El Major Trapero, així com Teresa Laplana, Pere Soler i César Puig, han quedat absolts dels delictes de sedició i desobediència dels quals els acusava la fiscalia. La sentència s’ha dictaminat amb els vots favorables dels magistrats Francisco Viera, Ramón Sáez, i el vot en contra de la Presidenta del Tribunal, Concepción Espejel. Tot i que la sentència no és ferma i, per tant, pot ser recorreguda al Tribunal Suprem si la fiscalia decideix interposar un recurs de cassació, les probabilitats de que això passi són poques si ens atenem a les recomanacions procedimentals del Tribunal de Justícia de la Unió Europea en els casos d’absolució.
La sentència és una peça judicial més sobre els fets succeïts durant el setembre i octubre del 2017, però, a diferència de la sentència del procés dictaminada pel jutge del Tribunal Suprem Manuel Marchena, aquesta desmunta gran part de les acusacions abocades cap al rol que els Mossos d’Esquadra, i, per tant, qüestiona la possibilitat de que el procés d’independència pogués comptar amb el suport d’un cos armat.
Total obediència del cos dels Mossos a la llei
El punt principal de la sentència es podria resumir de la següent manera: els Mossos d’Esquadra– amb el Major Trapero al capdavant – van actuar en tot moment d’acord a les ordes rebudes, tant per la fiscalia com per la Jutgessa Magistrada Mercedes Armas, que va prendre el control de la causa a partir del 27 de setembre del 2017. Per tant, no queda acreditat que haguessin tractat d’impedir o dificultar el compliment de les resolucions del Tribunal Constitucional, del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ni de la Fiscalia Superior.
Com a prova d’aquest compliment a la legalitat, la sentència destaca que durant la jornada del referèndum de l’u d’octubre, els equips dels Mossos van tancar 110 col·legis electorals, van requisar 423 urnes, 90.700 papeletes de votació, 64.800 sobres i van identificar 1352 persones com a responsables de 923 centres de votació.
No només això, sinó que confirma el que propi Trapero va declarar en seu judicial on va afirmar que va encarregar un pla per a la detenció dels membres del Govern, diputats i d’altres polítics en previsió de que arribés una ordre judicial en aquesta direcció, en cas que tiressin endavant la Declaració Unilateral d’Independència en el Ple del Parlament del 27 d’octubre.
Les mentides de Pérez de los Cobos
L’absolució de la cúpula dels Mossos implica necessàriament que la versió sostinguda per Pérez de los Cobos – màxim cap de la Guàrdia Civil i responsable últim del dispositiu que coordinava tots els cossos policials durant els fets estimats –, no se sosté. La sentència és clara al respecte tal i com mostra el següent paràgraf:
“El Teniente Coronel (…) sostuvo la implicación del Sr. Trapero en el proceso político que desembocó en el referéndum. Para justificar su valoración aportó otros hechos: (i) Fue nombrado Major para reforzar su mando y que pudiera adaptar la institución policial a los fines independentistas, (ii) Se reunió en secreto con el President del Govern y este le agradeció su actuación el 1 de octubre, (iii) Formaba parte del comité ejecutivo del proceso independentista que se mencionaba en el documento EnfoCats. Estos tres datos no se corresponden con la realidad.”
Les valoracions de Pérez de los Cobos van ajudar a construir el relat en el que es va basar la sentència del Tribunal Suprem per sentenciar als principals líders independentistes. De les conclusions d’aquesta sentència, se’n deriva necessàriament un qüestionament als fonaments de la sentència del procés: si ja era molt difícil acceptar jurídicament els delictes de sedició i rebel·lió precisament per l’absència d’un suport violent o armat al servei del moviment independentista, el fet que l’Audiència Nacional hagi absolt la cúpula dels Mossos ho dificulta fins al punt de convertir-ho en un contra-sentit.
A més, de la lectura de la sentència es pot concloure que qui va saltar-se els mecanismes de coordinació va ser la Guàrdia Civil comandada per Pérez de los Cobos i no pas el cos dels Mossos. Una prova evident és la següent, tal i com queda explicitat en la sentència: els dies 28, 29 i 30 de setembre del 2017 es van realitzar un seguit de reunions entre els diferents comandaments de la Guàrdia Civil, Policia Nacional i Mossos d’Esquadra, on es va determinar que de cara l’1 d’octubre, l’actuació d’ordre públic en els col·legis electorals (les càrregues), recaurien principalment en mans de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional a instància dels Mossos.
Doncs bé, una de les proves aportades que apuntaria a l’incompliment del mecanisme de coordinació de Pérez de los Cobos és el fet que Ferran López Navarro – Comissari en Cap dels Mossos –, va enviar un correu electrònic a Pérez de los Cobos el dia 1 d’Octubre a les 8:45 demanant la intervenció policial a 233 punts de votació; per error, però, va adjuntar tots els col·legis electorals, fet que va corregir en un segon missatge a les 9:11. De los Cobos no només fer va ignorar el correu electrònic deixant-lo sense resposta, sinó que va fer cas omís del mecanisme de coordinació que estipulava que la intervenció als col·legis seria a instància dels Mossos al ordenar càrregues policials en nou col·legis a les 8:25, és a dir, abans de la sol·licitud dels Mossos.
La sentència també recull que el document EnfoCATS trobat en el domicili de Josep Maria Jové i Lladó, – número dos d’Oriol Junqueras a la Conselleria d’Economia i Hisenda – utilitzat tant en el judici a l’independentisme del Tribunal Suprem com en la peça judicial de l’Audiència Nacional, i considerat com a “full de ruta per la independència”, no era més que un document anònim de propaganda política en el qual “no hay en todo el documento cita alguna al Major ni mención a los Mossos d’Esquadra, tampoco se le atribuía papael alguno en el procés a este cuerpo policial. Ausencia que se puede predicar respecto a los otros tres acusados, Sra. Laplana, Sr. Puig i Sr. Soler.”
Les mentides de Pérez de los Cobos, que va ser cessat pel Ministre de Justícia Marlaska al maig d’aquest any, queden ara més que provades.
La sentència i la independència de Catalunya
Si aquesta sentència ajuda a aportar llum sobre la desproporcionalitat de la pena de presó i sedició pels líders del procés, ho fa de manera especial pel que era el Conseller d’Interior, Joaquim Forn. Com a màxim responsable polític dels Mossos d’Esquadra, queda provat que la intervenció de Forn al capdavant de la Conselleria no va forçar ni condicionar l’actuació del cos policial de la Generalitat per a que donés suport a la causa independentista. Una evidència més que incrementa la sensació d’injustícia davant l’empresonament dels líders independentistes.
La sentència, alhora, desmunta els relats – sovint interessats i partidistes de l’independentisme – que apuntaven que els Mossos d’Esquadra, arribats al moment, obeirien les ordes de la Generalitat en un hipotètic escenari d’independència unilateral. La realitat, tal i com prova el redactat, és que en tot moment la direcció dels Mossos va vetllar pel compliment íntegre del principi de legalitat. Així ho apunta la sentència:
“El acusado y los mandos superiores del cuerpo policial autonómico advirtieron del riesgo que implicaba la movilización y solicitaron, expresamente, al Govern que suspendiera el referéndum, cuya celebración trataba de impedir la autoridad judicial. Al mismo tiempo, reiteraban a la autoridad gubernativa de la que dependían orgánicamente que observarían las decisiones de los tribunales. Es un hecho muy relevante, un indicador de primer nivel y conclusivo. Porque permite despejar cualquier conjetura sobre el acuerdo explícito o implícito del Sr. Trapero con quienes dirigieron el proceso independentista.”
Però no només això, sinó que les actuacions dels Mossos d’Esquadra van ser més coherents al principi de proporcionalitat assenyalat en l’auto de la Magistrada que no pas la Guàrdia Civil i la Policia Nacional. En definitiva, una sentència que no resol per complet la situació injusta de presó i exili en la que es troben els líders independentistes, però que comença a dibuixar el camí d’una justícia més justa, valgui la redundància.
Catalunya Plural, 2024 
