Durant els darrers quaranta anys el republicanisme havia viscut un segon exili interior. Les forces polítiques democràtiques que pactaren la Transició amb els sectors reformadors del Franquisme tingueren bona cura d’enterrar la legitimitat de la II República. Les eleccions del 15 de juny de 1977 no foren convocades com a constituents, però finalment les Corts que en resultaren s’atorgaren el dret a redactar una constitució. S’executà, doncs, un gran frau, perquè obviaren interessadament que, una vegada posat en funcionament el sistema democràtic, tan sols estaven legitimades per convocar la ciutadania a noves eleccions per dilucidar qui havia de redactar-la i quins havien de ser els continguts a incorporar-hi.
Als fundadors del Règim del 78, els movia un interès urgent: salvaguardar la institució monàrquica patrocinada pel Dictador. Aquí rau el pecat original heretat del seu pare per part l’actual Cap d’Estat. Una il·legitimitat que hagués restat superada si a la ciutadania se li hagués permès pronunciar-se sobre la voluntat o no de restituir la legalitat republicana avortada pel cop d’estat de juliol de 1936. De fet, Juan Carlos I no va poder jurar la Constitució espanyola en 1978 perquè prèviament ja havia jurat els Principios Fundamentales del Movimiento.
Aquesta anomalia democràtica ha presidit la vida política a l’Estat espanyol al llarg de les darreres dècades. Per mantenir-la, va esdevenir imprescindible socialitzar l’acriticisme envers la Transició i el foment d’un discurs sobre les bondats de la institució monàrquica per tal de sepultar-ne il·legitimitat, que (repetim-ho!), tot atenent al caràcter hereditari de la monarquia, en conseqüència aliena a una successió democràtica, s’ha transmès a Felipe VI.
Els efectes de la construcció d’un imaginari modèlic de Transició, mantingut al llarg dels darrers quaranta anys, va fer creure que el debat monarquia-república restava per sempre més reduït a l’àmbit de les forces polítiques minoritàries, focalitzat en territoris molt concrets com ara Catalunya o reclòs en els àmbits historicistes de caràcter acadèmic o memorialista.
Possiblement, n’hi hauria hagut prou per mantenir la reivindicació republicana en estat latent si la institució monàrquica hagués estat exemple de virtuts i model de valors democràtics. Però no ha estat així, al contrari. De fet, difícilment podia ser d’una altra manera, tot atenent al fet que el sistema de llibertats espanyol nasqué sota el signe de la impunitat. N’és prova el fet que encara avui dia és vigent la preconstitucional llei d’Amnistia de 15 d’octubre de 1977 per la qual es negava la reparació de les víctimes del Franquisme i l’Estat s’inhibia de les responsabilitats i obligacions per fer prevaler la justícia i la veritat, d’igual manera que permetia al nou Cap d’Estat iniciar-se com a rei democràtic sense haver de demanar perdó per la seva complicitat amb el règim assassí.
En definitiva, es consolidà una anomia social que obria les portes a tota mena de corrupció. De fet, per quina raó la Casa Reial, bo i començant pel Cap d’Estat, no havien de concebre com a normal fer tota mena de negocis encara que no fossin legals? Per què no havien de sentir-se protegits de tots i per a tot si ni tan sols van haver de disculpar-se per haver presidit, conjuntament amb Franco, la manifestació de setembre de 1975 quan foren aprovades les darreres cinc penes de mort?
No obstant això, malgrat que durant anys el poder legislatiu, els distints governs que s’han anat succeint i la judicatura impediren, amb la col·laboració dels mitjans de comunicació, fiscalitzar l’actuació de Juan Carlos I per tal de poder anar associant monarquia a institució modèlica quant a comportaments cívics i a palanca eficaç per a l’homologació de l’Estat espanyol en el concert internacional, el cert és que tots els fantasmes del passat s’han fet realitat.
La insostenibilitat de la corrupció atribuïda a Juan Carlos I n’ha estat el forat negre i també hi ha contribuït la incapacitat del règim del 78 a oferir una solució pactada a la demanda catalana de celebrar un referèndum, tal com s’havia sol·licitat en el Congrés dels Diputats l’any 2014. Desencadenat el procés i feta realitat la repressió, el paper desplegat per part de Felipe VI el 3-O, bo i legitimant el “a por ellos” i renunciant al paper d’intermediació i/o de moderació n’ha estat alhora un catalitzador per incrementar el progressiu desballestament del “prestigi”, de “l’acceptació” i la “funcionalitat” de la institució.
El referèndum que l’any 1978 es va negar a la ciutadania, quatre dècades més tard ja s’ha situat al bell mig de l’escaquer de la política espanyola i, conjuntament amb la resolució de la demanda catalana, acabarà convertint-se en els pròxims anys en un dels ítems amb què s’avaluaran les potencialitats de la democràcia espanyola per encarar els reptes del segle XXI. Aprofundir en la democràcia per tal d’enfortir el sistema de llibertats obligarà a metabolitzar els dèficits heretats i a preguntar-se com i de quina manera la societat es dota dels millors instruments per comprometre i identificar la ciutadania amb institucions veritablement modèliques i participatives. En aquest sentit, la monarquia té prou difícil competir amb la República. I les dades de les enquestes són il·lustratives, sobretot atenent a com la jutgen els ciutadans més joves.
Catalunya Plural, 2024 
