El gener de 2016 vaig tenir la meva primera entrevista de feina. Sóc meitat grega i aquesta part Mediterrània de la meva sang fa que senti fred a l’hivern. Com molts “guiris”, el clima va ser un factor determinant en la meva decisió de mudar-me. No importa quantes vegades els locals em puguin dir “Però tu ets ANGLESA!” en to de broma mentre tremolo de fred, mai m’he acostumat a ell i mai ho faré. Vaig viure a Leeds, al nord d’Anglaterra, durant quatre anys, crec que ho he intentat prou.
Va ser en les primeres setmanes vivint aquí, era una novençana. No sabia que el sol també podia ser tan fort durant l’hivern. Portava una camisa llarga de seda blava i una jaqueta de llana per donar una bona impressió i assegurar-me que el fred de gener no m’agafava desprevinguda. No tenia idea que “Sant Gervasi” significava caminar costa amunt per una maleïda muntanya a la qual només s’arriba amb un estrany sistema de metro, els FGC. No cal dir que vaig arribar sense alè, enrojolada i suada, típic de britànic nerviós.
Òbviament això va ser abans del coronavirus; les salutacions encara eren un camp minat per explorar en els intercanvis culturals, especialment amb els maldestres europeus del nord, que encara no tenen els rituals de la salutació aclarits. Sé que a Grècia són dos petons, primer a la dreta i després a l’esquerra, a França una cosa excessiva, uns quatre; al Regne Unit esperem que algú faci el primer moviment i l’imitem. Una encaixada de mans, aixecar la mà incòmodament, un petó a l’aire, estem oberts a tothom, però Déu no permeti que tots dos fem el primer moviment i, per falta d’una etiqueta, acabem cometent el pitjor dels pecats: fer que la situació sigui incòmoda. I què passa aquí a Catalunya? Per al meu alleujament, la pregunta va ser contestada quan en *Quim va estendre la seva mà amb un gran somriure per fer-me una encaixada i vam començar l’entrevista. I tant! En les reunions de negocis una encaixada de mans sempre és segura, vaig pensar per mi mateixa.
Vaig aconseguir la feina i vaig començar a la setmana següent. Revelació important: treballava com a professora d’anglès. Ja ho sé, no podries haver-ho endevinat… Jo era la professora i assistent d’idiomes de l’empresa, contractada directament per l’empresa, tenia la meva pròpia aula i oficina. Dic això perquè em considerava part de l’empresa i de personal, fins i tot anava a la cafeteria a menjar el meu dinar com tothom, encara que ho feia sola. No m’importava en absolut, sovint excusava la meva involuntària solitud amb què els locals m’evadien pel meu nivell d’espanyol. Vull dir que ningú sabia realment què tant espanyol o català parlava, però per a mi havia de ser per aquesta raó.
Em van donar llistes d’assistència per a les meves primeres classes i em feia pànic conèixer a aquests nous estudiants. No podia creure que hi hagués una Maria Rosa, Maria Dolors i Maria Carmen a la mateixa classe, i molt menys dos Jordis en una altra. Arriba el matí de dilluns, estic esperant a l’aula per donar-los la benvinguda. Els sento parlotejar mentre s’acosten pel passadís, la porta s’obre de cop i entren en manada, cada un es deté al meu davant per presentar-se, dient el seu nom i fent-me dos petons. Em vaig quedar atònita, completament rígida i fins i tot em vaig sentir una mica ximple, em preocupava que les galtes se’m posessin vermelles. Veia com la distància i l’autoritat que em resultava tan còmoda en la relació professor-aula s’evaporaven. Cada dia passava el mateix, era un malson. Tot i que el que estava succeint era completament normal, per a mi era com si s’haguessin sobrepassat els meus límits i la meva zona de confort. Per agreujar això, vaig sentir una ira punxant en adonar-me que ara que els meus límits havien estat posats a prova, clarament havia de ser una europea freda del nord si, després de tot, estava patint tantes objeccions internes.
Divendres vaig compartir algunes de les meves acabades de descobrir molèsties amb una de les meves col·legues catalanes. Ella va ser amable amb el seu consell, de la manera que necessitava, “Lily, acostuma’t”. Bé, vaig decidir que no podia fer això, així que vaig idear un pla per al cap de setmana. Dilluns li explicaria a tothom que, tot i que entenc que besar és una salutació comuna aquí, aquesta era una classe d’anglès i nosaltres no ho fem així que ¡voilà! Situació sota control! Com sempre, encegada per les formes més subtils de la meva inherent dominació imperial i necessitant ser atesa…
Em vaig trobar amb un ventall de reaccions, des de mirades en blanc fins a rialles estrepitoses, però tots estaven d’acord amb acceptar els nous límits de la nostra interacció. Com poden veure, jo estava lliure de Covid abans que qualsevol altre lloc de treball. Bé, en realitat tots menys una persona van acceptar els meus termes. Un membre sènior del personal va detectar la gran incomoditat que em causava saludar amb un petó, no era tan difícil de passar per alt, així que va decidir que era una cosa amb la que podia gaudir per un temps. Es va convertir en una petita broma casual i inofensiva en el treball per pressionar a la professora d’anglès perquè és tan freda i educada.
Recordo una classe amb ell i altres dos. Estava asseguda en el meu escriptori; estàvem mirant uns papers i discutint detingudament quan de sobte va anunciar “Vaig a fer-te un petó”. Vaig pensar que era una broma, però vaig dir fermament “No vull” i vaig tractar de continuar amb la classe. Per al meu horror, es va aixecar del seu seient, es va apropar a mi, amb les seves mans va prendre la meva cara i davant de tots em va fer un petó a la galta mentre jo li deia que parés. Les meves galtes es van enrogir, estava tan avergonyida, tots reien però jo volia desaparèixer. Sé que tot això va ser abans del MeToo, però em vaig preguntar per què el meu estrès i incomoditat tan visibles eren tan divertits per als altres. Realment no entenia com podia estar bé. A més ja em sentia culpable per no voler participar en el costum de saludar amb dos petons. Ara, a causa de la burla d’altres persones, vaig pensar que evidentment tenia una visió exagerada dels meus límits, i era això el que m’estava perjudicant, no les seves accions, ja que no era problema per a la resta. Que jo estava sent sensible i hauria de revisar-me, fer-ho millor.
Vaig començar a posar en pràctica mecanismes per gestionar i reduir la meva ansietat davant la seva classe. Me n’anava ràpidament de l’aula, abans que els alumnes s’aixequessin dels seus seients només per evitar que ell aconseguís el que volia. Em vaig adonar que havia empitjorat la situació en convertir-me en un joc, o en una presa per a ser atrapada en un indesitjable petó a la galta. Això va continuar durant un temps, de vegades em salvava per portar massa carpetes en els meus braços apilades davant de la meva cara com una muralla. I a vegades la meva maniobra fallava, com quan estava remenant papers en el meu escriptori d’esquena a la porta, amb els colzes enganxats al meu cos, de manera que hauria de ser seriosament interrompuda per arribar a la meva cara, fins que vaig sentir unes mans agafant els meus colzes nus i les paraules “realment t’has vestit com una Guiri avui”.
Em trobava en un ambient professional on es fomentava la cortesia i la formalitat, no volia “fer una escena” i per tant es van inhibir les meves respostes naturals davant d’aquestes situacions. Era una estrangera preocupada per fer un pas en fals en un nou entorn i per passar pel procés d’aprenentatge que, potser, no era la població més benvinguda en una ciutat que lluita contra el turisme, de manera que sempre estava tractant de minimitzar-me. A causa que era “un altre/a”, “la professora d’anglès”, aquests actes podien succeir davant d’altres persones i no em donava molta humanitat. Un guiri no és un humà, és el blanc d’una broma.
Un desembre estàvem a classe parlant de vi, i ell va murmurar sobre donar-me alguna cosa després de la classe. Quan tots van començar a sortir, em vaig acostar molt ràpidament a un altre estudiant perquè no volia estar a soles amb ell. Vaig pensar que havia escapat quan de sobte li vaig sentir dir el meu nom i allà estava dret, fent-me senyals perquè anés amb ell. L’estudiant que caminava amb mi va arronsar les espatlles i se’n va anar; “Maledicció!” vaig pensar. Vaig anar amb ell a la seva oficina, seguint-lo pels passadissos. Quan vam entrar em vaig sentir molt incòmoda, no volia anar, per què hi era? Per què estava tan callada? Per què era tan submisa aquí? No hauria estat així en el meu antic treball. Vaig començar a preocupar-me “Està bé això?”, “Estic fora de perill?”. Ell entra primer a l’oficina i jo el segueixo, però em quedo prop de la porta i la deixo oberta darrere meu. Em sento una mica “protegida”, sé les mesures de seguretat que se suposa que he de prendre per sentir-me bé amb un home en espais tancats. Ell diu que té un regal per a mi i el veig fixar-se en la porta encara oberta. S’acosta a mi, m’envolta i la tanca; el meu cor s’enfonsa. Es dóna la volta i s’ajup en el que sembla ser un armari de begudes de l’oficina i quan es reincorpora, ampolla de vi en mà, hi ha un somriure pintat a la cara que em fa sentir que sóc part d’una broma que no entenc. Me la mostra i ràpidament agafo l’ampolla, agraint-li, mentre m’allunyo i em torno cap a la porta. Just quan allargo la mà per aconseguir la maneta i assaborir el meu escapament, escolto ‘Lily, Lily, Lily’ en to de pacient burleta. Em giro i veig els seus braços oberts, a punt per recollir el seu premi, “saps que aquí són dos petons”.
Catalunya Plural, 2024 
