La Plataforma de Medios Independientes, formada per setze mitjans d’arreu de l’estat espanyol, ha fet una enquesta sobre la percepció de la ciutadania respecte a la Monarquia i d’altres institucions de l’Estat. En primer lloc, toca agrair la iniciativa. Si el CIS com a institució pública no aborda aquest tipus de preguntes, és de rebut que sigui el periodisme independent i crític qui ho faci. Gràcies.
Revisant les dades vull fer-ne dues consideracions. La primera és que, obviant les de Catalunya, i agafant només les d’adscripció de partit i les d’edat, la Monarquia té un suport destacable, malgrat els escàndols de corrupció, l’actuació del 3 d’octubre al conflicte català, la crisi econòmica i la poca presència que els reis han tingut amb la crisi de la COVID.
Si en un moment polític tan complicat, i amb la fuga del rei emèrit i les investigacions de la justícia helvètica, la institució té un suport tan elevat a la Comunitat de Madrid, el País Valèncià i Andalusia, així com entre els votants del PSOE – els del PP, C’s i VOX ja no els compto perquè es consideren obertament monàrquics -, i amb la majoria de grups d’edat tret de les franges més joves, el rei Felip VI pot estar més que tranquil.
Tot i que bull la crítica a les xarxes i a les tertúlies cada cop que hi ha un capítol nou de l’escàndol, a l’Estat encara preval l’imaginari del 23-F, en què la Monarquia s’erigia com a garant de l’estabilitat política a l’estat espanyol, post dictadura, un element primordial per analitzar el suport vigent als Reis. Així que, malauradament, i com que per Constitució no estan sotmesos ni a reprovació pública ni a votació, sembla que, si res no canvia a la societat espanyola, tindrem corona per temps, deixant l’actual crisi derivada de la fuga del rei emèrit, com una anècdota passada en el temps.
La segona consideració és relativa a les dades de Catalunya. Qui puja la mitjana en relació amb el rebuig a la monarquia i el suport al referèndum és Catalunya. Segons l’enquesta, més d’un 64% de les persones entrevistades estarien a favor de la República, un 66,7% votarien per la República en un possible referèndum, i se suspenen tots i cada un dels membres de la Casa Reial.
Aquestes dades poden tenir diverses explicacions, però hi ha tres conclusions a comentar. La primera, que ja ha estat abastament analitzada en tots els articles que han comentat l’enquesta, és que l’actuació del rei Felip VI el 3 d’octubre a Catalunya passa factura, i aquesta augmenta cada vegada que visita Barcelona o Girona amb dispositius policials draconians per por a les protestes. La segona és que la societat catalana, després de deu anys de procés independentista, ha virat objectivament cap a l’esquerra i això afecta negativament a la percepció de la monarquia com a institució anacrònica, poc democràtica i hereva del franquisme. Revisant les enquestes de valoració del govern i de les polítiques públiques del CEO, el setembre del 2020, el 52,8% de les persones enquestades suspenen al govern català en la lluita contra els contractes temporals i un 48,7% en la lluita contra l’atur – enfocant el problema del treball des de la precarització laboral i no com un problema d’oferta quantitativa. En canvi, l’any 2007 només un 7,6% valoraven molt negativament la gestió del govern en relació amb la precarietat laboral i l’any 2009 un 25% de les persones enquestades acceptaven la gestió del govern en la lluita contra l’atur. És evident que la situació estructural ha canviat notablement, i que les dues crisis (2008 i 2020) són de diferent origen i forma, però cal destacar l’evolució en l’opinió pública catalana dels últims anys. El mateix passa amb la percepció sobre els serveis públics: l’any 2020 un 47,5% considera que els serveis públics són molt importants, i un 33,7% considera que els serveis públics gestionats per empreses privades donen pitjor servei – enfront d’un 22% que considera que és millor – i, en canvi, l’any 2009 un 25,7% de les persones entrevistades pensaven que una empresa privada gestionava millor els serveis públics, i un 42,1% que era igual quina titularitat en tingués la gestió, i un 48,5% considerava que el servei privat donava millors condicions al servei i només un 26,4% apostava pels públics.
El tercer element que explica els resultats de l’enquesta a Catalunya, és que el procés independentista a Catalunya ha qüestionat l’statu quo, el marc constitucional i les institucions que formen part del nucli dur de l’aparell d’estat espanyol, fet que contribueix a deslegitimar institucions com la Monarquia i fa veure amb bons ulls propostes com un possible referèndum. I aquest últim és un element substancial en l’anàlisi. Al marge dels debats de si seria desitjable un referèndum sobre la monarquia – penso que tot ariet contra l’aparell d’estat ha de ser celebrat des de l’esquerra -, el tema és que a Catalunya s’ha de preguntar sobre si la ciutadania vol viure en una república catalana, i és la pregunta esperada que fa deu anys que bloqueja la situació política. No obstant, això no invalida la importància de l’enquesta, però si no s’hi combinen les dues preguntes, amb les dades que tenim ara, pot semblar que amb un canvi de monarquia a república ja no hi ha conflicte nacional, i això no és cert. És precisament el conflicte nacional el que explica el rebuig majoritari a la monarquia, el viratge a l’esquerra de la societat, i l’obertura a mecanismes democràtics com el referèndum.
Penso que l’independentisme perd el temps si centra el debat en si es defensa el referèndum com a mecanisme per a dirimir el suport a la monarquia arreu de l’estat – referèndums tots els que calgui, inclòs el que fa anys que es demana des de Catalunya i des dels Països Catalans -, sinó que allò interessant són les conseqüències sociològiques del procés independentista, que han suposat un viratge a l’esquerra de la societat catalana. I és substancialment determinant en tesis com les de l’esquerra independentista, ja que reforça el vell lema de volem la independència per canviar-ho tot.
I pel que fa a l’anàlisi que se’n fa a la resta de l’estat, o entre els periodistes dels mitjans que han impulsat la iniciativa, no hauria de centrar-se en el rebuig històric dels Borbons als Països Catalans (que és cert però no és cap novetat), sinó en l’actuació del rei el 3 d’octubre i en l’evidència – que a vegades sembla invisible per determinats sectors de les esquerres espanyoles – que és el conflicte nacional el que articula políticament bona part dels agents transformadors del Principat de Catalunya.
Catalunya Plural, 2024 
