Al món hi ha Gretes Thunbergs, Malalas Yousafzais i Pablos Alcaides, joves idealistes que ens fan pensar que gràcies al seu temperament ètic i decisió per a l’acció directa aquest planeta i la seva humanitat subsisteixen per la capacitat de certes persones de fer el que cal sense embuts i quan toca. Al jove de Logronyo que va sortir al carrer a netejar i arranjar les destrosses que la nit abans van fer uns brètols no li donaran el premi Nobel ni li posaran un catamarà transatlàntic per difondre la seva bona nova ecologista; a ell només li cal l’exemple de la seva mare, escombraire municipal, per ser “conscient de què costa netejar la ciutat”.
“Vam aplegar una vintena de nois i noies i a les onze del matí ja havíem enllestit”, explica el noi com traient importància al gest. Va ser espontani però no ingenu: “Vaig sentir molta vergonya, perquè allò no va ser una manifestació sinó vandalisme pur i dur”. El que el jove Pablo va percebre de manera immediata, allò que a diferència d’altres joves més propers a nosaltres, i sobretot a molts ganàpies, els costa més de veure. És el que tenen els joves exemplars que un dia, en un punt i un moment determinats de la història, proclamen que el rei va nu i que els babaus que fan veure que no se n’adonen et volen engalipar.
Els Pablos, Malalas i Gretes no tenen res d’ingenus; coneixen molt bé el pa que s’hi dóna en els seus entorns socials. Malala Yousafzai sabia perfectament que exigir el seu accés a l’educació podia costar-li la vida i va rebre un tret al cap i amenaces de tornar-hi. Conscient de qui era el seu enemic, també ho era que només una generació de dones joves educades li podia plantar cara. Greta Thunberg, en l’extrem oposat del món pel que fa a educació, prosperitat i drets, s’esgarrifava en descobrir que la prosperitat individualitzada pot dur a la indiferència pel destí de la col·lectivitat. Però en Pablo, de què és conscient en Pablo, que salta mogut com una molla davant l’incivisme violent dels seus coetanis?
Pablo Alcaide sap que sobre la seva generació pivota el futur de la societat espanyola i se sent interpel·lat: serà a l’alçada d’una exigència que hom albira gegantina? El seu gest s’esdevé en un context ben eloqüent: els escandalosos índexs de fracàs escolar i atur juvenil insòlits als països de la Unió Europea. Pablo ens està dient “ens condemneu a un futur impossible però nosaltres, la meva colla de vint amics, us donem una lliçó davant tothom”. És un gest valent en tant que és un acte d’orgull, tranquil i sense pretensions, que posa en evidència que els antisistema no són els espellifats que cremen contenidors i assalten botigues sinó el mateix estat de coses que condemna a un “no future” a una joventut d’estudiants fills de treballadors que algú vol fer servir com a lumpenproletariat.
No hi hauran partits i agrupacions d’esquerres que mereixin aquest nom fins que entenguin d’una vegada què passa als barris, com viuen, com pensen i a què aspiren els joves treballadors de la societat postindustrial. Owen Jones, un d’aquests joves amb mirada sociològica clarivident que ha arribat a periodista i figura destacada del Partit Laborista britànic, ja va advertir del parany en la seva obra inaugural Chavs: la demonització de la classe obrera, sobre la visió elitista de polítics i intel·lectuals vers la joventut treballadora. Però com si tal cosa: heus aquí com la covid comença a indicar la insuficiència de les ciències socials a la societat democràtica i il·lustrada tal com les tenim. No sabem si l’extrema dreta mou els joves malcontents, si és Vox qui atia el foc o ho és algun altre brot del qual no tenim ni idea perquè entre metodologies obsoletes i relats eixelebrats o simplement cursis la investigació social s’esmuny pel forat de l’aigüera.
Què hem de saber, si a hores d’ara ja, no sabem res del nucli originari de la mentalitat i actitud dels joves terroristes islamistes de Ripoll?
Pablo denuncia el mateix que Greta i Malala: la ceguesa d’unes societats que elles mateixes es posen la corda al coll i renuncien a l’únic futur possible. Malala se sap de memòria la barbàrie que manté presoner el seu poble i que va més enllà dels fanàtics militants; Greta sap el que dóna de si el simulacre de societat ordenada sostinguda sobre un ecosistema insostenible; Pablo només confía en l’esforç personal i grupal organitzat per a posar en evidència els qui han de canviar les coses i no canvien res. Amb la seva pinta de bon minyó, el cabell ben tallat i la seva dessuadora barata comprada a l’híper de baix preu, i conscient que “la meva mare ha d’esllomar-se per dur un plat calent a casa”.
La cara de bon nen de Pablo Alcaide ens hauria de fer caure la nostra cara de vergonya. Els pinxos de Logronyo van embrutar la seva ciutat, els ganàpies d’arreu han empastifat el seu futur. El mateix que deia Greta Thunberg i la gent se l’en fotia.
Catalunya Plural, 2024 
