Predicar la serietat de l’humor per part meva pot semblar una mena d’acte de corporativisme, de defensa gremial o un intent d’infondre prestigi a allò al que em dedico: al cap i a la fi sóc un investigador de la temàtica, doncs pràctico una mena una filosofia de l’humor.
Les coses serioses mereixen més la nostra atenció que les que no ho són? D’entrada, potser pensem que així sigui però, si us plau, pensem-ho dues vegades. Veiem sèries i pel·lícules a Netflix, fem servir Instagram, veiem infinitat de memes per les xarxes socials i, sovint, el que hi ha en comú en totes aquestes pràctiques és un afany per distreure, per entretenir-se i per eludir per un moment la nostra esgotadora i repetitiva rutina. Òbviament, això no és sempre així, però a grans trets, resumeix una tendència general que s’accentua cada vegada més amb el pas el temps. Aquestes pràctiques acaparen la nostra atenció però no semblen molt serioses.
Però comencem pel principi: què és la serietat? No és una qüestió intranscendent i molt menys òbvia. Com amb tants altres termes, sovint atribuïm la serietat a alguna cosa perquè tenim una intuïció més o menys clara del que és. Ara bé, si cal definir la serietat… Això són figues d’un altre paner! Per tant, anem un moment a la norma, per més que la norma sovint sigui una cotilla estreta. La RAE defineix en totes les seves accepcions allò seriós com una cosa greu i només en la seva última accepció el contraposa a un tipus d’hilaritat, al dir que allò seriós és allò contraposat a allò jocós o bufó. Per la seva banda, el diccionari d’Oxford Languages, que és el que dóna entrades als termes per defecte quan es busquen a Google, dóna en la seva primera accepció com a resultat que allò seriós és allò que és poc donat a mostrar-se alegre.
En aquest sentit, sembla que sostenir que l’humor és seriós és un contrasentit. No obstant això, no s’ha especificat en cap moment què és l’humor. En general, hi ha una tendència que vincula l’humor amb l’alegria, amb allò divertit, amb allò graciós, amb la jocositat i hilaritat en un ampli sentit. D’alguna manera, ens hem fixat en el gest comú, que sol ser el riure, i hem donat per fet que totes les rialles són iguals, que tenen un mateix origen i finalitat.
Milan Kundera va advertir en El llibre del riure i l’oblit d’un problema, d’una espècie de maledicció que atresora el riure; i és que hi ha un sol terme per dos fenòmens molt diferents. D’una banda, la rialla dels àngels: un riure innocent, jovial i que es complau amb la creació. D’altra banda, la rialla del diable: el riure originari, que assenyala, que es riu de les imperfeccions associades a la creació. D’aquesta manera, Kundera descartava l’alegria d’una manera de riure que busca la jocositat a través de la burla, de la imperfecció, de l’absurd, però que no és un riure conformista, que no es complau que les coses siguin com són.
Encara i lseguint amb la distinció de Kundera, no totes les rialles no-alegres (o jovials) són iguals. Umberto Eco va seguir una distinció que ja estava en Luigi Pirandello entre allò còmic i l’humor: mentre que el primer es basa en la percepció de l’oposat, el segon es fonamenta en el sentiment de l’oposat. Aquesta distinció en abstracte potser no ens diu res i ens resulta una mica confusa. No obstant això, la idea és senzilla: l’humor arriba a la medul·la, ens involucra i ens fa sentir la incomoditat de la regla que està transgredint. L’humor no és una vàlvula d’escapament, sinó que és la constatació que estem presos d’una norma i que no importa quina sigui, sempre ens arraconarà. Per tant, l’humor no s’alegra, no és alegre, ni busca el simple entreteniment, però fa riure, sens dubte. L’humor és allò seriós que es troba en el riure. És, tornant a Eco, un carnaval fred.
BIO
Mi nombre es Álex Mesa. Desde el año 2006 estoy adscrito a la UAB, lugar donde cursé la licenciatura en Filosofía y posteriormente el Máster en “Filosofía contemporánea: tendencias y debates actuales”. En 2013 comencé mi proyecto de tesis doctoral “acerca del humor como límite en la tradición occidental”. En 2016 conseguí una beca predoctoral (PIF) que me vinculó al Departamento de Filosofía de la UAB. Desde entonces, he impartido las asignaturas de “Grandes temas de la filosofía” (2016-2017), “Filosofía y Género” (2017-2018, 2018-2019 y 2019-2020) y “Filosofía del siglo XIX” (2018-2019 y 2019-2020) para diferentes grados de la Facultad de Filosofía y Letras de la UAB. Mi investigación se ha centrado en una lectura en clave ontológica y psicoanalítica del papel que el humor ocupa en la tradición occidental, atendiendo también a los criterios estéticos del humor y a las derivaciones políticas del mismo.
Catalunya Plural, 2024 
