Aquest article, en principi, té una música sense racionalitat i estructura, potser adaptant-se als territoris a navegar. Tampoc us ha de sorprendre aquest inici. Duc algunes setmanes amb el torrent de Parellada, però clar, aquests cursos fluvials canvien de nom quan ho fan de zona, sempre per elements antics, on el nom fa la cosa.
Parellada correspondria a Sant Andreu, morint-se quan la frontera del poble arriba als dominis de l’actual Bon Pastor, on esdevé Estadella. Com podeu deduir el seu naixement ha de situar-se més amunt, conduint-nos a creuar la Meridiana per a cercar-lo, cap a Nou Barris.
Això vaig fer un cop vaig disseccionar tot el seu tram a Sant Andreu, o més aviat d’aquesta ubicació dins de la Barcelona contemporània. Abans li pertanyia Santa Eulalià de Vilapicina, unint-se aquesta al rovell de l’ou mitjançant el passeig de Fabra i Puig. A la dreta donem amb una barriada anestesiada a la seva Història per una operació tardofranquista i la seva successió democràtica, entre la mania d’elevar la perifèria amb polígons, permeti’m la ironia, i l’amor a centres comercials, en aquest cas el monstruós Heron City, no lloc del 2000, esmicolant patrimoni edilici dels orígens poblacions d’aquest territori, amb tota probabilitat a la fi del segle XVIII, com mostren les masies de Can Verdaguer i Can Valent. Darrera d’aquesta donem amb el cementiri de Sant Andreu, una altra demostració de pertinença, ampliada a nivell popular i administratiu fins els anys vuitanta, quan la divisió de 1984 en deu districtes l’englobà de mode definitiu a Nou Barris.
Sant Andreu i Porta, topònim relatiu a una masia o una porta romana, es separen amb claredat pel carrer de Piferrer, més foc dins la manca de lògica al passeig d’avui, aquest cop perquè des de la ronda del Guinardó intuïm una desnaturalització de l’entorn, aquí constatada perquè aquest allargament de la ronda del Mig va una mica entre tobogans, com si els desnivells no anessin d’acord al seu pas per enllaçar tanta Barcelona amb la seva sortida per la Meridiana. Els laterals i les obertures d’altres carrers es diverteixen contenint allò pretèrit, moltes vegades vinculat amb l’aigua, com gairebé sempre.
Aquest sector superior de Parellada correspon a Maladeta al seu punt uniforme més alt i a Piqué des de Piferrer, malgrat fou hegemònic als ets i uts fluvials fins al primer terç del segle vint.
El nomenclàtor de 1934 ens revela tots aquests bateigs i com era fill de Porta. El primer tram és denominava així i anava de Nil fins a Maladeta, aquest de Pi i Molist, junt al manicomi, fins a Piferrer, on des de Piqué seguia fins a Concepción Arenal, on passava a ser Parellada.
Piqué era tot fins aquell instant, o una mica abans. Can Piqué, sempre segons aquest document de la Gaseta Municipal, es trobaria vora les Cases Barates de Can Peguera, doncs el 1934 existia un camí de Can Piqué, des d’aquest indret fins a Pi i Molist. Potser la vella masia era el punt de sortida de les homònimes aigües, pròdigues a inundacions fins als anys vuitanta, res estrany si es consulta la premsa, on abunden les notícies sobre diluvis incontrolables, més freqüents per la flagrant omissió d’un sistema de clavegueram en condicions, irresolt fins als anys seixanta. Una dècada després els veïns del torrent de Piqué pagaven una contribució extra pel recent inaugurat enlluernat, perdonin la rima, bé, disculpin, ho sento.
Més enllà d’aquestes minúcies recomano encarar Maladeta, des d’un dels carrers provinents de Pi i Molist per a captar l’aroma gairebé extint del Porta d’antuvi, amb aquelles casetes sense pretensions, decimonòniques de poble, felices per aprofitar aquests petits rius i senders agrícoles, els darrers de Filipines de Barcelona, finits el 1987, heroics a la seva resistència i envoltats a la seva agonia per blocs de pisos i altres finques del Vuit-Cents, algunes encara dempeus, víctimes del menyspreu i l’especulació.
El carrer de Maledeta és un altre aneguet lleig de la llista, entre el bell Porta a la seva esquerra i la gegantina plaça de Sóller, un èxit del moviment veïnal, a la dreta. Les seves edificacions el protegeixen del res. L’asfalt té oscil·lacions, picades d’ull del torrent a la seva forma, i així és com avancem fins a Piferrer.
A les meves memòries de passeig aquesta cruïlla té més elements per haver estudiat amb anterioritat Vilapicina i els seus alentorns. A l’adéu de Maladeta amb Piferrer hi ha incomoditat per tantes cronologies creuades, amb la darrera traint a la pionera, quelcom rutinari.
Abans de comprendre l’entramat deambulava, i sí, em cridà molt l’atenció una placa on posava torrent de Can Piquer. Vaig guardar el record al disc dur sense formular-me gaire preguntes. El contacte amb aquests detalls és un estímul programat a l’inconscient, si hi és explotarà, tard o d’hora.
Veia Piqué, on una corba sobtada exaltava la seva identitat. La remirava i posposava l’hora d’afrontar-lo. Fa uns paràgrafs, mencionava el progressiu escurçament de la seva preponderància; així i tot llueix fins a impedir un insuls panorama urbà, insinuat a tanta verticalitat inconseqüent i derrotat per alguns desviaments a la norma. Ho vaig avisar. No hi ha lògica perquè la seva versió prèvia s’ha dinamitat per barbaritats, conferint a una raó silvestre el consol del laberint.
Catalunya Plural, 2024 
