En el rerefons del conflicte català —com més va més prefereixo d’identificar-lo així, perquè el procés és, en primer lloc, un conflicte entre catalans i no entre Catalunya i Espanya— existeix una problemàtica de fons entre dos principis: el de legalitat i el de legitimitat. Quins són aquests dos principis?
En els estats de Dret, les democràcies liberals, hereves del contractualisme i de les revolucions americanes i francesa, preval sempre el principi de legalitat —en anglès “the rule of law”— fins a un punt en el que només pot ser legítim, en l’esfera pública, en la societat, allò que és legal. Legitimitat i legalitat es fonen. No hi ha divergències evidents i quan algú aixeca la bandera d’una causa aparentment legítima, que podria trencar l’ordre constitucional, aquest ha d’utilitzar els mecanismes constitucionals de reforma per a dur-la a terme.
Aquests dies, a prop de les eleccions presidencials americanes, ens trobem amb l’absurditat del col·legi electoral que permet que un president sigui elegit amb menys vots populars. Aquest anacronisme podria ser considerat il·legítim, injust, que no tradueix els vots populars correctament i que en traeix l’esperit, però és la legalitat i, en la democràcia americana, la legitimitat.
A Catalunya passà quelcom de semblant en les eleccions al Parlament de Catalunya: encara recordo la sorpresa de Pasqual Maragall l’any 1999 quan amb més vots no va poder ser investit president de la Generalitat. Sense anar tan lluny en el temps, en les darreres eleccions, l’independentisme va treure menys vots populars i, amb tot, manté el control de l’executiu, perquè no existeix una traducció estrictament proporcional entre el vot popular i el nombre de diputats. És legítim, és just que una majoria parlamentària amb menys vots populars imposi les seves lleis i el rumb del país? No ho sé, en tot cas és la llei, és legal, i en una democràcia és legítim.
El principi de legalitat és nítid i clar. És el marc que ens hem inventat durant els segles xix i xx per a posar fi a l’absolutisme, per a evitar l’ús arbitrari del poder, per a evitar les dictadures, per a evitar de caure en regiments autoritaris o totalitaris. I és el millor antídot contra els nacionals populismes que ara ens envolten pertot arreu.
Aquestes democràcies liberals són perfectes? No. Que en el seu si hi ha injustícies, amenaces, desequilibri? Sí. Que són millorables? Per descomptat. Però aquestes democràcies representatives, repeteixo, amb totes les seves limitacions, ens han mostrat que són, per ara, el millor dels sistemes de governança dels darrers segles. Sempre imperfectes, sempre millorables.
Al món emergeix cada dia amb més força la narrativa de la necessitat de governs forts per a respondre a la feblesa de les democràcies representatives, seguint les petjades de Putin, Xi Jinping, Erdogan, Bolsonaro, Johson, Trump, Orban, entre altres; els quatre últims mirant de canviar les lleis o fent-ne un ús que podria posar en perill el principi de legalitat, amb un menysteniment permanent del poder legislatiu. Aviat reivindicaran, potser, «estats d’excepció» per a respondre a situacions de crisi i, per què no, fins i tot, per a suspendre les constitucions, com ho va justificar intel·lectualment Carl Schmitt en la República de Weimar, el Kronjurist del Tercer Reich.
El Procés converteix als independentistes en el veritable ‘poble’de Catalunya. Els altres, majoritaris fins ara, no conten o són directament uns traïdors
El moviment independentista català, en la seva gran majoria, i probablement sense ser-ne conscient —com passa molt sovint en els moviments de masses—, està caient en aquesta perillosa deriva. Per a molts preval el principi de legitimitat, o el «principi democràtic», com l’anomenen en el conflicte català. Ho justifiquen, segons la meva opinió, amb tres raons que jo no comparteixo.
Primera raó: La constitució del 78
La primera, i que cada vegada agafa més volada, és la il·legitimitat de la constitució del 78. Ho sentim dia sí, dia també. El «règim del 78» és, diuen, un règim imposat pels franquistes, un règim que, diuen, no deixa de ser la continuació del sistema autoritari franquista. Per això, il·lustres líders com Puigdemont o Torra afirmen que Espanya és un règim similar a Turquia i, ara més recentment, a Bielorússia. Qüestionen la legitimitat de la legalitat constitucional espanyola. Davant d’una legalitat il·legítima –la del 78—promouen la legalitat del «poble», la legalitat, diuen, del principi democràtic, plebiscitària, que trenqui amb règim opressor.
En el fons recorda el qüestionament de la República de Weimar que fa Carl Schmitt en el seu llibre Legalitat i legitimitat (que he llegit recentment per mirar d’entendre el que estem vivint). Per a Schmitt, la Constitució de Weimar va ser imposada per les forces guanyadores de la Primera Gran Guerra i establia un règim parlamentari feble, incapaç de respondre als reptes de la situació política alemanya. Les seves lleis no eren legítimes i pretenia desplaçar el poder del Parlament al president de la República.
La Constitució del 78 és legítima? Va ser referendada en votació universal a proposta d’un Parlament elegit democràticament? Sí. És reconeguda per la comunitat internacional com una constitució democràtica? Sí. Espanya és un estat de Dret reconegut per les institucions internacionals? Sí. I afegiria, en els darrers tres segles d’història espanyola, aquests darrers quaranta anys han estat els més pacífics, productius i redistributius de la riquesa col·lectiva. La transició espanyola, que alguns volen ara menystenir i condemnar per poc democràtica i il·legítima, ha estat un exemple d’allò que defineixen els politòlegs com a «transició per transacció» (vegeu el magnífic article de Charles Powell), una transició feta entre les dues Espanyes que van pactar, sempre amb el retrovisor amarg de la guerra civil i els anys de totalitarisme i autoritarisme franquista.
Entre el 75 i el 82 el soft power —com es diu ara— va substituir el hard power. L’escolta, el diàleg, les renúncies d’una part i d’una altra, la recerca del camí del mig per a evitar les confrontacions sagnants, d’antuvi van obrir pas a un període nou de pacte constitucional i social que s’establiria a través d’una Constitució aprovada aclaparadorament, amb l’excepció del País Basc. I, atenció, en aquest punt: Catalunya va donar un suport massiu al referèndum de la Constitució que, amb una participació del 67,9 de l’electorat, va obtenir un 90% de vots positius. I, a més, cal recordar que quasi durant quaranta anys Convergència i Unió va donar suport a la Constitució i va ser una coalició política molt activa en la governança d’Espanya.
És cert, hi havia línies vermelles: els franquistes no volien qüestionar la monarquia, i els demòcrates l’estat de Dret. I el pacte final va ser que Espanya passava d’una monarquia autoritària a una monarquia constitucional i democràtica. L’altre tema, potser el més delicat, seria la Llei d’Amnistia, que afectava els exiliats, els empresonats i els crims del franquisme durant la dictadura: novament un pacte —que avui discutim, quaranta anys després, sobre límits i sobre la conveniència de les lleis de «punt i final».
L’independentisme ha d’acceptar, si vol que la seva confrontació sigui realment intel·ligent, que Espanya és un estat de Dret, sotmès a una Constitució. Que com tots els altres sistemes democràtics té deficiències, hi ha tensions, perversions i aspectes que s’han de millorar notablement. Com molts altres països del nostre entorn.
Segona raó: El dret a l’autodeterminació
La segona raó, el dret a l’autodeterminació. En aquest sentit, crec que puc afirmar, sense el menor dubte, que Catalunya té tots els ingredients que conformen una nació i no sols perquè així ho reconeixen els seus ciutadans de manera aclaparadora seguint els postulats d’Ernest Renan, sinó també per raons històriques i culturals amb trets comuns que la configuren com a nació (Johann G. Herder). Ara bé, tota nació té el dret de convertir-se en estat? Tota nació té el dret a l’autodeterminació?
Jo no entraré avui amb el tema de si els Països Catalans són la nació catalana que hauria de ser alliberada, com va fer explícit l’expresident Torra en el seu discurs de comiat. Els Països Catalans crec que no responen als dos criteris abans esmentats i, més aviat, aquest alliberament és més una manera d’exercici d’un imperialisme català —utilitzo el títol d’un magnífic llibre de l’historiador Enric Ucelay-Da Cal. Sí, però, que el tema de l’autodeterminació de Catalunya —o del Principat— és un tema legítim, pertinent i essencial en l’actual debat català.
Segons el moviment independentista, el dret a l’autodeterminació seria un dret natural. Així el va qualificar recentment Artur Mas definint aquest principi. Tot i que cada dia em sento més a prop del jusnaturalisme dualista (Bobbio) que atorga primacia al dret natural sobre el positiu, no crec que puguem afirmar que el concepte «nació» pugui ser objecte o tenir categoria de dret natural, cosa que faria que aquest fos superior al dret positiu de les constitucions dels estats. I, com jo, un gran nombre de juristes no accepten que aquest principi formi part del dret natural. Per això, en les democràcies liberals i constitucionals, els drets que són vigents són aquells reconeguts en les seves constitucions. A Espanya, en la Constitució de 1978, no existeix l’exercici d’aquest pretès dret natural, perquè les normes, the rule of law, no l’incorporen.
Sovint, l’independentisme fa referència a la Declaració Universal dels Drets Humans per sustentar el caràcter de “dret natural”. No es diu res a la Declaració. Sí, però, a la Carta de Nacions Unides i en el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, sempre amb l’horitzó de la indispensable tasca de descolonització que es viuria a partir de la II Guerra Mundial. No s’hi val —com fan alguns— a dir que Catalunya és una colònia d’Espanya amb la intenció de reivindicar el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics com a instrument per a reclamar el dret a l’autodeterminació.
Tercera raó: El ‘poble’
La tercera raó, el poble («els carrers sempre seran nostres», que clamen dia sí dia també). És l’aspecte que més em dol de l’actual procés. El 48% dels ciutadans de Catalunya que volen la independència es converteixen en el veritable poble de Catalunya. Els altres, majoritaris segons les eleccions repetides d’aquests anys, no conten o són directament uns traïdors de Catalunya. La legitimitat del carrer, les marxes sobre Barcelona dels darrers 11 de Setembre, conformen, en l’imaginari independentista, una de les seves bases per a reclamar la independència.
Cal reconèixer la magnífica capacitat de convocatòria que encara té el moviment independentista, si bé la mobilització és molt i molt menor i la divisió cada dia més gran. Per a l’independentisme, amb tot, la legitimitat del carrer, que expressa el veritable poble, hauria de substituir —com ho van intentar de fer en determinats processos— les institucions autonòmiques derivades del Règim del 78, les quals, paradoxalment, ells governen i que en moltes ocasions nodreixen aquesta mobilització.
La legitimitat del carrer ha estat la base d’un gran nombre de processos que han acabat construint règims autoritaris i totalitaris. Per això, sempre, en les imperfectes democràcies liberals, sempre preval el principi de legalitat per damunt del principi de legitimitat. Sempre.
Catalunya Plural, 2024 
