La segona, és que efectivament conté dades cridaneres: una majoria relativa (un 48,7%) advoca per un referèndum sobre la máxima autoritat de l’estat i la majoria d’aquells que expressen una opinió formada al voltant de el tema, tenen preferència per la República, amb un 40,9%, enfront d’un 34,9% que expressa les seves conviccions monàrquiques. No obstant això, que el percentatge dels que no saben, els que no anirien a votar i els que declaren que s’abstindrien sigui més gran de la diferència entre les dues opcions, mostra que efectivament el tema ha entrat en l’agenda política, però que el debat està lluny d’estar tancat. Tres variables importants semblen influenciar clarament les preferències. La primera és l’edat: són clarament més monàrquiques les corts d’edat més grans que les generacions més joves, element que augura un augment de la presència de l’debat en el futur. La segona és la distribució territorial: no és homogènia i Catalunya lidera els percentatges republicans, Madrid els monàrquics. La tercera, finalment, l’opció política: a l’esquerra (especialment entre els votants d’Unides Podem, en menor mesura del PSOE) es concentra el gruix de l’opció republicana, al PP i a Vox (però també, encara que amb percentatges lleugerament inferiors, Ciutadans) el gruix de l’opció monàrquica.
Aquesta és la “macrofoto”, per dir-ho d’alguna manera, d’on han anat sortint en aquestes últimes hores els titulars dels mitjans. Però les informacions que ens brinda l’enquesta amb moltes més i val la pena parar-se a considerar algunes d’elles una mica més de prop.
La primera que crida l’atenció: la majoria (en totes les corts d’edats, territoris, opcions electorals menys Vox, curiosament) opta -en el cas d’un sistema republicà-, per un cap d’estat elegit directament per la ciutadania i amb poders d’intervenció real. No es formula una pregunta directa al voltant dels diferents tipus de república. No es pot afirmar, per tant, que el conjunt de la ciutadania estigui a favor d’una republica presidencial (entre altres coses per que n’hi ha de diferents tipus), però sí que es concep una futurible direcció de l’estat republicana com clarament inserida en la dialèctica política, lluny d’una funció merament arbitral, com passa en el cas de moltes repúbliques parlamentàries.
Això porta a la segona informació important que fa referència a la identificació ideològica que es fa de Felip VI: un 41,5% l’identifica amb la dreta o l’extrema dreta, enfront d’un 26,6% amb el centre o l’esquerra. En aquest sentit, aquest element és un potencial defecte greu, ja que en una altra part de l’enquesta la ciutadania valora com especialment important (un 8,2 en una escala de el 0 a l’10), que el monarca sigui neutral respecte a les diferents opcions polítiques.
La tercera informació important fa referència a la valoració global de la Monarquia i de el cap de l’estat actual. Si bé la institució suspèn amb un 4,3%, Felipe VI aprova amb un rotund 5,8%, mentre que el seu pare suspèn sense pal·liatius amb un 3,3%. Això, sense ressuscitar l’antiga idea que es pugui separar l’ésser monàrquics de l’ésser favorable a un rei en concret -allò que en el passat es va anomenar juancarlisme-, dibuixa un horitzó més accidentalista del que es pot desprendre de les dades relatives a les preferències institucionals sense més connotacions.
La quarta informació important és l’amplíssim consens al voltant de la necessitat de reformar la Constitució, que es consolida amb el 71,9% (opció que es dispara en el cas dels partits que conformen el govern -en l’electorat de l’PSOE amb un 87,7% i d’UP amb un 95,2% – i a Catalunya arriba al 80,5%), i d’intervenir en la regulació de la Monarquia. En aquest sentit els percentatges són contundents pel que fa especialment a tres aspectes. En primer lloc, la responsabilitat de l’Monarca pels actes comesos durant el seu mandat: un 77,9% dels enquestats es declara molt o bastant favorable, i la suma de les dues opcions és majoritària en totes les edats, territoris i opcions polítiques. En segon lloc, la transparència en comptes, béns i propietats de la Família Reial: en aquest cas es declara molt o bastant favorable a això el 86% de les persones enquestades i les dues opcions també són majoritàries en tots els partits, franges d’edats i territoris. I, en tercer lloc, l’eliminació de la prioritat masculina en l’accés al tro amb la qual està molt o bastant d’acord un 79,2% reproduint-se aquest consens també per partits, edats i territoris.
En definitiva, la foto que es desprèn de l’enquesta és la d’una ciutadania significativament polititzada (un 60% es declara molt o bastant interessat per la política), que envia missatges molt útils pels qui vulguin llegir-los, que ajudarien molt a orientar el debat. Una ciutadania que posa el debat sobre la Monarquia sobre la taula, potser de forma no immediata però sí creixent (només cal pensar al biaix generacional). Que avisa d’una desafecció clara en alguns territoris i en algunes opcions polítiques concretes. Però, sobretot, que marca també la ruta dels propers passos a donar en el tan important mentrestant. Expressa la seva aposta per una reforma de la Constitució i es diria que exigeix que mentre hi hagi Monarquia a Espanya aquesta té l’obligació de ser transparent, auditable (fins i tot judicialment) i paritària des d’un punt de vista de gènere. De la manera en què els actors polítics sàpiguen recollir aquestes indicacions i posar-se mans a l’obra, dependrà també la possibilitat de revertir la dada potser més preocupant de l’enquesta, segons el qual pel 19,4% dels joves de 16 i 17 anys és poc o gens important viure en un país governat democràticament. El sistema democràtic ha de saber convèncer i només pot fer-lo funciona.
Catalunya Plural, 2024 
