La Maria Salvo, dona psuquera i “dona del 36” irradiava força, serenor, saviesa i alegria a la vegada que compartia la seva experiència de lluita. Els seus cent anys de vida han estat una vitamina de vitalitat i lluïdesa.
“El meu esperit continua essent fidel a la generació que va jugar un paper tan important a la guerra. Que el record d’aquella joventut sigui estímul per a eliminar les desigualtats, que la llibertat i la pau no siguin mai una utopia”, aquestes paraules de la Maria sintetitzen la tasca a la qual es va lliurar al llarg de la seva vida.
Nascuda el 27 de maig de 1920 al barri de la Creu Alta de Sabadell, filla d’una minyona i d’un fuster ebenista, quan tenia 7 anys es trasllada amb la seva família a Barcelona, que es fa càrrec d’una porteria al carrer de Balmes, a l’Eixample. A tretze anys va deixar l’escola per fer de portera, també va treballar de cosidora i planxadora. L’any 1935 entra a militar a les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSUC), i en esclatar la guerra civil essent militant de la UGT treballa en un taller de roba col·lectivitzat pels sindicats UGT i CNT. El 1938 és nomenada secretària de propaganda del Comitè de Barcelona de la JSUC.
Amb l’esclat de la guerra civil comença una llarga etapa d’exili, resistència, detencions i tortures a les presons. Així, el 29 de gener de 1939 marxa a l’exili i és empresonada als camps de Le Pouliguen i Moisdon-la Rivière a la Bretanya, França, fins al novembre de 1939, que va ser lliurada a la Guardia Civil a Bilbao.
Ella segueix en la lluita clandestina del PSUC i el 26 d’octubre de 1941 és detinguda a Madrid per activitats clandestines i acusada de “conspirar contra l’Estat”, és tancada a la presó de Les Corts de Barcelona, on és torturada de tal manera que no va poder ser mare. El 1943 és traslladada a la presó de Predicadores de Zaragoza i després a la presó de Las Ventas de Madrid. El febrer de 1946 és condemnada a trenta anys de presó, passant la major part del temps a la presó de Segòvia i els darrers anys, fins al 16 d’abril de 1957, a la presó d’Alcalà d’Henares. Van ser setze anys de presó.
Aquell mateix any 1957 és desterrada a Santander, però torna clandestinament a Barcelona on milita activament al PSUC i al moviment feminista. En sortir de la presó refarà la seva vida al costat de Domènec Serra, antic company de lluita i de militància al PSUC. Ja en democràcia va ser Presidenta de l’Associació Catalana d’Ex-presos Polítics del Franquisme”, fundadora de l’Associació de Dones del 36 i membre de Dones de la presó de Les Corts. Va ser reconeguda rebent diversos guardons.
Amb aquestes associacions anava pels instituts, universitats, centres culturals… explicant a les noves generacions, i en especial a les noies, com van lluitar durant la II República per assolir els drets polítics per les dones, els quals van perdre durant la guerra civil i van ser recuperats amb el retorn de la democràcia a partir de l’any 1977; així com la importància de la Memòria Històrica, donant a conèixer amb els seus testimonis què va significar per a elles, dones de la guerra civil, la postguerra, l’exili, la presó, la lluita clandestina, els camps de concentració. La Maria, de l’empresonament sempre en destacava l’experiència de comunitat de les preses polítiques.
Les paraules que va pronunciar en l’acte memorial al Liceu de Barcelona, quan era presidenta de l’Associació Catalana d’Ex-Presos Polítics, expressa aquesta importància del llegat de la Memòria Històrica: “Conèixer i difondre la història no és garantia que els desastres no es repeteixin, però contribueix a consolidar i a aprofundir la cultura democràtica, una ètica de l’esforç col·lectiu, de la llibertat i de la pau. Volem que aquest sigui el nostre llegat i per aquesta raó proposem a l’administració catalana la creació del Memorial Democràtic. Un llegat del coneixement que faci ciutadans civilment més savis i per tant més lliures”.
Catalunya Plural, 2024 
