1. Sense posicionament subjectiu, una escriptura esdevé im-postura
En primer lloc, voldria iniciar les paraules que aniré filant a continuació a partir d’una presa de posició concreta que no pretén erigir-se en emblema amb pretensió ni de generalitat ni d’una universalitat articulada en base a una totalitat per a la qual sempre cal que quedi, per fora, una excepció que la consolidi. El que vull escriure – sense estar segur de si aquesta escriptura forma part del registre de la comunicació – emergeix des d’una situació subjectiva emmarcada en la singularitat. Singularitat no posicionada en l’àmbit de la particularitat – part que, com a tal, es troba inserida en una totalitat de la qual tan sols és un engranatge més –, sinó que dóna compte (o pretén fer-ho) d’una experiència única. Quina és aquesta experiència? La del vincle entre mestre i alumne.
Així doncs, per reflexionar sobre la transmissió de la Filosofia en un context educatiu com és el de la secundària i el batxillerat, ho faré a partir de l’únic referent que considero legítim, lícit i possible: el meu.
2. Des d’on transmetre la Filosofia?
En segon lloc, un aclariment sobre el títol, especialment pel complement de lloc que acompanya el sintagma nominal en la seva totalitat: “des del desig de saber”. Sense tenir cap intenció d’endinsar-me en una teorització història i crítica del concepte de desig, la qual és més aviat pròpia d’un llibre especialitzat o d’una tesi doctoral, voldria donar-ne una precisió, la qual és alhora metodològica i epistèmica: el desig de saber no és pas previ al vincle entre mestre i alumne, sinó que es constitueix entre i per mor d’aquest nexe, un llaç entre dos subjectes que, a nivell de praxi, no es troben en idèntiques posicions. Endemés, aquest concepte de “desig de saber” el penso i l’exposaré – si bé breument – des del vessant pedagògica que pot – i de fet, ho fa – aportar la psicoanàlisi, sobretot tal com fou reformulada pel psicoanalista francès Jacques Lacan (1901-1981), prenent en consideració, al seu torn, un element que, al meu entendre, és l’arma educativa més poderosa: la maièutica socràtica.
Ho plantejo, alhora, per fer front a una crítica extremadament popularitzada per diversos companys de gremi: el desinterès i apatia que atribueixen al seu alumnat en les classes de Filosofia. Una atribució que es fa des d’un punt de ceguesa quant al seu posicionament subjectiu pel que fa al seu paper de mestres: des de quin lloc d’enunciació emeten aquesta queixa i què no hi prenen en consideració? Curt i ras, del que es desentenen és de la seva responsabilitat com a subjectes actius en l’acte de transmissió del saber.
Quina seria, doncs, l’especificitat d’aquest acte de transmissió del saber? L’especificitat rau, d’entrada, en el fet d’admetre – és a dir, una consideració ètica – que hom no és mestre d’un alumne si no és reconegut com a tal per a aquest. Inversió, doncs, de l’aproximació actual on el professorat com a col·lectiu és instituït d’entrada com a treballador amb una funció a executar. Això és vàlid des d’un prisma legal, però no pas des de la pedagogia. Com es produeix, aleshores, aquest procés de reconeixement per part de cada alumne i què reconeix en el mestre? La resposta no és ni unívoca ni amb pretensió d’universalitat: trobar en el discurs que encarna el docent un saber que el concerneix, que impacta en la seva subjectivitat, la qual es troba en un moment de desestabilització profunda fruit de la sortida del període de latència sexual analitzat pel psicoanalista vienès Sigmund Freud (1856-1939), alhora que s’esdevé tota una resignificació i caiguda dels ideals familiars transmesos al llarg de la infantesa. Enmig d’aquesta sacsejada subjectiva, quin saber pot encarnar el docent en l’acte de transmissió dins l’aula? Un saber que faci pregunta, que plantegi un enigma que animi, precisament, la dimensió del subjecte que, tal com ja apuntà el filòsof G.W.F. Hegel (1770-1831) i Lacan teoritzà amb tot detall, és sempre insatisfet per estructura: el desig.
3. La paradoxa d’encarnar un objecte enigmàtic per a un motor sempre insatisfet
Tal com es pot apreciar, estic plantejant una paradoxa: el docent pot encarnar, en el seu acte de transmissió d’un saber, quelcom que desperti l’atenció del motor subjectiu que empeny vers la vida, el qual, emperò, es veu sempre insatisfet. Per quin motiu? La resposta, a nivell sintètic, és simple: si el desig trobés un objecte final que el sadollés, s’autodestruiria, veient-se aniquilat per aquesta satisfacció que no permetria continuar amb el seu recorregut. Així doncs, cap docent no té cap garantia prèvia de poder encarnar aquest saber, element per al qual cal un pas lògic i temporal previ: situar l’alumnat en la pregunta, no en la certesa ni en la pura afirmació. Heus aquí el paper de la maièutica socràtica: a través de la pregunta moguda per una dialèctica contínua sense fi, fer emergir un element que la majoria dels alumnes ignoren: no saben que ja saben quelcom previ al treball conceptual d’una qüestió. No saben que saben quelcom, és a dir, es tracta d’un saber in-conscient. És precisament en aquest gest maièutic que es pot propiciar una connexió de cada alumne amb el seu saber inconscient on el mestre pot adquirir una funció primordial: renunciant a encarnar una versió estandarditzada, enciclopèdica o escolàstica del saber, el presenta com un enigma atractiu que pot operar de manera que interpel·li la singularitat de cada alumne. Es tracta, doncs, de presentar el saber com a objecte agalmàtic, element que permet que s’instauri l’element fonamental per a tota pedagogia i educació: un vincle transferencial entre mestre i alumne. És aquest i només aquest l’aspecte que possibilita que l’educació no sigui una experiència de mer engranatge memorístic o competencial en virtut d’ideals homogeneïtzadors, sinó precisament una ocasió per a un desvetllament de la subjectivitat on el mestre reconeix el seu alumne com a portador d’un saber preuat, d’un valor incalculable, i l’alumne situa el docent com a figura que encarna un saber que el concerneix.
4. Què suposa la transmissió de la Filosofia?
Si s’entén que la Filosofia és, abans que res, l’obertura d’una pregunta que se sostreu a un suposat sentit comú i presumptes certeses, transmetre un saber filosòfic és, abans que res, fer un acte d’amor (aquí trobem el phílos grec) vers a vorejar allò que interroga i que no disposa d’una resposta definitiva. En aquest sentit, deplorar l’hipotètic menyspreu de l’alumnat de secundària i batxillerat vers la Filosofia és no voler fer-se càrrec que, perquè un canvi s’esdevingui, també cal canviar les regles del joc que estructuren el vincle entre mestre i alumne. No em refereixo a una eixorca disputa per la normativa curricular, sinó a un viratge subjectiu d’aquells que encarnem la figura del docent, la qual cosa, al seu torn, és condició de possibilitat (sense garantia de necessitat) perquè l’alumnat entri dins un desig de saber que, per desplegar-se, demana i demanarà sempre d’una implicació en l’aventura de la formulació de la pregunta.
Què és, doncs, transmetre la Filosofia? Subjectivar aquella màxima paulina que es troba en una de les seves epístoles, el títol de la qual he (simptomàticament) oblidat: “No sóc jo, sinó Crist en mi” que, en termes laics, esdevé un “No sóc jo l’amo del saber, sinó mer canal per a la pregunta que et permeti demanar-te qui ets tu”.
BIOGRAFIA
Sóc llicenciat en Filosofia per la Universitat Autònoma de Barcelona (2012), on vaig cursar-hi, juntament amb la Universitat de Girona, el màster de recerca interuniversitari “Reptes de la filosofia contemporània” (2013). El 2014 vaig obtenir una beca FI atorgada per la Generalitat de Catalunya i, en el marc del grup de recerca “Cos i textualitat”, vaig endegar una recerca doctoral sobre els nexes entre la filosofia contemporània i la psicoanàlisi a propòsit de la noció de vulnerabilitat, analitzant-ne el seu estatut simptomàtic que expressa un malestar en la cultura en el nostre present. La vaig dur a terme en règim de cotutela i de doctorat internacional amb la Université de Toulouse 2-Jean Jaurès. Vaig defensar la meva tesi doctoral el 2017, la qual porta per títol Vulnerability, Desire, and Violence.
Actualment, desencantat de la dinàmica universitària, faig la que considero la feina més preciosa d’aquesta vida: sóc professor de Filosofia a un IES a Maó, Menorca, la meva terra, gràcies al fet d’haver cursat el Màster de Formació de Professorat a la Universitat de les Illes Balears (2019).
Catalunya Plural, 2024 
