El passat 7 d’octubre el president de Govern Pedro Sánchez va presentar el Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència (“Espanya pot”) per accedir als recursos del programa europeu Next Generation UE.
En la seva compareixença Sánchez va anunciar que amb la injecció de recursos prevista en el pla (72 000 milions d’euros en els pròxims tres anys; 59.000 dels quals arribaran via transferències del Mecanisme per a la Recuperació i Resiliència) es crearan 800.000 llocs de treball.
Cal plantejar-se si sembla realista aquest objectiu, més encara amb el recordatori (per la coincidència de la xifra) de la promesa incomplerta del govern de Felipe González el 1982.
Podran respondre els països a l’estímul de la UE?
La posada en marxa de Next Generation EU, al costat de la resta de les mesures adoptades per les institucions europees per combatre la Covid-19, suposa un canvi radical respecte a les mesures adoptades per Europa durant la crisi financera de 2008.
El 2020 hi ha hagut un canvi, tant en l’agilitat de la resposta donada com en el signe, clarament expansiu ara, de la política adoptada i la quantia que implica.
Parlem de 750.000 milions fins al 2026, 390.000 dels quals són transferències directes que s’afegeixen a la resta de recursos i mecanismes de suport aportats via SURE, Mecanisme Europeu d’Estabilitat i Banc Europeu d’Inversions.
Per als països beneficiaris, aquesta ingent quantitat de recursos suposa reptes importants. El primer d’ells, la capacitat d’absorció d’aquests fons en un curt període de temps. Cal recordar en aquest sentit que, en els últims anys, Espanya ha mostrat dificultats per presentar projectes als fons europeus assignats.
El segon repte passa per la profunda i necessària transformació estructural a emprendre en un curt termini. Tots dos elements, sens dubte, condicionaran l’efectivitat de les subvencions reconegudes i, per tant, la capacitat generadora d’ocupació.
Crear ocupació però també fer reformes
L’economia espanyola és capaç, sens dubte, de generar 800.000 llocs de treball en el termini de tres anys. Només cal tenir present que, de mitjana, en el període 2014-2019 s’han creat a Espanya més de 400.000 llocs de treball anuals.
No obstant això, els recursos de la UE no poden destinar-se a qualsevol tipus d’inversió o despesa. S’han d’adaptar a les línies fonamentals marcades per la Comissió Europea que passen, fonamentalment, per la transició ecològica, la digitalització de l’economia i una societat més inclusiva i cohesionada. Es tracta, doncs, d’una política d’oferta més que d’expansió de la demanda.
Això implica la necessitat d’implementar reformes estructurals que necessàriament tindran efectes més a mitjà i llarg termini que de forma immediata. El risc és que la intensitat de la crisi desencadenada per la pandèmia i la debilitat en la demanda generada per una situació sanitària no controlada es tradueixin en una pèrdua de teixit econòmic que acabi tenint efectes nocius sobre el creixement potencial de l’economia.
Sostenibilitat, digitalització i cohesió
És difícil quantificar l’impacte del Pla de Recuperació en termes de PIB i ocupació, fonamentalment perquè exposa les línies genèriques de les mesures però no una concreció suficient. Sí que sabem, però, que el 37% es destinarà a inversió verda i un 33% a la transició digital.
Una part significativa d’aquests recursos es destinaran a infraestructures i aquest és un dels sectors de l’economia amb major capacitat d’arrossegament d’altres activitats econòmiques i, per tant, major efecte multiplicador.
A més, amb aquestes infraestructures el que es busca és (entre altres):
- Millorar la sostenibilitat mediambiental.
- Potenciar la transició digital.
- Aconseguir major cohesió social i territorial.
Aquestes activitats tenen més valor afegit i generen ocupació de millor qualitat que altres branques de la construcció.
Crear 800.000 llocs de treball implica coordinació i millor legislació laboral
Els recursos aportats per la UE via transferències tenen un paper essencial sobretot en aquells països -com Espanya- amb nivells de renda per càpita inferiors a la mitjana i nivells elevats de deute públic. Que això es tradueixi finalment en la creació o no de 800.000 llocs de treball en els propers anys vindrà condicionat per:
- La capacitat de generar i gestionar projectes per absorbir aquests 72.000 milions en poc temps. Per a això s’ha de comptar amb la iniciativa privada però també amb la capacitat de planificació i execució de l’Administració pública. La coordinació entre els diversos nivells d’administració, la reducció de traves administratives, l’agilitat en la gestió de projectes i en la supervisió i avaluació d’aquests, són aspectes bàsics per aconseguir accedir a aquests fons. Però l’economia espanyola mostra clares deficiències en el maneig òptim de tots ells, Com va posar de manifest l’experiència d’execució dels fons europeus de l’últim marc financer plurianual 2014-2020. En 2019 tan sols s’havia executat un terç dels 56.000 milions disponibles. Es necessita, doncs, una reforma en profunditat i amb l’agilitat necessària per poder presentar projectes en el curt període de temps establert.
- La capacitat de garantir la creació d’ocupació estable i de qualitat. Espanya ha d’afrontar una reforma en profunditat de les modalitats de contractació que posi fi a la distorsió que suposa la dualitat existent en el mercat de treball. L’elevat, i injustificat, ús dels contractes temporals suposa la via de flexibilitat majoritàriament utilitzada per les empreses per fer front a canvis en el cicle econòmic. Això aboca a la nostra economia a una elevada destrucció d’ocupació i a l’augment de la taxa d’atur en períodes recessius. Seria convenient, en aquest sentit, una major concreció d’aquest aspecte laboral en el Pla presentat, més enllà de les generalitats contemplades en l’àrea 8 del mateix, tant pel que fa a la temporalitat com a les polítiques actives.
Aquestes dues condicions són fonamentals: primer, per accedir als recursos, ja que no es tracta de xecs en blanc, i, segon, perquè els llocs de treball que es creïn siguin de qualitat. No desaprofitem aquesta oportunitat.
Catalunya Plural, 2024 
