El director de Festival d’Avinyó, Olivier Py, que acaba el seu mandat precisament en la setantena cinquena edició de 2021, ja treballa amb el lema de l’any que ve: es souvenir de l’avenir (recordar-se de l’avenir). Una manera de no quedar-se atrapat per aquests temps tèrbols i imaginar, a través de la paraula de teatre, noves formes d’expressió artística que ens facin ser més forts i audaços.
L’edició del 2020 estava concebuda sota el leiv motiv d’Eros i Tànatos. Segons la dualitat freudiana que l’amor i la mort són indissociables. I és com si el destí s’hagués volgut apropiar d’aquest concepte fent impossible la manifestació de tres setmanes al juliol. “La mort s’est jouée donis nous” (la mort s’ha rigut de nosaltres), resumia en l’obertura d’aquest certamen alternatiu d’octubre Py que confessa que durant el confinament ha escrit un guió cinematogràfic sobre els últims dies de Molière.
El mite romà d’Orfeu no és altra cosa que la baixada als inferns d’un fill de déus que encarna la figura de l’artista en recerca de la seva estimada Eurídice, de qui plora desconsoladament la seva mort. Els déus ho deixen anar a trobar per dur-la al cel, a canvi de no mirar-li la cara. En un moment de dubte, però, Orfeu es gira per mirar-la i la promesa es desfà. L’ambigüitat d’aquesta acció deixa oberta la qüestió de si Orfeu es gira intencionadament perquè prefereix el món dels mortals i les seves passions, i en conseqüència l’ús de la paraula, en comptes d’una eternitat sense canvis i monòtona.
La vintena d’actors/actrius, músics i cantants a l’escenari d’El joc de les ombres passegen com si de múltiples fantasmes d’Orfeu es tractés, en una coreografia que fa entrar per la vista les seves digressions i veus. El text escrit expressament per l’autor suís Valère Novarina és tan barroc com l’òpera de Monteverdi i sovint no sabem cap a on ens vol portar pel retorciment de la llengua francesa que transforma les declamacions en tota una gimnàstica. Però el que importa és que aquestes paraules prenen vida en un conjunt visual que hipnotitza en aquest regne d’unes ombres tan inspiradores. Jean Bellorini ha fet un musical atemporal, amb Monteverdi, però també temes de music-hall, i una escenografia on la decoració gairebé es limita a tot un seguit de pianos i teclats antics. Per aquest brillant conjunt, s’ha valgut del coreògraf Thierry Thieû Niang, el director musical Sébastien Trouvé i l’original vestuari de Macha Makeïeff.
Catalunya Plural, 2024 
