Quan un investiga els carrers per a reconstruir la seva forma urbis antiga és comprensible equivocar-se, sobretot per una qüestió rellevant i ben freqüent: l’emoció, i no parlo d’exacerbar sentimentalismes patriòtics o d’anuncis de Campofrío capaços de confirmar l’infantilisme de tot un país, sinó més aviat de l’eufòria de creure trobar-me davant certes pistes determinants a l’hora d’encaixar les peces del trencaclosques.
Els errors són freqüents i molt positius per trobar-se vinculats al dubte i propiciar, des d’allò minúscul, la narració de la Història de tot un barri, en aquest cas Sant Andreu a partir del torrent de Parellada.
Aquest aparegué a les meves cavil·lacions a l’inici del carrer de Sòcrates, just després de l’estació de Sant Andreu Arenal, però com aquí ningú es preocupa per l’exactitud em confongueren. El meu palpitar no anava pas errat, només devia fer-me amb l’espai per a reconstruir aquest curs fluvial; d’aquí, les meves primeres impressions derivaren envers un estrany passatge i la seva cruïlla amb Sòcrates.
Joaquim Rita dóna nom a una línia recta gens peculiar, només una confusió poc desitjada, gairebé una mostra de malaptesa urbanística, com mostra la Gaseta Municipal de 1928 i 1931; la primera, datada a 18 de juny, adverteix a Juan Aparicio sobre la concessió d’una llicència de baixos al carrer, a revisar per no estar reconeguda la urbanització del seu recorregut per l’Ajuntament; el juliol de 1931, ja republicà, la previsió era suprimir aquesta via per trobar-se fora dels plans vigents, sense considerar en absolut l’existència d’algunes habitatges típiques de planta i, a vegades, pis amb decoracions noucentistes, glòria pels seus propietaris, contents de viure a una zona aïllada, sempre més ben comunicada i sense els aclaparaments del populós centre, si bé la perifèria durant aquells anys creixia a pas de gegant pel boom demogràfic dels anys vint.
La meva ingenuïtat sobrevalorà el traçat del passatge de Joaquim Rita per l’impacte de l’habitual què està passant aquí, detonant deels meus impulsos detectivescs. El passatge, en realitat, és una taca forçada al planisferi, i fins i tot això té un motiu, en aquest cas especulador, a revelar mitjançant el nom del seu propietari, immortal per obra i gràcia del nomenclàtor.
Joaquim Rita fou un home de profit. La seva biografia pot refer-se mitjançant retalls de premsa i documents oficials. Visqué al número 28 del carrer de Lincoln de Sant Gervasi i fou líder del Centre Autonomista Català de la barriada, situat al carrer de Sant Eusebi, a pocs carrers del seu estatge. Fou regidor de l’Ajuntament durant algunes legislatures, i per la poca informació disponible sobre la seva formació es dedueix la junció d’aquesta amb la totpoderosa Lliga Regionalista.
A Rita no li anà malament del tot a la seva vessant política perquè sempre ocupà càrrecs a les distintes comissions municipals, com li corresponia des de la seva posició. La darrera fou una vocalia a la junta de cementiris, crua ironia morir mentre s’ostenta aquesta funció. El decés, ocorregut el gener de 1923, no tingué gaire repercussió. En algun instant previ el prohom de Sant Gervasi adquirí la parcel·la de les nostres dèries, qui sap si per influències a conseqüència del seu pas per la Casa Gran. Una vegada a la tomba tots aquests dons significaven poc o res, i per això mateix s’especulà, verb clau d’aquest relat, sobre cancel·lar aquesta memòria tenyida de diners, poca vergonya i nul·la coherència, fet remarcable si atenem al posterior frenesí edilici del Franquisme i els ajuntaments democràtics.
Les cases supervivents d’aquesta fase primigènia de Joaquim Rita testimonien aquesta devoció de l’entorn de la Sagrera i Sant Andreu per l’horitzontalitat, prototípica de la dècada abans de la introducció massiva dels blocs de pisos, ja presents, això sí, sense l’eco estrepitós i castrador de l’endemà.
El passatge patí els proverbials problemes d’un origen, com l’absència de clavegueram i una foscor gairebé completa. Una nota a La Vanguardia d’octubre de 1931 parla d’escenes poc edificants per a la moral per culpa de gent dolenta, és a dir, atracadors savis quan queia la nit i la llum es fonia amb el negre, factor resolt de mica en mica, així com el número de les edificacions, triomfal després d’una infantesa on les lletres de cada immoble ajudaven al carter a deixar les cartes.
A la dreta, un cop abandonem Rita, donem amb els passatges d’Irlanda i Sòcrates, amb projectes de viletes, sempre amb noms femenins, un misteri a aclarir per la seva omnipresència a la resta de Barcelona, i una pausa abrupta al fons, amb el campanar de Sant Pacià solucionant l’endevinalla d’aquest espai tancat sense disposar d’una estructura ordenada.
No ens hem oblidat del torrent. Aquest no es troba només als nostres pensaments. Exerceix el seu magisteri i un forat entre dues finques, una coetània a tantes fundacions, l’altra moderna i sense atributs, ens adverteix del seu riure per romandre malgrat tants intents per esborrar-lo. Aquesta cavitat fins i tot pot localitzar-se a tants i tants papers. Un de gener de 1928 declara sobrant de via pública el tros del torrent comprés entre Sòcrates, durant una bona temporada Aristòtil a la seva continuació, i el carrer de les Monges. Pel 1948 el compraren les quatre germanes Torres i Pagès, propietàries d’un bloc als voltants, potser amb doble entrada i vistes a les aigües, preponderants a les seves possessions, encara vàlides a seguir els camins de la meva puntual obsessió.
Catalunya Plural, 2024 
