Barcelona lidera la nova “revolució urbana” 160 anys després del Pla Cerdà, segons “The Times”

Barcelona s’està situant com una de les ciutats de referència del món en termes d’urbanisme, segons el diari britànic “The Times”. La transformació de la xarxa de carrers de l’Eixample en eixos “verds i amigables pels vianants, lliures de cotxes” estarien alliberant la ciutat de la “densitat medieval” en la que es troba.

The Times valora positivament l’expansió del projecte de les superïlles com una manera de “fer permanents” els canvis morfològics a la ciutat “per a retornar els carrers a la gent”. Com Barcelona, Londres, París, o Milà estarien seguint les petjades de les modificacions urbanístiques que fa s’iniciaren amb el primer mandat d’Ada Colau. El diari destaca l’esforç fet per l’administració durant la pandèmia, alhora que encoratja a la resta de les ciutats del món a seguir “l’ambiciós exemple” marcat per la ciutat comtal. Així, i tal  com apunta en l’article, Barcelona estaria liderant, cent seixanta anys després de l’aplicació del Pla Cerdà, “una altra revolució en la urbanització”.

Cal apuntar, però, que l’anàlisi que es realitza no entra a valorar el que possiblement és el principal problema de Barcelona, i de les ciutats espanyoles en general: la falta d’un parc públic d’habitatge el suficientment ampli per a garantir el dret a l’habitatge per a tota la ciutadania.

Cerdà, cent seixanta anys després: un referent internacional

Idelfons Cerdà és un dels personatges històrics més importants de Barcelona, i una peça clau per comprendre el desenvolupament urbanístic de la capital catalana.

Si tantes vegades el discurs de l’habitatge a Espanya durat els segles XVIII i XIX es va constituir a través de les influències estrangeres – principalment britàniques i franceses – el pensament de Cerdà, exèrcit des d’Espanya, va esdevenir un referent internacional.

És cert que la base principal del model urbanístic —la divisió de l’urbs en forma quadricular— ja havia estat posada en pràctica pels militars i colons europeus en diferents ciutats d’Amèrica a partir del segle XVI, però hi ha elements que són exclusius del pensament de Cerdà i, com a tals, han de considerar-se veritable invenció, pròpia de l’originalitat plena del pensament del seu autor.

Però quan Cerdà va presentar el seu pla de remodelació de l’eixamplament dels carrers de la ciutat es va trobar amb l’oposició de l’estament militar de Barcelona, que hagués preferit optar pel model presentat per Rovira i Trias, un model que imitava de manera més fidedigna els plantejaments urbanístics de París de l’època. Aquest, ideat per George Eugène Haussmann, tenia com a objectiu principal facilitar la circulació de les forces de l’ordre per a sufocar possibles disturbis populars.

Cerdà, per la seva banda, i tot i que també destacava la importància de l’urbanisme en el sentit mencionat, també pretenia generar un model urbà que prioritzés l’eficiència en el transport, la interacció entre ciutadans i la creació d’espais verds, un conjunt d’idees que s’emmarcaven dins del “liberalisme igualitari” que promovia.

Paral·lelismes amb el moment actual

El projecte del Pla Cerdà es va aprovar per Real Decret el 31 de maig de 1860, ara fa cent seixanta anys. Els processos d’eixamplament de les ciutats van ser una constant a les ciutats europees durant el segle XIX, que s’anaven desfent de les velles muralles que les havien protegit durant segles per tal d’incrementar el seu volum i poder construir habitatges per una població que creixia exponencialment.

D’aquells processos d’urbanització al moment actual hi ha dos paral·lelismes evidents: el primer, la necessitat d’abordar el ja anomenat “problema de l’habitatge”.  Fa poc més d’un segle i mig que les principals urbs espanyoles van patir un creixement poblacional sense precedents, però els baixos salaris i la inexistència d’un parc d’habitatge públic deixava a una part important de la població amb una important situació de vulnerabilitat i precarietat. Avui, enmig d’una nova crisi econòmica, els desnonaments representen la cara fosca d’una ciutat aplaudida internacionalment pels seus projectes de reforma urbanística.

El segon paral·lelisme és la preocupació higiènica: Barcelona, a mitjan segle XIX es va convertir en el motor industrial del país, però l’augment poblacional i el desenvolupament industrial portaren un problema nou per a la ciutat, desconegut fins llavors: la insalubritat dels habitatges i del lloc de treball. La preocupació per la higiene esdevingué la principal preocupació de les classes benestants, que potenciarien idees i models de construcció que prioritzessin una millor ventilació de l’aire.

Avui, el principal motiu per a dur a terme tota la sèrie de modificacions urbanes vénen marcats per la consciència i necessitat de respirar un aire més net, una necessitat que s’ha vist accelerada a causa de la crisi sanitària de la covid en la qual estem immersos.