En la República de Plató hi ha una imatge emblemàtica i encara molt comentada: la d’una nau on, per una banda, hi trobem un patró caracteritzat per la seva fortalesa i alçada, però alhora, curt de vista i amb escassos coneixements nàutics. I, per altra banda, els mariners que es disputen l’art de la governabilitat de la nau – pensant que cadascú d’ells, a través dels seus exercicis pràctics, podrien arribar a governar-la. A partir d’aquesta imatge, Plató en fa una observació: si els mariners arriben a prendre control del govern de la nau, aquest intent de navegar la nau acabaria essent un fracàs, només a través dels mers exercicis pràctics sense una visió més àmplia de l’entorn: el mar, el cel, el vent, el moment de l’any i les estacions. En efecte, aquell que pot assumir només la governabilitat de la nau, que es pugui anomenar pilot o navegant segons Plató, ha de tenir el do de navegar i pilotar. Així i tot, sovint és etiquetat com a xarlatà i inútil per la massa de mariners que es regeixen només per la intuïció pràctica.
No és doncs d’estranyar que el pensament filosòfic que inaugura la postmodernitat utilitzi l’operació d’inversió del platonisme per dur una crítica al platonisme i la idea del bé suprem, donant així primacia a la governabilitat de la nau a través de l’exercici pràctic, encunyant així el pensament de la democràcia.
La governabilitat de la nau, és a dir, la política en tant que praxi i visió, és el nucli de la filosofia. Sigui Plató, Kant, Fichte, Hegel o Derrida, tots conclouen els seus treballs filosòfics amb un ampli pensament polític exposant les seves afinitats pels diferents modes de govern: republicà, monarquia hereditària o democràcia, entre d’altres… En efecte, això corrobora el fet que la filosofia és sempre una filosofia pràctica.
Aquesta governabilitat de la nau o, en grec, la κυβερνητική, és també d’on ve, en sentit etimològic, allò que coneixem com a cibernètica. Però aquesta adaptació del terme platònic ve també amb un canvi de sentit. Però, des de la perspectiva de la cibernètica, la governabilitat és reduïda a una mera governança, és a dir, a una sèrie d’operacions concretes. Això comença amb matemàtics i físics del segle XIX, que reprenen el sentit polític de la governabilitat, i culmina amb una formalització que el matemàtic Norbert Wiener du a terme a començament dels anys 1940 i que es coneixerà com a disciplina de la cibernètica. En la lògica matemàtica una formalització és un procés que redueix un llenguatge natural a una sèrie de símbols i operacions que poden ser després llegides i computades per una màquina. Aquesta formalització de la governabilitat és el que moltes vegades es diu governança: una sèrie de regles i d’operacions.
La cibernètica, en tant que disciplina que engloba els diferents vessants des de la robòtica fins a les tecnologies de processament de la informació o teories de l’autòmat, també li dóna aquest sentit social: la cibernètica no només s’ocupa del desenvolupament d’aquestes eines matemàtiques i tecnologies computacionals sinó que pretén també organitzar la comunicació i, en definitiva, les institucions, assolint d’aquesta manera un vessant social i polític. No és d’estranyar doncs que un filòsof com Heidegger anunciava en un text el 1959 que la filosofia tal com la coneixíem ja havia arribat a la seva meta i ara ja era el temps de la cibernètica.
Si bé avui en dia es parla menys de la cibernètica, tot el paradigma cibernètic segueix estant ben present, especialment arran de nous descobriments en la biologia molecular o en la genètica, on s’han anat qüestionant certes teories dins de la mateixa cibernètica.
És per això que a partir del taller d’estiu de Dormouth del 1956, un grup de científics i matemàtics es troben per a posar les bases del camp de la intel·ligència artificial. El que fa la intel·ligència artificial, a diferència de la cibernètica, que d’alguna manera l’engloba, és assumir la complexitat que regeix les relacions socials o la comunicació. Si la cibernètica respon a una operativa de les coses, la intel·ligència artificial engloba ja un més ampli com. Dit d’una altra manera, el que metafòricament anomenem intel·ligència artificial, per una part apunta als límits de la computació i la cibernètica i, per una altra, obre i dóna accés a allò què no es pot conèixer, a allò incalculable. En clau política, la intel·ligència artificial la podem veure com una extensió de la governança i, per tant, de la praxi, com una inauguració d’aquest espai entre la governança i la governabilitat.
Però, per tal d’accedir a aquest espai i fer una anàlisi tant filosòfica com política, no es pot reduir la intel·ligència artificial només a una mera comprensió d’un matemàtic o d’un científic de la computació, és a dir, a un aixopluc que integra diversos mètodes d’optimització del càlcul, tècniques de computació i estadística. Al contrari, s’ha d’ampliar el camp, tot pensant la intel·ligència artificial en tant que metàfora. Perquè tant la intel·ligència com l’artificialitat són nocions filosòfiques, que no han cessat d’irrompre i ocultar-se des dels temps dels presocràtics fins als nostres dies.
La pregunta principal que ens ha de posar a reflexionar és perquè allò que s’inaugura fa més de mig segle i roman ocult durant tant de temps irromp ara amb força en el discurs públic? A què apunta aquesta irrupció? Què explicaria tant la retirada de la metàfora «intel·ligència artificial» durant tant de temps i la seva irrupció actual?
El filòsof Jacques Derrida apunta que la metàfora es retira d’una escena mundial justament en el seu moment de màxima expansió, intrusió, quan els seus límits es veuen desbordats. La metàfora sempre es retira per a retornar. La irrupció de la intel·ligència artificial, de la qual tant es parla avui en dia, dóna sens dubte lloc a molts debats: des de les perspectives de la intel·ligència artificial dèbil, fins a visions d’una superintel·ligència que assumiria la governabilitat del món. I també, des de la divulgació filosòfica, ens trobem amb diferents posicions: algunes més naïfs, que intenten a tota costa rebutjar o ignorar aquests desenvolupaments de les tecnologies IA, d’altres que analitzen des d’un punt de vista dualista l’oposició entre una intel·ligència artificial i la intel·ligència natural o humana, i d’altres que en neguen la seva existència. Tots aquests debats contribueixen a la seva manera a donar sentit des de diferents perspectives a allò que ens passa avui, a les transformacions o no-transformacions que estem vivint.
M’agradaria concloure obertament aquesta breu crònica amb una petita observació per tal d’inaugurar un altre debat: en el discurs actual, la intel·ligència artificial se’ns presenta sobretot com una solució, una tecnologia que ens solucionarà tot: des de la pandèmia fins a la política o l’educació. Però no és això una contradicció? Si una metàfora irromp de cop és perquè justament ja no opera, perquè ja ha arribat al seu límit. Per això, proposo que la mirada filosòfica sobre el que s’anomena intel·ligència artificial es faci des de la perspectiva del problema, de l’assumpció de l’error. No és que hàgim d’arribar a la intel·ligència artificial sinó que, per dir-ho amb Bergson, la intel·ligència ens arriba i ens arriba com un accident, com a fruit de l’atzar. Per això, la intel·ligència no s’ha de considerar com una solució, sinó més aviat com un problema filosòfic.
Si la intel·ligència artificial irromp ara mateix és justament per assenyalar-nos la seva fallida i, per tant, el desequilibri entre la governança i la governabilitat. Un desequilibri que alhora és una oportunitat de repensar aquest espai de la praxi política. Per això, concloc que la filosofia no s’ha de sentir ni amenaçada però tampoc superior a allò que ara es diu intel·ligència artificial. La IA posa a prova el pensament filosòfic, fa la filosofia pensar-se a si mateixa.
*Alina Mierlus es doctoranda en Filosofia a la Universitat Autònoma de Barcelona. Graduada en Filosofia i màster en Pensament Contemporani per la Universitat de Barcelona. Amb estudis previs d’enginyeria informàtica i experiència en projectes de software lliure i programació, les seves línies d’investigació són la filosofia continental contemporània francesa amb especial enfocament en la filosofia política i la història de la tecnologia, juntament amb una anàlisi crítica de la cultura digital
Catalunya Plural, 2024 
