Albert Gil és membre de l’Organització d’Estibadors del Port de Barcelona (OEPB) i de la coordinadora Estatal dels treballadors del mar, encara que a ell li agrada presentar-se només com a membre del comitè d’empresa dels estibadors de Barcelona. Rep el Diari del Treball a la seu del sindicat a Barcelona, un edifici de diverses plantes de la Barceloneta que acull els estibadors des de fa 120 anys i que des de la fi del franquisme és la seu del sindicat que també dóna aixopluc a diverses entitats cíviques i solidàries del barri.
Quin és el retrat que faríeu de l’estiba a Barcelona des del punt de vista laboral?
A Barcelona som 997 estibadors, gairebé tots afiliats a l’OEPB i a la Coordinadora Estatal de Treballadors del Mar a la zona de Barcelona.
Així, en el món de l’estiba vosaltres representeu els treballadors i treballadores que operen al port barceloní, és una cosa una mica insòlita, no?
No hi ha ni un estibador que estigui afiliat a cap altre sindicat i només hi ha, de manera rotativa, 3 o 4 treballadors que, per motius personals, no estan afiliats, però que participen en tot el què es debat i es decideix.
Recordem que el 2017 vau estar immersos en un fort conflicte laboral, no només a Barcelona, sinó a tots els ports de l’Estat espanyol, quin era el motiu?
Si, va ser l’any, el 2017 arran d’una sentència de la Unió Europea que qüestionava element clau del model laboral dels estibadors. Derivat d’aquella sentència el govern espanyol va fer un decret-llei que sobrepassava en molts punts essencials la resolució judicial europea.
Expliqueu quin era el sentit d’aquest decret llei del govern del PP?
En la nostra opinió el que buscava la norma era transformar un treball digne i professional en un treball com el que per desgràcia té la majoria de la gent avui: precari i sense gairebé drets.
En quins aspectes precaritzava el decret llei la professió dels estibadors?
Per ser directes, una cosa que pretenia aconseguir el decret llei era acomiadar tots els treballadors de l’estiba, i per això es preveia una indemnització econòmica que pagaria l’administració amb diners públics. Després volien tornar a contractar tota la gent mitjançant Empreses de Treball Temporal (ETT).
Recordo que llavors governava el PP i havíem aconseguit un acord amb la patronal ANESCO i el mateix Partit Popular. El pacte implicava buscar plegats un mecanisme que permetés traslladar a la legislació espanyola la sentència europea sense danyar excessivament els drets dels treballadors. Però va arribar Iñigo de la Serna, com a ministre de Foment. Va presentar el seu esborrany de decret llei i va dir que no es podia modificar. El document a la pràctica suposava la fi del treball d’estiba tal com el coneixem i també la mort del la professió d’estibador.
Què van dir els estibadors després de llegir el decret llei?
Vam intentar que el govern central reconegués el treball que s’havia fet per aconseguir una entesa. Els vam recordar que prèviament teníem un acord amb la patronal i amb el PP. Un acord que a més estava ben vist per la CE.
Entenc que a partir de no voler canviar el reial decret va començar tota la batalla?
Efectivament, els estibadors ens vam oposar amb totes les nostres forces al decret llei, i al final va ser el primer decret llei tombat en democràcia a l’Estat espanyol.
En primer lloc ens vam moure perquè ells, el govern, no tinguessin prou vots parlamentaris per tirar endavant el decret. En aquell moment no tothom estava prou definit sobre aquest assumpte. Hi havia un pacte parlamentari entre el PP i Ciudadanos i una oposició dura que encapçalava el PSOE en l’àmbit estatal. Teníem clar que amb els vots de PP i Ciudadanos i algun altre petit partit podien sortir-se’n i aprovar una normativa que hauria matat l’estiba.
I què van fer. Sembla difícil articular una oposició des dels ports, simplement?
Vam fer una tasca d’explicació al PP del què significava el decret per als treballadors dels nostres ports. L’esforç es va estendre a tots els partits. Jo recordo que em vaig reunir amb Albert Rivera que, per cert és d’aquí, de la Barceloneta. Li vaig dir que no entenia com Ciudadanos podia donar suport al reial decret que desfeia el que s’havia creat durant tants anys. No discutíem que hi havia una sentència a complir, però teníem clar que el decret del govern central s’excedia al respecte. Pensàvem que es podia complir la sentència sense carregar-se la professió.
Recordo també haver-me reunit amb Joan Tardà, d’ERC a Madrid, i també amb Ferran Bel i Carles Campuzano de Junts per Catalunya i amb César Ramos del PSOE, tot per intentar tirar endarrere l’operació.
Entre els partits que estaven a l’oposició van tenir un pes important en el suport a l’estiba els partits catalans. Semblava fàcil que PSOE, ERC, Podemos, Compromís i Junts per Catalunya votessin en contra del reial decret, però l’abstenció de Ciudadanos, amb l’Albert Rivera, els va descol·locar.
Al final va funcionar la connexió Barceloneta?
Bé, es pot dir així, o que va funcionar la proximitat i que Rivera va entendre el model de l’estiba. Va considerar que hi havia altres camins per complir la sentència sense trencar tot el que hi havia. També segur hi va haver altres coses, com que amb Rivera vam estar parlant molt temps a Madrid, els dos en català.
Sou conscient que esteu explicant els aspectes interns de la negociació, fins ara desconeguts?
Va ser una cosa molt complicada. Des del govern espanyol ens van parar una trampa que gairebé ens tomba. Coincidint amb el dia que s’havia de votar el reial decret es va fer una jornada a Nova York, era una jornada dedicada a les dones i es va convidar diverses parlamentàries d’aquí. Hi van anar diputades del PSOE i d’ERC i Compromís i de Junts per Catalunya. Però les del PP no hi van anar i això feia que no hi hagués prou vots per rebutjar el reial decret. I recordo que vam estar trucant desesperats a la Teresa Jordà, d’ERC, per demanar que tornessin abans d’hora. I ho van fer. Érem conscients que sense les diputades d’esquerres, fessin el que fessin Ciudadanos, perdíem. Van fer un gran esforç i finalment van arribar a temps, i s’ha de dir que finalment Ciudadanos es van abstenir. Quan vam veure aparèixer les diputades al Congrés, ploràvem. L’endemà ens van explicar les aventures que van haver de passar per arribar a temps a Madrid. Els estibadors sempre els estarem agraïts.
Ens podeu parlar quin és el model d’estiba que heu defensat amb ungles i dents?
El model de l’estiba és obert, però s’ha d’entendre que treballar d’estibador o estibadora requereix un alt nivell de formació. No és la imatge de persones que descarregaven els sacs a l’esquena. Ara els estibadors operen amb grues de milers de tones i han de fer maniobres amb precisió mil·limètrica. Per això cal a més de formació, una gran tasca de prevenció. Penseu que amb el que ha plogut, fins a finals d’octubre només hem tingut unes cinc baixes per la covid. La prevenció, d’acord amb les empreses, la gestionem mancomunadament des del sindicat.
I la contractació com funciona? De vegades es diu que és un món tancat
A Barcelona hi ha unes 30 empreses aproximadament. Els estibadors per poder treballar han de tenir un certificat de professionalitat que suposa haver passat formació teòrica i pràctica i una actualització constant.
Tots els estibadors amb el certificat de professionalitat estem en un pool de treballadors. Les empreses poden anar a buscar treballadors per tasques del dia a dia o fer contractacions en grup quan hi ha un increment sobtat de demanda de descàrrega. Si això passa hi ha una bossa de treball que, per entendre’ns, funciona com una ETT, però autogestionada pels mateixos estibadors.
Parlava vostè de professionalitat i deia que el reial decret del govern del PP la qüestionava, en quin sentit?
Com he dit, el decret suposava acomiadar tots els estibadors i després cada empresa podia agafar el treballador que volgués contractant-lo a una ETT convencional. Imagini’s, posar un treballador, que el dia abans feia feines de reponedor a un supermercat, a dur una grua que mou tones i tones de productes fràgils. I això suposa també posar sota la responsabilitat d’aquest operari que avui pot estar al port i demà fent qualsevol altra tasca, o no treballar durant setmanes, les vides de moltes persones. El reial decret era inaplicable i es va tombar per lògica.
No és la imatge de persones que descarregaven els sacs a l’esquena. Ara els estibadors operen amb grues de milers de tones i han de fer maniobres amb precisió mil·limètrica. Per això cal a més de formació, una gran tasca de prevenció
Heu dit que allò que més destaca de la feina d’estibador és la formació. Com funciona, per exemple al port de Barcelona?
Hi ha un acord amb la patronal per fer la formació, que ha d’estar a l’última tecnològicament. Els monitors són els propis veterans, que transmeten els seus coneixements als més joves. Sempre hem volgut fer una formació que primi la polivalència. Poc personal pot així donar molt servei. Dit en altres paraules amb menys persones es pot moure molta més mercaderia.
Abans qualsevol composició de treball necessitava 40 persones. Penseu que abans tot es movia en sacs a les espatlles de la gent. Ara els estibadors mouen maquinària molt sofisticada i els equips de treball acostumen a ser d’una desena de persones i en la terminal semi automàtica que aviat vindrà, els equips es reduiran encara més.
Com es va viure al vostre sector l’inici de la pandèmia?
Al principi vam patir la desinformació i la falta de transparència. A l’inici ens van considerar treballadors essencials. Havíem de treballar, plogués, nevés o passés el que passés, es natural. Però, al mateix temps no ens van dotar amb equips de protecció sanitària ni, com he dit amb criteris clars.
Insisteix amb això de la informació?
Sí, la nostra feina usualment requereix molt contacte. Ens trobem, preparem junts la maniobra a fer, etcètera. La pandèmia va canviar la nostra forma de treballar. Ho vam haver de tancar tot, des del bar als llocs on ens canviàvem. La feina que es comunicava en uns fulls escrits que es posaven als llocs de reunió es va personalitzar i cada operari rebia un missatge per Telegram. Allà, cada persona sabia l’hora, el lloc on havia de treballar i la màquina que havia de menar. Es van fixar protocols que evitessin el contacte, per exemple la neteja exhaustiva de la maquinària. Tot això sense prou material de protecció.
Amb això de la falta de material de protecció, què vau fer?
Faltava material per als Equips de Protecció Individual (EPI). Sabíem que abans hi tenien dret els sanitaris o altres professions també essencials. Vam fer dues coses. Sempre hi havia un estibador amb un parent que podia aconseguir, per exemple mascaretes, o un altre la família del qual fabricava hidrogel. I en un principi es va aconseguir així. Després vam parlar amb la delegada del govern central, Tere Cunillera, i finalment van arribar equips. Finalment vam aconseguir tant material que el vam compartir amb la resta de la comunitat portuària.
Del 2017 ençà, els estibadors heu protagonitzat accions solidàries amb la resta del país, quins van ser els motius?
El 2017 per a nosaltres va ser un any dolent, però hi va haver una part bona: vam ser capaços d’explicar a la gent la problemàtica que teníem. La gent ens va veure no com un col·lectiu tancat al port sinó que van entendre la nostra lluita i el resultat va ser que vam aconseguir un suport brutal. Rebíem missatges de suport de professors, sanitaris, de taxistes, de transportistes, etcètera.
Quin penseu que va ser el motiu d’aquest suport?
En aquell moment de retallades massives de drets sindicals, per als treballadors, que sortís un col·lectiu com els estibadors que lluitava pels seus drets, no per diners, ens va convertir en una punta de llança. Suposo que vam ser un raig de llum per moltes altres lluites sindicals.
I quan la nostra lluita va aconseguir l’objectiu d’evitar que ens precaritzessin vam pensar que no ens podíem oblidar de la gent que ens va ajudar tant en aquell moment i que en contrapartida havíem de fer alguna cosa amb els que havien estat amb nosaltres.
I què van fer?
El primer va ser recaptar diners en plena pandèmia. Nosaltres sempre hem estat solidaris, per exemple amb els nostres més de 1.300 jubilats, als quals aportem prestacions, els fem lots de nadal i ajudes a les vídues…
Per al conjunt de la societat vam pensar a fer una aportació. La fórmula va ser recaptar diners a un tant alçat equivalent als productes relacionats amb la pandèmia que carregàvem o descarregàvem. Vam dir que això no ho volíem cobrar, però les empreses ens ho pagaven. I vam decidir que tots els diners procedents d’això els destinaríem a lluitar contra la covid.
Com vau calcular les aportacions?
Vam decidir fer les aportacions en funció del tonatge i vam parlar amb el Procicat. Aproximadament vam veure que els diners recaptats serien entre 70.000 i 80.0000 euros mensuals. Els diners els vam donar a la taula d’emergència del Procicat perquè sabíem que ells els administrarien segons les necessitats. Ara bé, també ens vam preocupar perquè alguns fons anessin a la gent gran, a llars que necessitaven més l’ajuda amb més urgència, o per comprar productes de protecció. No volíem que ningú es quedés sense aquest material per no poder pagar-s’ho.
Nosaltres sabíem que amb 80.000 euros al mes no se soluciona el problema de fons, però teníem clar que era un gest, era una punta de llança que facilitaria que altra gent fes el mateix que nosaltres.
I com va anar?
Vam fer les aportacions els dos primers mesos de la pandèmia, quan tot el país estava confinat, i quan vam veure que hi havia recursos públics per comprar material vam decidir fer la tercera aportació al programa Jo em corono, perquè creiem que en la lluita per la salut és molt important que es facin aportacions per a la recerca.
Es podria dir que heu estat la cara solidària poc coneguda de les organitzacions sindicals, donant una imatge diferent a la que alguns sectors tenen de les organitzacions obreres.
És que Coordinadora i OEPB no són sindicats a l’ús. A mi m’han preguntat què és ser sindicalista. I jo contesto que no sé el que és ser sindicalista. Jo intento lluitar amb els nostres companys per les condicions laborals. I si ens arriba un problema miro en què puc ajudar. En conflictes col·lectius, si puc ajudar els dono el meu punt de vista per si és vàlid. Parlem entre treballadors per defensar-nos si ens ataquen i per treballar millor. Sempre hem estat solidaris. Forma part del nostre ADN.
Tornem a l’estiba. Després de tombar el reial decret, com ha quedat la qüestió?
Es va fer una llei nova que, com passa després d’un conflicte, no és la que nosaltres voldríem. Ens limita en diversos punts, però no recull l’esperit de la normativa anterior. Després s’havia de fer un nou acord marc que estigués dins dels paràmetres de la llei, perquè al final nosaltres necessitem regular les condicions de feina dels treballadors.
Des de 2017 intentem que ens convalidin l’acord marc i fins ara en les consultes que hem fet amb el servei de Competència ens han tirat enrere diversos punts. Hem fet consultes als ministeris de Foment i de Treball i ara esperem haver arribat al final d’aquest llarg camí. Hem aconseguit acords amb les empreses i també tenim un pacte amb el Govern central. Esperem que en els pròxims dies ens informin que s’ha passat el filtre de Competència.
Nosaltres sabíem que amb 80.000 euros al mes no se soluciona el problema de fons, però teníem clar que era un gest, era una punta de llança que facilitaria que altra gent fes el mateix que nosaltres
I en el dia a dia com van les relacions amb la patronal?
Doncs, acabem de signar un conveni col·lectiu interessant. Amb la que està caient hem firmat un conveni col·lectiu amb vigència fins a 2027 amb l’objectiu de donar estabilitat al sector. En el pacte nosaltres hi hem aportat una renuncia a augments salarials. Ho fem perquè creiem que cal donar estabilitat al port, i donar estabilitat al port és donar estabilitat al país.
Un bon acord a l’estiba atraurà més mercaderies i més tràfic i tothom se’n beneficiarà. Això afecta tota la cadena logística i a tots els sectors, per exemple a l’automòbil.
Em dieu que heu pensat en el conjunt del país al fer la vostra renuncia?
S’ha produït una forta caiguda del tràfic portuari. Per exemple, els creuers han passat dels 100 al zero. Barcelona és el quart port del món en tràfic de passatgers. I altres punts com el tràfic amb les illes també ha baixat molt. En el nostre cas ens temíem un Expedient de Regulació d’Ocupació (ERO). Per tant, la nostra proposta va ser fer un acord de contenció de costos, cosa que evitaria que s’anés a l’Administració a demanar diners, quan altres col·lectius necessiten els fons més que nosaltres.
També volíem fer un acord entre les parts que demostri que el model, el nostre model es bo. Quan la conjuntura econòmica va bé el model es bo i quan va malament també ho és perquè és capaç d’autoregular-se.
Les empreses també van estar d’acord a fer el pacte, però exigien unes retallades que nosaltres vam discutir. La nostra alternativa va ser fer una aportació equivalent a la paga de nadal a canvi que l’acord arribés al 2027 i impliqués la renuncia a fer ERO. El pacte ja l’ha aprovat la patronal i el nostre col·lectiu l’ha votat per unanimitat.
El pacte que expliqueu es pot adoptar per altres sectors?
Cadascú té autonomia per fer el què toca, però creiem que la línia estratègica de la qual hem parlat pot ser seguida per altres col·lectius.
Anem al vostre vessant ciutadà. En les mobilitzacions posteriors als fets de l’1 d’Octubre de 2017 es van veure els estibadors en primera línia de les protestes contra la repressió.
Cal ser curós. Jo dic a la gent que quan hi ha una reivindicació al carrer sobre l’estiba duguin amb orgull l’armilla de treball. Però pot passar que algú de fora del col·lectiu s’infiltri i faci coses que ens desprestigiïn, tot i que ens coneixem tots.
Nosaltres som un sindicat de treballadors que no és neutre, però intentem que no se’ns vinculi a cap ideologia ni partit polític. Nosaltres defensem els drets laborals!
Quan vam fer una manifestació perquè es vulneraven els drets dels ciutadans hi va haver qui va dir que érem independentistes. Nosaltres diem que de la mateixa manera que defensem els drets laborals, defensem la democràcia i el dret a votar. I això ho diem tot i que sabem que som un miler d’estibadors i que una part de nosaltres té els seus orígens al sud. Entre nosaltres hi ha gent que pensa de totes maneres, som un reflex de la societat.
Per tant, jo dic que qui es vulgui mobilitzar per les seves idees, que ho faci, però que es tregui l’armilla i es manifesti com a ciutadà. Per això quan va acabar la manifestació contra la repressió vaig pujar a un contenidor – ara potser no ho faria – i vaig dir: Ara tornem a casa i qui vulgui quedar-se i manifestar-se pel que vulgui, que es tregui la jaqueta i segueixi com a ciutadà. I així es va fer.
Catalunya Plural, 2024 
