Als anys 80, part del nacionalisme gallec va mantenir una posició extremadament crítica en relació amb el desenvolupament de les institucions d’autogovern. De fet, les forces que en 1982 van fundar el BNG no van participar dels debats sobre l’estatut d’autonomia gallec. En aquella època, fins i tot alguns parlamentaris electes van ser expulsats del Parlament gallec per negar-se a jurar la Constitució. Es referien a la càmera com “el Parlament de cartró”. En aquest sentit, van mostrar un comportament similar al que a Catalunya l’univers proper a la CUP va manifestar fins ben entrat el segle XXI.
És ben sabut que el règim del 78 es caracteritza per una definició fèrria i detallada dels seus organismes constitucionals (Monarquia, Tribunal Constitucional, Poder Judicial, Corts Generals, Govern, etc.). L’articulació autonòmica i territorial, en canvi, va ser derivada a un procés de construcció obert i viu en el polític. Avui dia podem constatar que aquest procés va ser fallit: insatisfactori en múltiples sentits, ple de duplicitats i, sobretot, subjecte als arbitris d’un xèrif implacable com ha estat la cort constitucional. La retallada a l’Estatut i la suspensió de l’autonomia catalana són dos exemples recents de les fronteres no explorades de l’autonomisme estatal. I dos símptomes del seu esgotament.
La gestió de la pandèmia, com a esdeveniment polític de primer nivell i importància, ha posat el dit a la nafra del sistema autonòmic. El primer estat d’alarma es va aplicar com si Espanya fos la França de Lluís XIII i Pedro Sánchez exercís el paper de Cardenal Richelieu. El President del Govern va presentar un decret (RD 463/2020) que excloïa de l’autoritat competent als ministres d’Unides Podem, centralitzant la presa de decisions en la seva persona i en quatre ministeris: Defensa, Interior, Transports i Sanitat. Van ser cèlebres les rodes de premsa de militars utilitzant símils bèl·lics per parlar de frenar l’avenç de la Covid-19. Fet i fet, és evident que els esforços del govern -també comunicatius- haurien d’haver-se centrat en l’econòmic i social.
Però la descentralització espanyola, tan uniformitzadora al mes de març, ara adquireix una nova forma. El nou estat d’alarma, activat el 25 d’octubre a través del RD 926/2020, durarà fins al mes de maig després de la convalidació al Congrés. La novetat radica en l’estructura descentralitzada d’aquest; la Presidència del Govern és l’autoritat competent, però com a autoritat competent delegada actuen els presidents de les Comunitats Autònomes. No era aquesta una possibilitat ja durant el mes de març? De fet, es preveu de manera expressa en la Llei Orgànica 4/1981, que regula l’estat d’alarma. Aquests dies han aparegut opinadors lloant el federalisme que exhibeix el govern Sánchez-Iglesias en aquesta segona onada. Federalisme?
El federalisme és un sistema definit, on el poder compartit i les competències derivades s’exerceixen en un context d’estabilitat. La centralització pretesa al mes de març era impossible de dur a terme, precisament perquè les competències en matèria de salut són titularitat de les comunitats autònomes. Ens hem oblidat massa ràpid del ridícul que era veure a presidents autonòmics comprant material sanitari d’esquena al govern central, actuant al marge del que anunciaven des de Madrid en roda de premsa. I no ho van fer solament els pèrfids independentistes catalans, sinó també els socialistes balears o els valencians. Fins i tot recentment s’ha sabut que Díaz Ayuso va contactar amb Gerard Piqué per adquirir mascaretes al mercat asiàtic. Un despropòsit.
Aquest federalisme retràctil de certa esquerra espanyola sembla aparèixer solament quan necessita el suport de forces independentistes i nacionalistes en les Corts Generals. En qualsevol cas, el sistema que s’ha definit en aquesta ocasió té molt més recorregut i coherència. Això sí, el govern central es va guardar una bala en la recambra: la capacitat de confinar domiciliàriament és fora de l’abast dels executius autonòmics. El truc final.
Tota la polèmica al voltant del repartiment competencial en la resposta davant la pandèmia m’ha recordat a aquesta vella expressió sobre l’estat autonòmic amb la qual començava aquestes línies. Ara sembla que Sánchez practica un federalisme de cartró: capaç de servir al seu propòsit a curt termini, però, al mateix temps, fàcilment descartable en cas que així ho requereixin els seus interessos. L’important, al cap i a la fi, és que aquest govern compartit federal articuli una resposta contundent en l’àmbit social que no deixi a ningú enrere. No hi ha una altra manera d’arraconar l’extrema dreta, sempre interessada a incendiar els carrers i en oblidar l’interès general.
Catalunya Plural, 2024 
