Tot entorn es veu determinat per les seves activitats des de determinades característiques. No costa gaire imaginar el Sant Andreu del segle XIX com un magnífic poble rural per l’abundància de cursos fluvials amb arrelament; el proverbial Rec Comtal, la riera de Sant Andreu o els torrents, tan sols per mencionar alguns, de Can Dragó o el nostre Parellada.
El deixàrem tallat per la decisió d’atorgar un seguit d’illes industrials a les filatures Fabra i Coats el 1929. Amb aquesta mesura s’enllacen dos motors de l’actual barri, aquesta petjada aqüífera amb una economia basada a la terra i la industrial, on el tèxtil jugà un paper cabdal.
Això pot detectar-se al nomenclàtor. No en va el carrer d’Escòcia ha de tenir un motiu més enllà de la poca inventiva a l’hora de batejar. Es denomina d’aquesta manera per la fàbrica Fabra i Coats, instal·lada a la zona des de 1839. El 1903 els germans Fabra i Puig la fusionaren amb la casa escocesa J&P Coats, aleshores amb una colònia industrial a Sant Vicenç de Torelló.
Les parcel·les del carrer d’Escòcia, abans de la lletra I, per això ben a la vora hi ha la Jota, eren un no res en comparació amb l’esplendor d’aquest imperi, amb diverses factories distribuïdes per tota la geografia catalana. La de Sant Andreu, a més de donar feina a moltíssims veïns, s’especialitzarà en tints i blanqueig.
Per a accedir al tram de Parellada tancat als dominis posteriors de la Fabra he d’avançar pel carrer de Peronella. La sensació de ruptura d’una lògica de forma urbana ve acompanyant-me des del carrer Gran al saber que camino envers una càpsula del torrent, interromput per un munt de casetes i tiralínies de finals del segle XIX i principis del XX, just com Peronella, duent-me fins a un estrany terme mig.
En el seu anar de la mà amb la Fabra i Coats el Parellada es pot dividir en quatre sectors. El superior és bellíssim i amb un límit sense sortida, generant-se una sinuositat a la seva senda, reforçada per les naus de les filatures a esquerra i dreta, com si el temps es congelés en evocacions poc exactes d’altres èpoques.
Quan vaig arribar, la meva posició era la del segon capítol d’aquest curs fluvial al seu particular encaixonament. Aquí una estructura més contemporània, si bé no gaire, crea una aparença de passatge per la seva sincronia amb els murs de la Fabra. Si descendeixo la mescla ara és d’aquests immobles amb aspecte dels setanta, eixamplant-se la via malgrat mantenir la linealitat, desbaratada per complet al darrer episodi, amb influència de meandres i camins. A Sant Narcís la part posterior d’una finca cau a trossos. Aquesta futura ruïna topa amb unes decoracions modernistes, vestigi d’aquell punt àlgid de la Fabra. Un xic més avall donem amb una confluència de contrasts. El torrent de Parella col·lideix amb els carrers de Segre i Virgili, la segona amb façanes decimonòniques, planta i pis a una frontera entre dues realitats, amb un peu a la tomba.
Aquest llindar té moltes lectures i pot captar-se per una continuïtat de ferro entre allò urbanitzat i una vasta planura silvestre. Aquesta barrera, una més de la singladura, segueix amb certa exactitud la trajectòria del ferrocarril cap a l’estació de Sant Andreu, fractura prístina fa dècades, amb el nord a vessar de quadrícules i el sud amb les mateixes ben buides, encara verges i banyades pel líquid element del torrent d’Estadella, hereu del Parellada envers l’eixorc horitzó de les propietats de la marquesa de Castellbell, pels volts de 1929 poblats amb el polígon de Cases Barates de Milans del Bosch, dedicat a Bonaventura Carles Aribau durant la República i traspassat de Santa a Coloma a Barcelona, instant on el Bon Pastor perfila la seva identitat.
Trec el cap pel damunt d’aquestes reixes temporals i m’impressionen les centenes de metres amb fullaraca, quan bé hi podia anar un hipotètic parc. La raó de la seva ocultació i desaprofitament als sempre testarruts interessos materials, però si servidor fos l’Ajuntament, no vacil·laria a emprendre un projecte ambiciós des de la natura i certa didàctica, és un limbe separador de dimensions, per a guanyar un lloc magnètic, fins i tot al seu abandó, entroncat amb tota aquesta trama a terra de ningú, malgrat ser tècnicament Bon Pastor.
Un cop acabat aquest article vaig localitzar un altre en consonància amb l’anterior paràgraf i l’afegit d’un estudi per a transformar aquest jardí en un de veritable mitjançant The new urban fabrik, recuperant-se l’entorn d’Estadella amb rambles verdes a les rieres d’antuvi i una conservació de l’aspecte industrial per a ressuscitar-lo des de noves formulacions econòmiques. De complir-se la idea d’Honorata Grzesikowska i Eduard Balcells fins i tot podríem creure als miracles.
Cercant redreçar-me per a donar amb l’Estadella circulo pel carrer de Sant Adrià, paral·lela al torrent. A una de les meves visites inicials plovia, i aquesta avinguda menystinguda era encara més lletja, sense llum ni brillantor i cartells comminant al consistori a posar una placa per a un carrer, anònim per desídia. De cop i volta em vaig creuar amb un senyor molt graciós, demanant-me una foto mentre increpava a l’alcaldessa, quelcom preocupant en aquests barris de rendes baixes i massa aïllament, quelcom redundant recordant-me experiències similars a la torre del Fang del Clot, un altre confí, o a la conclusió de Pere IV, en aquests casos amb barraques de per mig.
Per a trepitjar Estadella no fa falta tanta volta. A un angle hi ha una drecera plena de magatzems industrials, les rajoles de lavabos old school i tobogans a la vorera. Aquest laberint és conseqüent. Exhibeix una insistència des del seu silenci verbal i físic, gairebé invisible al planisferi i utòpic pels vianants. Ningú vol anar a Estadella, excepte per finalitats clandestines, com sexe entre els matolls o tràfic de drogues, o laborals en decadència, quan el sol fa brollar el matí.
Catalunya Plural, 2024 
