L’1-O i els resultats inesperats
Si el que va succeir fa tres anys va sorprendre a tot el món, va ser, en gran part, perquè el que va ocórrer no estava previst. No ho preveia el Govern de la Generalitat, no ho preveia la Policia Nacional, i tampoc ho preveia la població de Catalunya. Els polítics catalans que van contribuir a organitzar el referèndum no contemplaven els fets que van succeir. La brutalitat policial va sorprendre al Govern, que no s’esperava una reacció de tal magnitud per part de les forces de l’estat. En les seves previsions més optimistes, el que es buscava des de l’independentisme (CUP a banda) era aconseguir una foto: la dels col·legis electorals tancats per la Policia Nacional, i la de cues quilomètriques de ciutadans amb una papereta a la mà, símbol de l’enfrontament entre democràcia i autoritarisme.
La Policia Nacional, per la seva banda, no s’esperava la resistència de la gent. Les notícies de les primeres càrregues es van escampar com la pólvora. Si el que es buscaven era provocar un “efecte dissuasió”, el que van provocar va ser el contrari: una onada de solidaritat que va prendre els carrers. Perquè el dia 2 d’octubre, poques eren les veus que haurien previst el que passaria. Només arran d’una acció tant inesperada com contundent es pot explicar l’elevat grau de solidaritat ciutadana que es va desplegar aquell dia.
Amb les càrregues policials, el referèndum va deixar de ser cosa d’un bàndol i va esdevenir un símbol transversal. Ja no es tractava d’independència sinó de democràcia i sobirania. L’èxit de l’1 d’Octubre, analitzat com a acte de desobediència civil, va ser precisament aconseguir l’únic moment de transversalitat real en tots els anys de procés independentista. La immensa majoria de la població, estigués o no d’acord amb la celebració d’un referèndum, rebutjava l’actuació de la policia, del govern de Rajoy, i de les institucions de l’Estat. Un acte d’afirmació sobirana que entroncava – i encara entronca –, amb el desig majoritari de la població catalana de decidir, en un referèndum vinculant, la relació de Catalunya amb Espanya.
L’1-O i la legitimitat dels resultats electorals
Segons el recompte del Govern, la participació global va ser d’un 43% de la població. Del total dels vots, un 90, 1% dels vots van ser favorables al “sí”, mentre que només un 7,83% va votar que “no. Un 1,98% dels vots van ser vots en blanc. Òbviament, la intervenció policial va impedir a molts potencials votants acudir a les urnes; molts d’altres, simplement, van decidir no fer-ho al considerar-lo il·legal. Amb els resultats a la mà era molt difícil convèncer a la comunitat internacional, i, sobretot, a més de la meitat de la població catalana que no va votar que els resultats de l’1-O tindrien conseqüències en clau autodeterminista. Els mateixos observadors internacionals contractats pel Govern, van destacar en el seu informe – a banda de denunciar la brutalitat policial – que tenint en compte el clima i les condicions del referèndum, els resultats no gaudien de la legitimitat suficient com per ser implementats.
El “mandat de l’1-O”, tres anys després
El “mandat de l’1 d’Octubre” és una frase que circula entre sectors de l’independentisme amb significats diferents. Degut al seu gran valor simbòlic, cada una de les forces polítiques amb representació al Parlament (Junts per Catalunya, ERC i la CUP) ha anat construint, al llarg d’aquests tres anys, un relat diferent al voltant del què significa aquesta frase. Els analitzem:
Per a Junts per Catalunya, el sentit actual del “mandat de l’1 d’Octubre” té a veure amb una estratègia electoral que pretén hegemonitzar el desig d’independència al assimilar la possibilitat d’aquesta al suport a la formació posconvergent. En aquest sentit, el “mandat de l’1 d’Octubre” significaria que dels resultats electorals del referèndum se’n derivaria una legitimitat democràtica que permetria fer la independència sense necessitat d’obtenir, ni uns resultats més amplis, ni una validació externa que la reafirmés.
Per ERC, en canvi, el “mandat de l’1 d’Octubre” no s’interpreta com un suposat mandat a implementar la DUI, sinó com la constatació que la celebració d’un referèndum vinculant és la única forma – real i efectiva – de fer la independència, que passaria per la construcció d’una aliança amb diferents partits i forces d’arreu de l’Estat.
La CUP, per la seva banda, empraria el “mandat de l’1 d’Octubre” en un sentit que se situaria a cavall entre les posicions de Junts per Catalunya i Esquerra Republicana de Catalunya. Mentre que serien conscients que els resultats del referèndum no gaudirien de la legitimitat suficient per a tirar endavant el procés independentista, sí que considerarien que precisament la violència policial i la resistència ciutadana legitimarien una estratègia de confrontació continuada amb l’Estat.
Tres formes diferents d’interpretar la realitat, i tres estratègies diferents per als tres partits polítics independentistes. Tres anys més tard, la possibilitat de que Catalunya esdevingui un Estat independent ja no es considera, en termes generals, una opció factible en el curt termini.
Però n’hi ha una quarta: de l’1 d’Octubre, i, sobretot, de la no-aplicació dels resultats del referèndum, va néixer un fort descontent en una part dels votants independentistes que van confiar en les paraules de molts polítics que prometien que els resultats del referèndum es podrien implementar. Aquests, tres anys després, no confien ni en els partits independentistes, ni en l’Estat espanyol, ni en les institucions catalanes. Una conseqüència més d’aquell Octubre de 2017.
Catalunya Plural, 2024 
