El dispositiu cinematogràfic dels germans Dardenne és tan difícil de revelar com la distinció entre Jean-Pierre i Luc, el gran i el petit. És una mica com distingir l’un de l’altre quan els creuem. Al Festival Lumière de Lió 2020 (10-18 d’octubre), van rebre el premi d’honor en una estranya edició en la qual la realitat va superar la ficció per diverses raons. Però amb la sort d’haver-se pogut celebrar entre dues onades de coronavirus. A través de les seves presentacions, la seva classe magistral, els seus discursos a l’entrega del premi i la seva conferència de premsa vam poder desvetllar aquest mecanisme tan precís que transforma episodis de vida de gent ordinària en un buf d’aire fresc i que ha fet del seu cinema una marca distintiva on ens creiem submergits en la mateixa història que els personatges. No es tracta pas de documentals, però posseeixen la seva força aprofitant totes les possibilitats de les imatges projectades que els germans Lumière van inventar fa 125 anys.
No és per casualitat que formin part del reduït club de cineastes que han guanyat dues Palmes d’Or (Rosetta, 1998; L’enfant, 2005). Vam tenir l’oportunitat de descobrir en una retrospectiva inèdita gaire bé tots els seus documentals de finals dels anys setanta, principis dels vuitanta quan van tornar a la seva ciutat natal belga de Seraing, als suburbis de Lieja, per donar testimoni d’un daltabaix en la població després de la crisi industrial i que la seva càmera ja no ha abandonat mai. Fent universal aquest dia a dia tan personal i tan particular. Un calfred va travessar el darrer cap de setmana del festival quan es va saber l’assassinat del professor Samuel Paty a la perifèria de París degollat per un fanàtic religiós per haver mostrar a classe les caricatures de Mahoma. Gens allunyat del que explica Le Jeune Ahmed (Premi a la direcció a Canes el 2019), l’última pel·lícula dels germans Dardenne, que té com a protagonista un jove a Seraing fanatitzat per un imam que vol matar la seva professora.
Rosetta (l’actriu que la va encarnar als 18 anys Émilie Dequenne era present també a Lió) i Le Jeune Ahmed, amb vint anys de diferència, van servir de fil conductor pels intercanvis amb els realitzadors en un resum que us oferint començant per la pregunta que nosaltres els hi vam posar sobre el seu pas del documental a la ficció i acabant pels seus dos meravellosos discursos que van pronunciar a la cerimònia d’entrega del premi. En aquest treball d’anàlisi de la seva investigació cinematogràfica à partir de les gravacions, fins i tot hem aconseguit distingir la veu més aguda de Jean-Pierre de la més greu de Luc.
Catalunya Plural, 2024 
