Sánchez, les diferències entre ERC i el PDeCAT i Puigdemont, permeten pensar que es poden recuperar els tripartits d’esquerres d’anys anteriors?
Ara estem instal·lats en una anomalia. És una anomalia que jo porti ara un llaç groc a la solapa. Preferiria portar l’escut del Barça. És normal que en un balcó hi hagi un llaç?. No. Però, clar, són anomalies producte d’una altra anomalia: és normal que hi hagi presos polítics i exiliats, en el segle XXI, en el cor del món desenvolupat, que és Europa, en una democràcia reconeguda arreu del món? No. Es tracta que ens instal·lem tots en la normalitat i aleshores que cadascú sigui el que és. Iceta està content que hi hagi presos polítics? Estic segur que no. És normal que jo tingui amics a la presó o exiliats? És normal el que va passar l’1 d’octubre? L’Estat espanyol té una democràcia bastant deficient però està reconegut a tot el món com un estat democràtic. La societat espanyola és una societat democràtica. Els espanyols són tant demòcrates com nosaltres. I els catalans que voten Ciutadans o PSC són tant demòcrates com jo i els meus companys. Si el conflicte és entre demòcrates és evident que s’ha de buscar un marc de normalitat per poder resoldre el problema i aquest marc no ha d’excloure ningú. És la gran lliçó que han d’aprendre els independentistes i els no independentistes. Sánchez diu que els catalans, els independentistes han de corregir els errors que han comès. Només nosaltres? La resposta de l’administració espanyola ha de ser la mateixa que va donar el 2014? Dir que no al referèndum de 2014 va fer que hi hagués menys independentistes? Jo diria que no. L’altre dia li deia a Sánchez que si la sentència del Tribunal Constitucional va provocar una fractura entre Catalunya i Espanya, entre catalans i espanyols, rigui-se’n de la que provocarà una sentència de 20 o 30 anys de presó als presos polítics.
Al món polític es dóna quasi per fet que les sentències seran d’aquest estil
Tinc amics i familiars que no són independentistes però que estan en contra de l’Espanya intolerant. A Madrid, sobretot els del PP, estan convençuts que els catalans no independentistes han signat un contracte de fidelitat, raó per la qual es poden permetre el luxe de no posar-se la granota de fer feina per buscar una solució i, per contra, a abonar les tesis més intolerants i més repressives. Creure que no passarem del 48% és creure molt. Si hem passat del 12% al 48% perquè no podem ser el 54%. És possible que siguem menys del 48% d’aquí a uns anys com va passar al Quebec. Els independentistes quebequesos van perdre el segon referèndum per dècimes i l’estat canadenc es va espantar i es va posar a treballar per evitar que guanyessin un tercer referèndum.
Un referèndum on un dels dos bàndols guanyi per la mínima ¿seria una solució real?
Els referèndums tenen això. El Quebec no és independent per unes dècimes. El govern canadenc va fer moltes reformes per satisfer els quebequesos i fins i tot van convertir el francès en llengua oficial a tot el Canadà. Ara, els independentistes quebequesos no plantegen un nou referèndum perquè estan còmodes al Canadà. Si estàs còmode en un lloc, no marxes. Si a Catalunya oferissin un bon Estatut d’Autonomia de caràcter confederal és possible que molts independentistes d’ara el votessin en un referèndum entre ‘més autonomia’ o ‘independència’, pensant allò que ‘más vale pájaro en mano que ciento volando’.
El veurem aquest referèndum?
És inevitable. N’estic convençut. És possible que passem per una nova fase de repressió. El PP i Ciudadanos tenen un plantejament ‘guerra-civilista’. La bandera de la desobediència no pensem llançar-la a la paperera i la durem a l’hora que la del diàleg. Seria molt lamentable que l’Estat espanyol ens obligués a tornar a desobeir. El més important és acumular forces i negociar amb l’Estat espanyol un referèndum acordat. Costi al que costi i encara que no sigui d’aquí a quatre dies.
Es creuen capaços de convèncer els independentistes que no tenen tan clara aquesta actitud, inclòs l’ex-president Carles Puigdemont, d’aquesta postura?
He llegit que el president Puigdemont ha escrit un llibre on parla de referèndum acordat. El PP, amb el vist-i-plau dels socialistes i Ciudadanos, va fer tot el possible perquè no hi hagués majoria independentista el 21 de desembre. Van fer dues coses que a Europa mai no s’havien vist després de la segona guerra mundial. Primer, que uns candidats a les urnes estiguessin empresonats, i segon, que, en una societat de lliure mercat, un govern fes un reial decret a través del qual les empreses poguessin deslocalitzar les seus socials sense el permís dels accionistes, només amb el vist-i-plau del consell d’administració. A Europa no s’havia vist mai ni des de la vessant dels drets ni des de la vessant de les regles de la societat del mercat lliure, capitalista. Ho van fer perquè consideraven que era imprescindible que el Parlament de Catalunya no tingués majoria independentista. Es van jugar el prestigi com a democràcia i els va sortir malament. Van posar tota la carn a la graella perquè no guanyés l’independentisme. Aquests mesos hem patit molt però hem guanyat la batalla ideològica de fer entendre que el més important no era Puigdemont, Junqueras o els presos polítics, sinó la victòria del 21-D. I aquesta victòria s’havia de consolidar formant un govern efectiu. Si fas un govern et falques. El dia que el president Puigdemont diu que l’objectiu és ser forts a nivell internacional i a Catalunya per tal d’arribar al pacte per fer un referèndum legal, efectiu i validat internacionalment finalment s’ha imposat el discurs d’ERC, malgrat els insults que hem rebut.
L’any 1931, a Espanya l’esquerra va guanyar les eleccions municipals i es va proclamar la república. A Catalunya, es va fer un conat de proclamació d’independència que va derivar en la Generalitat. Si a les eleccions municipals els independentistes obtenen una majoria de vots hi ha qui defensa que es declari la independència.
Seria una bestiesa. Els parlamentaris i els governs europeus saben que a Catalunya hi ha una majoria de catalans que són favorables a un referèndum. Però ens pregunten en quantes eleccions els independentistes han estat més del 50% en vots. En cap. No podem dir que siguem més del 50%. La primera cosa que hem de demostrar al món és que som més del 50%. I el dia que ho fem ens demanaran que ho demostrem en tres o quatre conteses electorals.
Això aniria per llarg
No tant. Pots demostrar aquesta majoria en un cicle d’eleccions municipals, autonòmiques i espanyoles. El procés és inevitable. Aquesta darrera fase ens obliga a acarar una nova realitat. Estem en un procés molt accelerat i qui l’accelera és Espanya. Jo estic envoltat de familiars i votants dels comuns que es faran independentistes, que estan molt farts. Volen una Espanya confederal, que respecti les nacions. El procés és interclassista i ha amarat tota la societat. No dic la independència però la solució serà molt ràpida. Una Espanya que es tanqués molt provocaria una nova desobediència civil. Les societats com les nostres no accepten segons quins tipus de comportaments. Sóc molt optimista. La gent ha entès que aquest darrer tram, que no sabem quant durarà i si serà molt feixuc o no, ha de ser molt ample, que hi càpiga gent diferent.
Aquest discurs no s’entén millor a Cornellà que a Banyoles?
Sí, és possible però tot Banyoles cap en tres blocs del barri de Sant Ildefons, a Cornellà. Faig caricatura, evidentment. Ho dic només perquè s’entengui com a concepte
ERC va fer un cert forat a l’àrea metropolitana de Barcelona el 21-D
Vaig anar a vendre entrepans a la guingueta que el partit va posar a la Festa Major de Bellvitge. Se’m va acostar una dona de la meva edat, em va donar dos petons i em va dir: “Jo sóc espanyola i catalana i no sóc independentista però a vostè i a ERC els respecto perquè vostès ens respecten a nosaltres”. Aquest és el camí. A les eleccions del 21-D és cert que en alguns comarques votants d’ERC van preferir Puigdemont, però també és cert que el nostre partit va ser tercera força a Cornellà, Sant Boi, Santa Coloma, Sant Adrià de Besós… Els milers de cornellanencs que van votar ERC el 21D no són independentistes en més d’un 50% dels casos, segur.
Si ERC hagués quedat per davant de ‘Junts per Catalunya’ el 21D ara estaríem en una situació política diferent?
Però no va ser així.
I si hi ha eleccions una altra vegada es repetirà la història?
ERC ha dit que una cosa és la unitat d’acció i una altra, la unitat electoral. I això no canviarà. Unitat d’acció, sí, estem fent un govern a Catalunya. Al metro m’he trobat amb gent que em crida ‘Unitat!”. I jo els contesto que participem en un govern format per partits polítics diferents, amb històries, comportaments i objectius diferents. Volen més unitat? A vegades se’ns critica que tinguem governs locals amb el PSC, però el PDeCAT governa diputacions amb ells.
Amb aquesta unitat d’acció el president mai no acaba sent d’ERC: Mas, Puigdemont, Torra…
En tot cas, una bona part de les conselleries que tenen més despesa les porta ERC: Sanitat. Educació, Treball i Polítiques Socials i Economia. La presidència correspon a Quim Torra però si aquest govern no ho fa bé, Esquerra sortirà molt escaldada. Si ho fa bé, sortirà beneficiada. Interessa que aquest govern ho faci bé, tingui els recursos per fer-ho bé i que pensi en tots els catalans, els que són independentistes i els que no ho són.
Fa un any del referèndum de l’1 d’Octubre. Hi ha hagut manifestacions massives, xocs dels CDR amb els mossos i un ultimàtum del president Torra a Pedro Sánchez. Com ho veu tot plegat?
És el que Esquerra ha deixat clar al debat de política general al .Parlament. El llegat de l’1O és magnífic i irrenunciable, un punt d’inflexió que no té retorn. Com també és magnífic i irrenunciable el camí que hem fet fins ara de treballar per la independència des de la via cívica, pacífica i democràtica. És això el que ens ha fet créixer
i els que ens ha fet forts. Incidents com els dels últims dies ens empetiteixen i ens han de fer reflexionar a tots. No ens representen ni les cares tapades ni les porres com a resposta. Aquest no serà mai el camí. Rebutjarem sempre totes les violències. I en relació a l’ultimàtum, compartim que estem en un escenari de només bones paraules i que falten concrecions en fets i gestos. Estem obsessionats en avançar. És un repte que ens compromet a tots.
Demana responsabilitat i sensatesa, que és el que Esquerra ha intentat aplicar sempre.
Catalunya Plural, 2024 
