Ja han transcorregut molts mesos des de la primavera, quan ens confinaren de manera inaudita. Ara recordo aquell període entre l’estupor, una reformulació i la felicitat. El primer, ben comprensible, es degué a la situació global, encara impotent per a aprendre l’abast d’un virus demolidor, insuficient per a matar la passivitat ciutadana, sedada després d’anys i panys de neoconservadorisme, com si ningú tingués ànim per a rebel·lar-se contra la pitjor classe política de les darreres dècades.
Al principi vaig acatar les normes, i així fou com sorgí el segon, reinventant-me per a conèixer millor els meus ets i uts a partir de renunciar a les ordres imposades, tot comprenent les virtuts de l’autoresponsabilitat, gairebé un imperatiu categòric per allò de sentir-me lliure i segur mentre no perjudiqués de cap manera als meus semblants.
Com tenia clares aquestes premies vaig abraçar el consol d’una joia delimitada en el territori per ser incapaç de quedar-me entre quatre parets. Les ganes de passejar ho eren tot. Em vaig marcar una sèrie de fronteres per a no córrer riscs i redundar en el compliment de la llei, sense pors als gestapistes de balcó, ben entusiastes durant aquelles jornades de malson perquè pogueren abandonar la seva màscara decent mentre exercien un feixisme reprimit, ara sense filtres.
Amb el pas del temps aquells mesos tenen un aire entre terrible i grotesc. Un matí vaig avançar massa, fins a arribar a la plaça de la Virreina. M’havia excedit i em vingué por per si m’enxampava la policia a més de vint minuts de casa, brúixola per a caminar fins a determinades fites geogràfiques.
Al nord els meus peus s’aturaven a plaça Catalana, deprimint-me la vista del carrer de Llobet i Vall-Llosera, amb la seva meravellosa pujada com a avantsala de la Font d’en Fargues. A l’est em plantava fins a Felip II per allò de tornar per Concepció arenal amb el carro a la mà, no fos que aparegueren agents uniformats. A l’oest no vaig poder reprimir el meu amor pel senyor Rovira i la seva plaça, on acabava el meu món, clos al sud a la Meridiana, just a la vora de l’estació del Clot.
El més curiós de tota aquesta història fou adonar-me de fins on podia resistir sense moure’m al meu aire. Vaig durar poc més d’un mes. Un matí, armat amb la meva càmera de fotos, vaig haver d’anar per força major a Gran de Gràcia per una gestió, i així fou com vaig ascendir fins a Vallcarca com a preludi d’un recorregut fins a la Salut i les seves rodalies. Més tard, amb fal·lera, vaig reincidir fins a la Meridiana, i aquí és on comença la investigació d’aquestes pròximes setmanes.
L’antiga carretera de Granollers és l’aneguet lleig de les avingudes matemàtiques traçades a la imaginació d’Ildefons Cerdà. La Diagonal és una espècie d’alfa i omega de la capital catalana, mentre el Paral·lel, perdut l’esplendor de la seva època daurada, encara té infinites possibilitats de millora sense extingir la seva essència. Ambdues gaudeixen de certa popularitat i gairebé resulta inevitable creuar-les en algun moment del dia, no passa el mateix amb la Meridiana, associada al trànsit motoritzat i marcada per la verticalitat franquista, com si els barris just a sota de la seva trajectòria fossin prescindibles. Això s’ha remeiat al seu tram comprés entre la Farinera del Clot i l’estació de tren, però no a la resta de la seva rectitud, minvada per blocs de pisos i l’estigma de l’Hipercor, a la memòria ciutadana sinònim del tràgic atemptat de juny de 1987.
El gran centre comercial és el mur de Berlín de dos barris amb molta solera i massa desconeixement, la Sagrera i Sant Andreu. La separació entre aquestes zones pot apreciar-se a diverses fotografies del segle passat, observant-se buits notoris entre l’església del Sant Crist de l’actual plaça dels Jardins d’Elx i la Hispano-Suiza, espai gegantí reemplaçat el 1986 pel parc de la Pegaso.
La meridiana té massa llasts al seu bagatge. No s’urbanitzà al 100% fins als anys seixanta del Nou-Cents, i quan Porcioles i altres prohoms tallaren la cinta l’ompliren de ponts plens de menyspreu al vianant, esglésies d’estètica brutalista i una sobredosi d’asfalt gens idònia per a estimar-la de cap manera, quelcom encara més reforçat per aquells edificis amb funció de pantalla, com el d’Oriol Bohigas, caritatiu des de la seva habitual arrogància, gairebé com si oferís el seu rusc als menys afavorits quan, en realitat, l’originalitat de la seva façana és un soldat més, una altra tanca potenciadora d’amnèsia per vetar el darrere del monstre, elogiat per hipocresia i convenció de molts quirats. No és horrible, tan sols una mostra més d’un arquitecte massa intel·ligent per a realitzar tantes destrosses als barris durant la seva maduresa, del Guinardó al Poblenou, d’Escorial a la protagonista parcial d’aquest article.
La meva relació amb Sant Andreu ha sigut longeva i, fins no fa gaire, no molt profunda. Visitava el poble agregat el 1897 per a visitar els meus oncles, vaig organitzar alguna ruta bàsica pels seus carrers i poca cosa més. Potser això es veia determinat pel pas constant per la Meridiana i la repetició d’unes rutines inalterables més enfocades envers Gràcia com a epicentre de la meva existència.
Un dimecres de maig vaig baixar fins a arribar a l’estació de Sant Andreu Arenal, fins aleshores una mera referència tot entrant a Barcelona des del Vallès. La inauguraren el 1909, ben a prop del torrent d’en Piqué i de la jove Rambla de Santa Eulàlia, filada com a lloc d’oci i enllaç entre Sant Andreu i la parròquia de Vilapicina. Aquesta comunicació es complementava amb l’inicial baixador de la companyia dels ferrocarrils del nord, projectat almenys dues dècades abans, segons confirmo mitjançant un mapa. El lloc agafà pes a la zona, en construcció cap a una metamorfosi, i en aquest sentit el tren sempre ajudava, així com l’efecte edilici de pertànyer a Barcelona, recaptadora d’impostos i també impulsora de la unificació d’un món rural cap a coordenades menys disperses i més sòlides des dels carrers. Això fou possible gràcies a l’anhel de molts propietaris, contents d’urbanitzar els seus terrenys per a aconseguir grans beneficis.
Vaig deixar enrere l’estació, des dels anys cinquanta d’aspecte més o menys estable, l’escola Jesús Maria i després vaig descendir per un tram poc o res convencional. Aquesta fou la meva primera sospita d’haver donat amb un que passa aquí de manual. La placa del nomenclàtor m’informava de trobar-me al carrer de Sòcrates, i no ho vaig posar en dubte, però la forma del tram era una festa del despropòsit, i quan això passa sol ser per haver violentat el pretèrit amb la finalitat d’estendre tentacles moderns sense respectar l’entorn, error majúscul perquè aquest sempre imposa la seva configuració. Ho vaig intuir per una escala i una doble rampa més aviat maldestre. Què havia sigut? Només podia ser un torrent, incrementant-se la certesa després d’extraviar-me a l’esquerra pel passatge de Joaquim Rita i tornar a Sòcrates. A la cruïlla entre ambdues un immoble molt forçat féu brollar més interrogants al meu cervell. Sens dubte la resposta era a un curs fluvial, si bé abans de localitzar-lo vaig divagar bones hores amb Joaquim Rita, penúltima pista fins a abraçar Parellada, una fascinació a completar amb molles ben subtils incrustades al present.
Catalunya Plural, 2024 
