En poques ocasions Hollywood ofereix al seu grandíssim públic relats disruptius que facin reflexionar sobre el conjunt de les institucions i l’statu quo. Suposo que alguna productora confisca va fer bé considerar, el 2011, la proposta Andrew Niccol, guionista de “El Show de Truman”. El neozelandès presentava llavors In-Time, un film blockbuster protagonitzat per Justin Timberlake i Amanda Seyfried; no semblava precisament tractar-se d’un pamflet presidit per la falç i el martell. El punt de partida de la pel·lícula era estimulant; es tractava d’un món distòpic on el gen de l’envelliment humà havia estat desactivat. Als 25 anys, s’activava un compte enrere que obligava els adults a obtenir recursos en forma d’hores i minuts a través de la feina. Un descens del salari, un canvi de preus o uns dies sense feina, per exemple, reduïen considerablement la seva esperança de vida. En aquesta realitat, les persones de classe alta podien viure gairebé eternament; en canvi els treballadors tenien serioses dificultats per mantenir-se vius. Tot es mostrava a través d’una cridanera polsera subcutània, on figurava quant temps quedava fins a la teva mort. A Amèrica Llatina van traduir el seu títol amb un encertat “El temps del demà”.
La pel·lícula de Niccol no és cap obra mestra, però planteja un debat interessant amb molt més recorregut que el de la realitat alternativa que vam veure al cinema. El sistema econòmic vigent té moltes contradiccions. La meva generació es va fer gran cridant “no tindrem una casa en la puta vida”, a la calor del 15M, mentre observava com l’avanç de grans fons voltor mantenia a l’alça el preu de l’habitatge. Després es va parlar de gentrificació, perquè la pujada de salaris no podia cobrir l’alça de preus. Els habitants de les grans ciutats van marxar -i se’n van- a les perifèries, invertint temps i diners en transport. De fet, no inverteixen res, simplement perden temps i diners per poder anar a treballar on intercanvien força de treball -i temps- a canvi de diners. Sembla un embarbussament, però no ho és.
La pandèmia ha tret a la llum noves esquerdes del sistema. No cal ser un radicalitzat anticapitalista ni un leninista convençut per observar el que ens ha sobrevingut en els últims mesos. El teletreball, lluny de plantejar-se com una conquesta treballadora, ha traspassat costos al treballador (aigua, llum, espai de treball i fins i tot tecnologia). En molts casos, s’han difuminat horaris -sempre a favor de qui mana- incompatibilitzant, en la pràctica, el desenvolupament de més d’una activitat. No vull imaginar-me al fill d’un obrer que no pot pencar a distància connectat més de 12 hores a un ordinador: les primeres sis estudiant per progressar socialment i les altres sis treballant per poder pagar la matrícula.
Cal que els líders polítics del nostre temps -especialment els d’esquerres- tornin a posar el temps de les persones en el centre del discurs. Al cap i a la fi, es tracta de llibertat. Un salari just et permet decidir de quina manera vols gastar el teu temps lliure de la mateixa manera que un horari definit et deixa compatibilitzar diferents activitats. Un preu d’habitatge just t’ajuda a desenvolupar la teva vida prop de la teva família o del teu lloc de treball i t’habilita per no patir estrès i perdre temps en el transport.
Òbviament, no tots els treballadors poden treballar des de casa. Els que sí que podem fer-ho som uns privilegiats, perquè estem menys exposats a contraure el virus a causa de la nostra activitat professional. Ara bé, la vida no és essencialment treball. Cal reconèixer-ho i exposar-sense vergonya; deixant enrere l’afany competitiu. Els treballadors en ERTO, els autònoms en problemes o els treballadors a distància han pogut compartir més temps amb els fills, posar la rentadora a mig matí o baixar a comprar el pa per esmorzar. Prenguem nota d’aquesta normalitat que sempre ens havia estat robada per les presses per pujar al tren, metro o autobús direcció a l’oficina.
Les persones només podem ser veritablement lliures si tenim garantit un nivell de vida digne; com a punt de partida. Per aquesta raó, és un bon moment per estudiar la implantació d’una renda bàsica universal. Tots els ajuts pensats per frenar els efectes econòmics de la pandèmia estan arribant tard, generant seqüeles potser irreversibles en petites empreses i autònoms. L’administració, a més, es mostra incapaç de gestionar una allau de peticions tan gran en tan curt període de temps. A tot l’anteriorment esmentat, la renda bàsica universal oferiria respostes adequades.
La pandèmia és també una oportunitat per posar-nos davant del mirall. Ull! Que a mi m’agrada teletreballar, però potser hauria de ser l’ocupador qui em pagués una cadira d’escriptori més còmoda. La meva esquena segur que guanyaria temps de vida.
Catalunya Plural, 2024 
