Quedem a les 10 del matí a la plaça de l’Ajuntament de la seva estimada Santa Coloma, la seva ciutat d’acollida a Catalunya. Ens trobem just quan toquen les campanes anunciant l’hora en punt. “Lenin deia que la puntualitat és la clau de la revolució”, etziba, abans fins i tot de dir bon dia, i mostrant un somriure sonor que l’acompanyarà durant tota la conversa.
El fotògraf Joan Guerrero (Tarifa, 1940) ens obre les portes de la seva passió que no és cap altra que la vida mateixa. Els seus amics, els paisatges i els carrers de les ciutats que ha estimat. Dels racons que l’han acompanyat que estan gravats en “un rincón del alma”, assegura, citant Alberto Cortez. La conversa avança plagada de referències a artistes i referents del tarifeny com Violeta Parra, Joan Manel Serrat, Pau Casals o Atahualpa Yupanqui.
La senzillesa d’aquest home que ha retratat el franquisme en les pupil·les dels veïns i veïnes, les migracions (primer les internes i després les internacionals) i diverses crisis al voltant del món, omple d’esperança aquell que l’escolti. Part de la seva obra es troba ara reunida en l’exposició ‘La visió del ‘Vell Guerrer’’, que pot veure’s a l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya (IEFC) fins al 20 de novembre. No es perd res (o gairebé res, com ens confessarà més tard) perquè sempre (o gairebé sempre) porta la seva inseparable càmera penjada a l’espatlla.
Joan Guerrero és tot agraïment, “a la vida, que me ha dado tanto” (de nou, Violeta) i a les persones amb les quals ha construït camí. Una d’elles, és l’aclamat fotògraf Sebastiao Salgado. Just abans de començar l’entrevista ens anuncia que té “una primícia” relacionada amb ell. Però es nega a explicar-la tot d’una. “Ja em preguntaràs”, diu. Així que comencem l’entrevista.
L’exposició és una retrospectiva de molts anys de treball. Quan comença amb la fotografia?
Vaig començar amb una caixa de llumins. Suposo que ho veuria en una pel·lícula o alguna cosa. Sembla que encara veig la caixa…Li vaig posar dos cordills, me la vaig lligar al coll i vaig començar a “fotografiar” els meus amics a la platja de Los Lances, o en un vaixell encallat en el qual jugàvem emulant a Robin de los Bosques. Ja hi havia una passió per la imatge.
D’on li ve?
No ho sé. Pot ser que d’una vegada que la meva mare i el meu pare ens van portar a un estudi fotogràfic que hi havia a Tarifa a fer-nos una foto per al llibre de família i la cartilla de racionament. Allà vaig veure aquella càmera i la imatge que va sortir dels cinc germans i els meus pares. Jo sentia passió. I la passió va ser la meva escola. Sembla una mica ximple dir que s’és autodidacta, però en el meu cas va ser així. Vaig aprendre a base de cops.
Els paisatges dels primers anys també van tenir molt a veure-hi. Van ser molt diferents: de Tarifa que és vent i fam, vaig passar a Puerto Real. En una fàbrica en la qual treballava veia al fons la badia de Cadis. Jo treballava de nit i sortia en despertar l’alba…Aquella llum! Hi havia milers d’ocells. Era d’una bellesa grandiosa, però encara no tenia càmera.
Vaig haver de vendre’m la càmera que tant em va costar comprar per a pagar-me el bitllet d’El Sevillano cap a Catalunya. I no imaginava que seria només d’anada
Com aconsegueix comprar la seva primera càmera?
Estalvi, estalvi i estalvi. No va ser fàcil, perquè era una època terrible, encara que no tant com ho va ser l’època a Tarifa, que va ser de fam. Però sí que va ser dolenta i, per això, vaig haver de fer com tants altres milers i emprendre el viatge fins a Catalunya. Vaig haver de vendre’m la càmera que tant em va costar comprar per a pagar-me el bitllet d’El Sevillano. I no imaginava que seria només d’anada.
Quina intenció tenia llavors?
Treballar per a un dia tornar. De fet, vaig emmalaltir d’enyorança. No podia escoltar un pal de flamenc que es diu Alegrías de Cádiz que, per a mi, ni alegria ni res. Una melancolia! Vaig començar a treballar en la carretera del Tibidabo i en una fundició: el treball de qualsevol immigrant. Un dia el meu germà Lorenzo i jo decidim portar els nostres pares i ens establim al carrer Poeta Cabanyes, d’on acabava de sortir un noi, anomenat Joan Manuel Serrat. El meu carrer té nom de poeta. Poeta Cabanyes.
I així la lluita diària. Fins que un company de la fundició em parla d’un poble anomenat Santa Coloma, on llogaven pisos. Ell era com una espècie de corredor immobiliari, però versió passerell de fundició que feia els seus tripijocs. Al final, ens vam mudar tots al carrer Nuestra Señora de Montserrat i fins avui no m’he mogut de Santa Coloma. És el que li ha passat a tots els immigrants, que arriben volent tornar, però no es torna.
Se’n penedeix?
No! En absolut. Vaig emmalaltir de melancolia, sí, però vaig tornar a poder escoltar Las Alegrías. I fins i tot vaig veure que la meva enyorança s’havia invertit: quan vaig de vacances i passen tres dies, ja tinc ganes de tornar a casa. Casa meva ja és Catalunya. Jo sempre he estat un home de racons: Tarifa, Puerto Real i ara Santa Coloma, que per a mi és un racó, i ja està gravada en “un rincón del alma”.
Fa poc em van fer un homenatge a Tarifa amb un llibre preciós en el qual diuen que ‘Guerrero va canviar la U per la O de Joan en agraïment a la convivència viscuda a Catalunya’. Per agraïment. I és cert. I m’imagino que això, llegit allà, amb la que està caient, ha de tenir molta força. La vida és molt guapa.
Vostè encarna la veu de l’immigrant espanyol
Perquè sóc un d’ells. I vaig tenir la sort d’establir-me a Santa Coloma, que és molt lluitadora. En aquella època de lluita contra el franquisme jo vaig militar al PSUC. Allà vaig conèixer gent molt bona que la història ja no recorda: van ser maltractats per la policia, empresonats…Gent senzilla amb cors grans que mai no tindran una plaça o un carrer. Ells, que van lluitar, són els anònims, mentre que altres que no van patir ni una pessigadeta, mira’ls on són. Bah! La història és de qui l’escriu, si sap escriure. Com escriurà un paleta la història?
Per això intento donar veu amb la meva fotografia les persones que no la tenen. Gairebé sense adonar-me’n. Gracias a la vida, que me ha dado tanto, per donar-me l’amistat d’aquesta gent honrada i lluitadora…
La màgia de la fotografia és unir bellesa i horror, que convisquin sense que una anul·li l’altra. Retratar un nen ple de mosques i mocs és fàcil. Fàcil i immoral.
Si mira enrere, vostè ha mostrat la fam, el franquisme, la migració, les crisis…què és el que més orgullós se sent d’haver retratat?
Jo suavitzo molt les crisis…però em quedo amb els ’60 a Santa Coloma. Arribo el 1964 i començo a fotografiar sense la certesa de poder publicar. Alguna cosa em deia que havia de fer-ho, crear un document que quedés, que amb el temps tindria el seu valor. Carrers, nens, tolls…aquesta poesia agredolça de les ciutats dormitori. Em quedo amb aquest treball.
Després van venir moments molt entranyables, com Llatinoamèrica. Estar dos mesos amb Pedro Casaldáliga al Brasil, amb qui vaig col·laborar en dos llibres. Ell escrivia poesies per les fotos que jo feia. També recordo els mesos d’estiu durant els quals es publicava La Ventana de Guerrero a El País. Allà no hi havia notícia, només la bellesa d’allò quotidià. L’art està en saber plasmar-ho, com més senzill, millor.
Hi ha una foto de Sebastiao Salgado, en un campament de refugiats, en la qual regna el caos, la fam, la misèria, la desesperació…però en primer pla veiem una mare que mira el seu fill, i ell la mira. Quanta grandesa hi ha en aquestes dues mirades, quanta tendresa davant un paisatge desolador, ple de mort! Aquí està la màgia de la fotografia. Això qui ho fa? Els genis. Unir bellesa i horror, que convisquin sense que una anul·li l’altra. Fer una fotografia d’un nen ple de mosques i mocs és fàcil. Fàcil i immoral.
Ara, amb la globalització, en un obrir i tancar d’ulls som a Síria, als bombardejos de Palestina o als camps de refugiats. S’ha tornat realment fàcil el periodisme de la misèria, mostrar els morts sense explicar qui són. Quina opinió li mereix això?
Cal saber fotografiar el dolor i fer-ho amb respecte. Hi ha moltes persones que van darrere de grans premis i, després, estan els genis. Aquí a Santa Coloma va néixer un fotògraf que és la joia de la corona: Samuel Aranda, que va guanyar el World Press Photo per una imatge bellíssima i plena de dolor. És un xaval senzill, molt bona gent, que sent el dolor dels altres. Pau Casals i Atahualpa Yupanqui van dir allò que primer s’és persona i després poeta. Persones com Samuel Aranda són bons perquè són bona gent.
Per això estimo tant Santa Coloma, perquè està plena de persones que es preocupen pels seus germans. Elles m’han abonat per a ser millor fotògraf. Quan una foto em surt bé és perquè al meu voltant tinc gent que es preocupa de la bellesa, són solidaris. Ells m’alimenten. La fotografia és meva, però ells són els qui disparen. Si els meus amics fossin arribistes, corruptes, grans empresaris i banquers, la meva fotografia no seria bona. Una bellíssima foto amb Rodrigo Rato? Impossible.
Si els meus amics fossin arribistes, corruptes, grans empresaris i banquers, la meva fotografia no seria bona. Una bellíssima foto amb Rodrigo Rato? Impossible.
Ha arribat el moment que em parli d’aquesta ‘primícia’ amb Sebastiao Salgado…
Fa un parell d’anys es va organitzar una exposició meva en un poble prop de Venècia. L’organitzador és una persona meravellosa i un dia li vaig dir que estava treballant en una reflexió sobre les coses boniques que té la naturalesa, ara que està en perill. Em va dir que ells podien editar el llibre i que tot el que es recaptés aniria a una causa solidària. Doncs bé, un dia, sense venir al cas, jo li vaig expressar la meva admiració per Salgado. I resulta que es coneixien.
A això, que un dia estàvem dinant a casa d’aquest amic a Venècia i truca Salgado per telèfon. Jo, nerviosíssim! Em va passar el telèfon i pensava “què li dic jo ara a aquest home? Si semblaré una adolescent amb les calces a la mà en un concert dels Rolling Stones!”. Així que el vaig saludar tot l’educat, prudent i assossegat que vaig poder i li vaig demanar al meu amic venecià si podria aconseguir que Salgado participés en el llibre. No vam poder aconseguir una foto seva, però sí que faci el pròleg.
El llibre, que sortirà a finals d’any o principis del vinent, es dirà Cara Terra / Estimada Terra i serà en italià i català. Estic molt, molt feliç. Serà un llibre positiu: tractarà allò bonic de la natura però també els riscos, com un incendi o la pesca descontrolada. Vol ser una veu d’alarma sobre que si no cuidem el medi, podem perdre aquesta herència meravellosa que tenim.
Abans li he preguntat amb quin treball es queda de tot el que ha fet. Ara li pregunto: Quina fotografia li queda per fer?
Aquesta mateixa pregunta me la va fer fa 40 anys una periodista. Llavors el riu Besós era una canonada horrible i jo li vaig contestar que m’agradaria veure el riu amb les ribes verdes, aigua neta i algú pescant amb la seva família. El que demanava, que llavors semblava una utopia, va passar. I jo vaig fer aquella fotografia per El País, en aquella època en què em demanaven anar on no hi hagués notícies per a buscar fotografies que fossin com un bolero: amb ànima, vida i cor.
I ara tu em preguntes quina fotografia m’agradaria. Germana…no ho sé. És que jo allò que vull ho trobo cada dia en les petites coses. Però t’explicaré la història de la foto que voldria haver fet i no vaig fer. Quan em vaig jubilar, volia poder treure’m el costum d’anar tot el dia amb la càmera. Era part de mi, com el nas. Però volia deixar-la a casa i viure com els altres. Així que vaig començar a poc a poc, fins que ho vaig aconseguir.
Però un dia passejava per aquí a prop, sense la càmera i, en un banc prop de la plaça de l’Olimpo veig un xaval negre, molt negre, que tenia en braços un bebè blanc, molt blanc. Com es miraven els dos! I vaig dir: mai més. No puc deixar la càmera. Aquella fotografia és la que volgués haver fet. Aquelles dues mirades…Era el seu pare? Qui era? No importa! Aquest creuament de mirades era el miracle de la convivència, l’amor i la tendresa. I aquella fotografia me la vaig perdre.
Catalunya Plural, 2024 
