S’acaba d’inaugurar al Palau Robert una interessant exposició sobre l’activitat del Comissariat de Propaganda de la Generalitat durant la guerra civil. L’organisme el dirigia Jaume Miravitlles amb gran dinamisme i va publicar multitud de fullets, revistes i llibres, a més de produir documentals a través de Laya Films i subministrar materials i suport als periodistes estrangers que visitaven Catalunya durant el conflicte. Tot això té un notable interès, no hi ha dubte, però sorprèn la insistència en donar a conèixer la feina del Comissariat i que no hi hagi ni un article, ni un llibre, ni una exposició, res de res sobre la Comissaria de Premsa de la Generalitat, la que organitzava la confiscació dels diaris ni tampoc sobre la censura de premsa, que feien altres departaments.
L’exposició del Palau Robert la produeix el propi Govern de la Generalitat i es basa en una tesi doctoral d’Ester Boquera, premiada per l’Institut d’Estudis Catalans. Anteriorment, l’any 2006, es va publicar un llibre de fotografies del Comissariat amb textos de Josep M. Soler i Sabaté sota els auspicis del departament de Presidència del Govern català. Aquell mateix any, l’Ajuntament de Figueres va publicar un altre llibre sobre el Comissariat basat en la figura de Jaume Miravitlles, nascut a la capital empordanesa. És evident que darrere aquestes iniciatives hi ha gent d’ERC que pretén reivindicar una política comunicativa de qualitat desenvolupada en el tràgic marc de la guerra civil.
Tot això té el perfum de l’ús partidista de les institucions, però és legítim. No obstant, el públic es mereix saber també perquè no hi ha res fet sobre la poc glamurosa activitat de censura de premsa i confiscació de diaris que va dur a terme la Generalitat republicana. En primer lloc cal dir que no es conserva als arxius oficials cap rastre de l’activitat de la comissaria de premsa que va dirigir el periodista Joaquim Vilà i Bisa fins que va morir en un bombardeig. Llavors el va substituir en el càrrec el seu germà Antoni, que també va dirigir el diari La Publicitat entre 1938 i 1939. Tampoc es troba res a l’Arxiu Nacional de Catalunya sobre l’activitat de censura que feien la conselleria de Seguretat Interior i la conselleria de Defensa.
El fet que no hi hagi un dipòsit documental dificulta les coses en comparació a la riquesa arxivística del Comissariat, però no fa la feina impossible. El rastre de la censura es pot seguir a les pàgines dels diaris a través dels espais en blanc que quedaven a les pàgines després de l’acció del censor. També hi ha articles que en parlen als mateixos diaris. Un d’ells el va fer el director d’El Diluvio, Jaime Claramunt, que es queixava de la llosa de la censura i també denunciava l’arbitrarietat amb què es complia:
“Y así estamos. Menos mal que cada cual hace lo que se le antoja. Unos diarios obedecen las órdenes de censura y otros, como si tal cosa, las quebrantan. Pero esto no tiene ni pizca de seriedad y deja muy malparados a los gobernantes que lo soportan” (ED 24-11-1936, p. 3)
En un altre text es posaven com a exemples d’informacions censurades unes amenaces de Franco a Barcelona i un reportatge sobre el “buc pirata” a Palamós. Fent un pas més enllà, els periodistes del diari havien enviat a la censura un article del diari francès Le Populaire que havia distribuït entre els periodistes precisament el Comissariat de Propaganda. El resultat va ser que l’article va ser titllat per la censura, cosa que va provocar la rialla dels periodistes.
Menys ganes de riure tenien a La Vanguardia. El Comte de Godó i la seva família van sortir del país així que van poder. El director del diari, Gaziel, va aguantar un parell de setmanes mentre el comissari de premsa li enviava editorials i l’esbroncava quan li feien modificacions. En una Redacció que freqüentaven milicians armats, es va constituir un comitè obrer que va proposar la direcció a Maria Luz Morales, una experta redactora cultural que va acceptar suggestionada entre la por i la responsabilitat. Va deixar clar, això sí, que la línia política no la marcaria ella, sinó el comitè.
Diario de Barcelona es va convertir en l’òrgan d’Estat Català, Las Noticias va ser confiscat per la UGT, El Correo Catalán es va deixar de publicar i a les seves instal·lacions es feien Avant i La Batalla, els diaris del POUM. Només es van salvar de la intervenció els diaris que eren de partits republicans, com La Humanitat d’ERC o La Publicitat d’ACR o diaris republicans independents, com El Diluvio. Tot aquest procés es va supervisar, més o menys, des de la Comissaria de Premsa que van dirigir els germans Vilà i Bisa. La guerra no només va matar milers de persones, també va acabar amb la llibertat d’expressió i la pluralitat de la premsa.
Quan els franquistes van entrar a Barcelona, tots els diaris van ser ocupats per les tropes i confiscats. Només van tornar a sortir al carrer els diaris que el règim va considerar afectes al règim segons la ideologia dels seus propietaris anteriors a la confiscació republicana. La Vanguardia, El Correo Catalán, Diario de Barcelona i El Noticiero Universal van estar entre els escollits. La premsa republicana no tornaria a publicar-se i es perllongaria un dèficit democràtic que la transició democràtica no va abordar. Aquest serà el tema de la jornada Premsa Confiscada que la Casa de la Premsa celebrarà el 3 de desembre a partir de les 9.30 a la seva sala virtual.
Catalunya Plural, 2024 
