Forma part de BComú des dels inicis de la formació l’any 2014, on s’incorpora a l’Assemblea del Barri de Sant Antoni. Què feia l’Enric prepolítica?
Treballava en una empresa de turisme en línia, en temes d’usabilitat en pàgines web. He treballat molt en el tema turístic.
Quina era la seva relació amb la política abans del 2014 – si és que en tenia alguna?
Havia treballat prèviament a un Ajuntament del Pirineu durant tres anys fent d’Agent d’ocupació i desenvolupament local, però no participava políticament a cap organització perquè no em sentia identificat en cap partit. Aquest és el motiu. Va ser precisament quan apareix el manifest de BComú que dic: ostres, algú està dient allò que penso fa molts anys i ningú deia! A partir de llavors, l’Ada Colau ve a la plaça de Sant Antoni, i convida als veïns a baixar a la plaça. Jo vaig ser un dels veïns que vaig baixar. A partir de llavors és quan comença la meva participació en política.
Entra en política en els inicis d’allò conegut com a “nova política”, aquest significant que va flotar amb força una bona temporada. Ara, la generació de la “nova política” ja porta cinc anys sovint al capdavant de les institucions. Què creu que queda d’aquesta generació passat un temps, i quines coses creu que s’han anat adaptant per la força pròpia de la política institucional?
D’allò de quan jo vaig baixar a la plaça, doncs, tota aquesta energia i ganes de transformar la ciutat, de fer les coses diferents i, sobretot, de fer-les col·lectivament. Que l’eix de la política havia de passar dels despatxos al carrer. I això segueix tan vigent com al primer dia.
Alhora, però, i ja amb la segona legislatura a l’Ajuntament, ja hi ha hagut temps per adonar-se del contrast entre expectatives i realitat. És evident que hi ha un aprenentatge. En entrar a la institució es descobreixen moltes dinàmiques de les quals érem aliens.
Això genera un xoc però també una revolució en les maneres de fer, i un Ajuntament com el de Barcelona és un transatlàntic. Hem hagut d’anar aprenent algunes formes de les quals no n’érem tan conscients, però jo no ho veig com a negatiu aquest aprenentatge. Et dóna més visió, i, per tant, més capacitat de canviar les coses i vas adaptant les expectatives que tenies a les possibilitats.
No provoca desil·lusions?
Moltes vegades és frustrat, perquè l’administració va molt més lenta que les necessitats del carrer, però és evident que s’han de respectar els procediments legals. Una altra cosa és que tu facis tot el possible per ser creatiu, potenciar-los i accelerar-los.
Penso que un discurs propi del municipalisme – sobretot el de municipalisme de la “nova política” davant del fenomen de la globalització – és precisament posar fre a aquesta tendència expansiva del neoliberalisme. Quin rol creus que jugarà el municipalisme en la política del futur?
Doncs sí, certament, els municipis estan cridats a jugar un paper clau en la política del futur. El que ens ha ensenyat la globalització és que els estats tenen menys capacitat, i les grans corporacions i grans poders en tenen més. Però la capacitat de transformar des del dia a dia, des de la proximitat, és molt gran. Els municipis són els que millor i més ràpid estan donant resposta a les situacions de crisi, i els veïns i veïnes s’hi refereixen, perquè saben que els hi respon. Amb la pandèmia s’ha demostrat que el municipalisme és més necessari que mai. Tenim al davant el repte de donar resposta al repte de la proximitat. Llavors, la meva convicció com a municipalista practicant és que la política des d’allò local està cridada a tenir un paper principal, tot i que els Estats no sempre volen deixar-hi jugar.
També, per cert, als nacionalismes que aspiren a un Estat. Davant de la construcció identitària nacional i polaritzadora, l’espai municipalista és integrador i plural.
L’administració va molt més lenta que les necessitats del carrer, però és evident que s’han de respectar els procediments legals
Dos d’aquests fronts on està jugant el municipalisme d’esquerra és recuperació de competències que estaven en mans privades. Dos exemples on l’Ajuntament s’ha trobat amb impediments “fàctics” serien l’energia i l’aigua. Quin és ara mateix la situació respecte a aquests dos camps.
Primer, sobre aquests serveis bàsics, el què hem fet és determinar-los com a necessitat bàsica per a evitar els talls. El següent és l’intent de remunicipalitzar-los o de crear estructures públiques de gestió. I aquí està l’Elèctrica municipal “Barcelona Energia”, i l’intent de remunicipalitzar el servei de l’aigua.
Que no ha sortit bé.
No. No ho hem aconseguit amb aquella sentència que va ser revocada, però ho seguirem intentant. Serà molt més difícil i evidentment s’haurà d’indemnitzar a Aigües de Barcelona, però és una necessitat que moltes altres ciutats han fet. Haurem de mirar altres fórmules, però sempre amb l’objectiu d’incrementar el poder de decisió i control dels veïns i veïnes de Barcelona.
Quan Barcelona va sortir de la primera onada de la covid, es va despertar amb una sèrie de modificacions urbanes – nous carrils bici, pilones, etc. –. Sota quins criteris tècnics es van efectuar?
Els carrils bici i l’urbanisme tàctic són eines per construir la ciutat futura que volem, que ha de ser una ciutat que faci front al canvi climàtic, que cuidi la salut dels veïns i veïnes, i una ciutat que democratitzi l’espai públic, avui més necessari que mai.
Per què és més necessari ara que mai? Què significa democratitzar l’espai públic?
Un exemple molt clar: el cotxe només representa el 20% del total dels desplaçaments que es fan a la ciutat, però ocupa el 60% de l’espai públic. Hi ha un clar desequilibri. El que estem fent són polítiques per equilibrar i retornar allò que s’havia perdut. Un altre exemple seria el “protegim les escoles”, on aproximadament setanta escoles de Barcelona s’han protegit els seus entorns, traient-ne els cotxes, per a facilitar la circulació de la canalla. Això és democratitzar l’espai.
Per aclarir dos conceptes que estan de moda: què és l’urbanisme tàctic?
L’urbanisme tàctic és una de les eines per arribar a aquesta ciutat futura que desitgem. Són actuacions ràpides i de baix cost que ens permeten transformar espai en molt poc temps. Veient l’impacte que tenen permeten una posterior avaluació col·lectiva dels diferents usuaris per poder acabar adaptant aquell espai de manera definitiva. És una eina molt útil perquè et permet avaluar-ne els possibles beneficis d’una manera molt racional. Això es pot veure a la superilla del mercat de Sant Antoni. Hi ha una part que està consolidada al voltant del mercat i després hi ha diferents accions on amb pocs elements alliberes molt d’espai que s’omple de vida de seguida.
Davant de la construcció identitària nacional i polaritzadora, l’espai municipalista és integrador i plural
I pensar l’espai des d’una perspectiva de gènera?
L’espai des d’una perspectiva de gènere, és pensar l’espai públic per crear xarxes comunitàries. La meva mare jugava a pilota a l’Eixample davant de casa. No és normal que ho haguem perdut. L’urbanisme amb perspectiva de gènere va en aquesta línia de democratitzar l’espai públic, és a dir: moltes vegades la ciutat s’ha pensat des de qui tenia el privilegi i el poder – principalment els homes d’una edat i d’una classe social – i per això s’ha anat privilegiant un ús com el cotxe o certa manera de concebre els carrers. Per contra, s’ha pensat molt poc en els nens, en les dones, en col·lectius immigrants. Això seria l’urbanisme amb perspectiva de gènere, que no és només des de la perspectiva de les dones, sinó de perspectiva feminista.
Creu que aquest tipus de discurs sobre l’urbanisme, a poc a poc, està esdevingut el discurs hegemònic, és a dir, compartit per una multiplicitat d’actor ideològicament no alineats? Ho dic perquè en el Consistori, en aquests temes, sovint es compta amb el suport de Junts per Catalunya.
Absolutament. Hi ha un consens. Moltes mesures les vota ERC, JxCAT, i en general la centreesquerra. Perquè hi ha una qüestió que és cabdal: recordo quan debatíem amb els partits sobre la primera superilla, al cap i a la fi, tots sabien que tothom acabaria desitjant tenir una superilla perquè és tant de sentit poder respirar aire net, poder dormir a la nit sense soroll, poder baixar al carrer i fer vida comunitària… és tan obvi que tothom acaba volent allò.
No només això, sinó que sembla que els comerciants també hi estan a favor.
Exactament. Hi estan a favor per raons òbvies, també: si hi ha més gent passejant tranquil·lament, hi ha més vida econòmica. Té molts avantatges. Al final l’evidència empírica ha ajudat a acabar convencent a la gent que són mesures on tothom hi guanya.
Menys els conductors…
Bé, però és que els conductors també són vianants. També són empresaris amb petites botigues, i també són pares i mares que volen que els seus fills puguin jugar amb tranquil·litat al carrer. Però és que a més no es tracta d’eliminar el cotxe, sinó de reduir el seu ús. No és una croada, és una política per alliberar espai i millorar la qualitat de l’aire.
Canviem de terç. Estem immersos en aquestes mesures d’excepcionalitat. Una d’elles és el toc de queda que, si bé perjudica a tothom en general, ho fa de manera especial amb el sense sostres. Quines mesures s’estan duent a terme en aquest sentit?
El que no és normal i no té cap sentit que a les 9 del matí els Mossos vagin a desnonar a gent a casa seva i a les 22 de la nit et multin per no estar a casa. Això és un sense-sentit. Aquí és on es demostra que hi ha un problema estructural i que s’estan donant respostes sobre la marxa.
Barcelona, i el govern de BComú, ha fet un esforç extra en triplicar el pressupost pel sensellarisme, i aquest any hem fet una aportació extra de 15 milions. L’any 2020 s’hi hauran dedicat un total de 50 milions. Pensa que durant la pandèmia es van posar sis equipaments d’emergència amb 700 places noves; aquestes 700 places es van afegir a les 2.200 que l’Ajuntament i les entitats coordinades a la xarxa d’atenció de persones sense llar oferien ja abans de la pandèmia a Barcelona.
No serà mai suficient, perquè el problema radica en el fet que tenim una fàbrica de sensellarisme estructural. També hem d’exigir a la Generalitat que faci la seva part, perquè no pot delegar només en l’Ajuntament de Barcelona. La Generalitat té en total 180 llits, per 2900 de l’Ajuntament. S’ha de donar una resposta col·lectiva.
Enric Bárcena, durant l’entrevista | Pol RiusParlem d’habitatge, doncs, que seria una de les causes estructurals a les quals es referia. Quin rol, possibilitats i competències té l’Ajuntament de Barcelona en atiar el problema de l’habitatge?
BComú va néixer amb la qüestió de l’habitatge i el lloguer com un dels seus punts centrals. Jo mateix vaig ser activista en aquest camp. Aquest és l’Ajuntament que més ha fet per l’habitatge en la història de la democràcia.
Hem actuat en quatre línies. La primera, en atendre l’emergència de l’habitatge que hi havia a través de la creació de la Unitat Anti-Desnonaments, que l’any passat en va aturar més de dos mil, i actualment s’estan aturant al voltant del 90% dels llançaments també amb col·laboració amb els moviments veïnals. La segona, és intervenir per fer els canvis legislatius necessaris, conjuntament amb fiscalia, que permeti aturar expulsar gent que té condicions socials de vulnerabilitat. La tercera és regular el mercat, del lloguer, que és un objectiu primordial per BComú. I, quart: crear més habitatge social. L’any que ve hi haurà més de dos mil pisos en construcció, hem intervingut en setanta-sis solars a Barcelona i estem accelerant el parc d’habitatge amb mòduls prefabricats de baix cost i ràpida construcció.
Precisament part de la crítica que se li fa a la política d’habitatge del PSC durant les dècades dels vuitanta i els noranta és que gran part de l’habitatge públic que van construir era de compra.
Efectivament.
Llavors entenc que la perspectiva de BComú és que el nou parc públic d’habitatge vagi destinat al lloguer.
Això és: prioritzar l’habitatge social i de lloguer.
Una competència pròpia de les comunitats autònomes és l’impost de successions, que, tot i tenir un impacte radical en la distribució d’habitatges, està desaparegut del debat públic.
Nosaltres tenim una idea clara de l’impost de successions com una mesura per a avançar cap a la igualtat d’oportunitats. Creiem que s’ha d’apujar, dins d’uns límits raonables. L’habitatge avui en dia és un dels principals factors d’empobriment de la gent, i, també, de manteniment de patrimoni.
Els nous pressupostos de l’Estat tenen coses molt bones en aquest sentit, ja que s’incrementen els impostos a les grans fortunes, que esperem que tant de bo els pròxims anys continuï creixent.
No és normal i no té cap sentit que a les 9 del matí els Mossos vagin a desnonar a gent a casa seva i a les 22 de la nit et multin per no estar a casa. Això és un sense-sentit
Parlant dels pressupostos generals de l’Estat, també s’intenta acabar amb les SOCIMIS.
És que és molt important canviar la fiscalitat de les SOCIMIS. Les SOCIMIS són un dels elements d’actuació sobre patrimoni que es va crear en l’anterior crisi econòmica. Són fons d’inversió que expulsen a la gent de casa i que, a més, no paguen impostos. Actuar sobre les SOCIMIS representa un canvi de paradigma que ens ha de servir per lluitar contra el problema de l’habitatge.
(Per més informació sobre el que són i com funcionen les SOCIMIS, consultar aquí)
Una de les mesures d’excepcionalitat que ha decidit aprovar l’Ajuntament de Barcelona és l’ampliació de l’espai per a les terrasses. Són canvis que perduraran més enllà de la pandèmia?
El primer que s’ha de fer des de la política és tenir empatia. Tenir empatia significa – més enllà de les pròpies conviccions – entendre les situacions com la que tenim ara. I, evidentment, si bé en alguns llocs teníem un exagerat nombre de terrasses com era el cas de Ciutat Vella que calia posar sota control, molts negocis, per les restriccions que prohibeixen obrir els locals, requereixen les terrasses per sobreviure.
Molts són autònoms i petits bars de barri que potser no sobreviuran si no tenen aquestes taules. Sabent també que els bars són un element central per fer vida a la ciutat, el que hem decidit és treure’ls dels aparcaments de cotxe, que eren els que més privilegis tenien. Es vol atendre una necessitat i salvar un sector. No hem de treure espai públic dels vianants.
Llavors, i en relació amb la segona pregunta, ja veurem si quan passi aquesta situació es requereix una progressiva restauració de la situació anterior. Fer ara previsions és molt complicat, i el que hem de fer ara és donar resposta a les necessitats del moment. En tot cas, el que s’ha demostrat amb la pandèmia és que el municipalisme és més necessari que mai. Tenim al davant el repte de donar resposta al repte de la proximitat.
Catalunya Plural, 2024 
