És una cita massa bella com per a aplicar-la-hi a Donald Trump, però la veritat és que se’m va venir a la ment quan vaig saber que el president dels Estats Units havia caigut sota el signe positiu del bitxet verd dels nostres desvetllaments. A veure: no podem negar que ens dóna un no sé què de satisfacció quan algú que s’ha passat l’estona rient-se de les mascaretes dels altres es topa de cara amb què el negacionisme no és una vacuna. No és bonic dir-ho, però és el que hi ha: se’t ve a la boca un “mira, noia, el karma” que et relaxa per uns instants. Com si s’obrís per aquí en els cels un raig místic de llum que vingués a dir que tota la resta també serà reequilibrat.
Lo dolent és que és un parany.
Perquè són molt, molt poques les coses capaces de posar-nos en peus d’igualtat amb gent com ells, que tenen no obstant això la capacitat d’emportar-se’ns per davant amb les seves decisions. Un virus solt, una cèl·lula cabrona, però poc més. En el comú transcórrer dels dies, el karma no els retorna res de res.
Per molta retribució del destí que mereixem tots i totes, als Trump de la vida l’univers no els porta mai de tornada que els tanquin el negoci, que els deixin en l’atur, que perdin la seva casa. Als Trump de la vida l’univers rares vegades els ensenya el dolor de no poder pagar-se l’assistència sanitària, la cadena de desavantatges a les quals condemnen els guetos als nens i nenes d’una família. No els porta de tornada el bullying, la marginació, la ferida. No els obre els ulls.
Entre altres coses, perquè al que dediquen les seves vides és a apuntalar un sistema de coses en el qual unes persones estan més fora de perill que unes altres.
Així que als Trump de la vida l’univers no els retorna si més no el que per als altres seria a penes una simple conseqüència lògica dels fets. Perquè fins i tot en les situacions aparentment més equitatives, com això d’emmalaltir-se, els va d’una altra manera. En el pitjor dels casos, no passen dificultats: en el millor, fins treuen rèdit.
I després hi ha altres dracs que aquesta gent també té el costum de negar. El drac de la desigualtat, per exemple, és un dels quals més els agrada dir que no existeixen. Desigualtat de gènere, de classe, del que sigui: encara que aquest monstre mesuri uns quants metres i estigui assegut davant de la porta de la seva casa, ells diuen “meritocràcia”, i màgicament el tornen invisible.
Hi ha uns altres: el drac Crisi Climàtica el neguen, i el drac Violència Masclista, i uns quants més. I el pitjor és que aquí l’estimada Ursula s’equivocava una mica: encara que siguin ells els qui diuen que no existeixen, a qui acaben per devorar aquests dracs és a nosaltres.
És per això que hem de caminar sempre amb els ulls ben oberts. Tenir molt de compte amb el karma i no fiar-li massa les respostes. No caure en la temptació de tapar-nos els ulls davant una tossuda realitat d’actes i conseqüències.
Perquè clar que, a vegades, seria un alleujament tenir una mica més de pensament màgic. Creure, en efecte, que hi ha alguna cosa per aquí a dalt manejant uns fils que posen les coses en el seu lloc. Però molt em temo que, respecte a la tasca de reequilibrar les balances de la justícia, la qual cosa ha disposat l’univers és deixar-la a la mercè del que siguem capaços de fer per aquí sota.
Catalunya Plural, 2024 
