En un marc tenebrós i fosc uns personatges s’apleguen al voltant d’un home barbut per escoltar com llegeix en veu alta el text d’un paper. El personatge central vesteix una camisa blanca i capcot escolta de prop la lectura. Amb ell, el pintor aconsegueix conduir la nostra mirada cap al paper, concentrant l’atenció en l’acció que succeeix en primer terme.
La llum ens guia i ens allunya de la foscor. Tota una declaració d’intencions a través de la iconografia, la composició.
L’escena descrita correspon a l’obra “La Lectura” o “Hombres leyendo” una de les pintures costumistes de la col·lecció de les pintures negres que van decorar les parets de la casa de camp de Francisco Goya, coneguda com la “Quinta del sordo”.
Cronista en temps difícils, el genial pintor aragonès va saber captar i expressar amb el seu pinzell la realitat amb naturalitat però alhora va contribuir a visualitzar les conseqüències de l’analfabetisme, la intolerància i el fanatisme, malgrat els avenços de la Il·lustració.
Conscients que el nostre biaix inconscient ens fa interpretar el passat subjectivament, en les imatges de Goya apareix una sensibilitat moderna i propera que interpel·la també els problemes del nostre present.
La primavera de 1820, quan Goya estava tancat a la seva casa de camp fent les pintures negres, políticament es va obrir una segona finestra d’oportunitat pels defensors de la Pepa, la primera constitució liberal espanyola promulgada a Cadis el 1812.
El popularment conegut com a govern dels presidiaris va iniciar el parèntesi del Trienni Liberal (1820-1823) en una Europa que en paral·lel seguia la seva pugna entre el vell i el nou ordre polític i social. El primer executiu de liberals moderats va reprendre les reformes suspeses per l’absolutista Ferran VII el 1814, amb un programa polític que comportà l’abolició de la Inquisició, el restabliment del sufragi i la llibertat d’impremta.
Aquest dret a la impressió tipogràfica va recuperar l’esperit del decret de 1810 aprovat per les Corts de Cadis i deixà el camí lliure als liberals progressistes “zurriaguistas” per dur a terme una frenètica activitat publicitària a través de diaris i fullets de temàtica política i satírica que es llegien i es comentaven en els cercles de lectura i clubs de debat, reconvertits aleshores en societats secretes.
Goya va voler reflectir precisament aquest ambient de lluites entre reialistes i liberals, però també el caïnisme entre liberals moderats i exaltats. Temps de contrastos, d’intolerància i fanatisme.
Dues dècades abans, mentre Goya dibuixava el gravat “el sueño de la razón produce monstruos” de la sèrie “Los Caprichos”, l’obra d’Immanuel Kant “Què significa orientar-se al pensar?” (1786) difonia la idea que La Il·lustració no consistia a acumular coneixements: calia fer ús de la pròpia raó i pensar per un mateix. No només consistia a atrevir-se a saber (el sapere aude horacià), tal com planteja en “Què és la Il·lustració” (1784). Calia desvetllar un pensament crític capaç de mostrar-se conseqüent amb un mateix al pensar, defugint de prejudicis. Goya, influenciat pel corrent il·lustrat va entendre que quan dorm la raó, la llum perd claredat i apareixen tots els monstres.
Malgrat que l’aparició de la impremta a mitjans del segle XV va permetre la difusió de l’humanisme i la divulgació de la cultura a través dels llibres, els nivells d’alfabetització van augmentar molt lentament i l’accés a lectura es va limitar a les classes benestants.
Entre 1751 i 1772, Denis Diderot i Jean D’Alembert van compilar el saber en una Enciclopèdia, l’obra col·lectiva més influent de La Il·lustració. Fins a 1782 van aconseguir vendre 25.000 exemplars. Es va estendre arreu amb l’objectiu de substituir la religió per la ciència i la fe per la raó.
En poc temps la difusió de la cultura escrita va adquirir més notorietat i va ampliar el nombre de lectors, un fet que esdevingué clau en l’alfabetització a finals del XVIII i al llarg del segle XIX.
Fou en aquesta “Era de la Il·lustració” quan es va considerar que l’ésser humà havia de ser educat mitjançant la lectura i el raonament. Il·lustrar una persona a través de l’educació era relativament senzill segons Kant, si es feia des d’una edat primerenca. Una època de canvis, però també un canvi d’època on la raó i la lògica van obrir-se camí malgrat la reacció del poder absolut de les corts reials i la intransigència del poder eclesiàstic.
Tant abans com ara, els ideals de la ciència, la raó, l’humanisme i el progrés, necessiten una defensa incondicional tal com ens planteja el psicòleg i filòleg Steven Pinker en el seu assaig “En defensa de la ilustración” (2018).
En la mateixa línia reflexiona la filòsofa Marina Garcés amb l’assaig “Nova Il·lustració radical” (2017). Cal combatre l’analfabetisme il·lustrat, posar-ho tot en qüestió, sotmetre-ho a judici. Garcés també avisa que la inseguretat dels temps actuals i la incertesa del futur ens ha instal·lat en un relat on s’idealitza el passat amb els riscos que això comporta.
Zygmunt Bauman ens feia una advertència pòstuma a “Retrotopia” (2017). En els temps actuals d’incertesa, a manca d’utopies que ens esperonin sorgeix la recerca de la utopia en el passat. En temps de Goya, els primers romàntics conservadors alemanys també van refugiar-se en el retorn d’un passat medieval mitificat. Detestaven la raó i exaltaven els sentiments.
El 10 de maig de 1933, Berlín i 21 ciutats universitàries van ser l’escenari dantesc de la crema de llibres proscrits. Els estudiants apel·laven al sentiment patriòtic mentre llegien en veu alta les seves proclames purificadores. Il·lustres ignorants cegats pel fanatisme i la intolerància.
No ens adormim, pensem, posem llum a les ombres i evitem que els monstres ens vinguin a veure de nou.
Catalunya Plural, 2024 
