“En la salut i en la malaltia… fins que la mort ens separi” no és una frase feta per a la generació actual de persones grans. Les separacions o divorcis suposen només un 4,8% de l’estat civil de les persones majors de 65 anys.
Això implica que la forma natural en què finalitzen els matrimonis en la vellesa és per la mort de la parella. De vegades pensem que per ser grans el dol és menys intens, perquè és una cosa esperable, “llei de vida” dirien. No obstant això, perdre la qual pot haver estat la principal font d’intimitat durant anys suposa un important procés de dol i una adaptació social i vital de la persona que enviuda.
Imaginem que Maria es va casar el 1970 amb 25 anys (que era l’edat mitjana dels matrimonis en aquell moment). Les dades demogràfiques indiquen que l’esperança de vida de la unió del seu matrimoni seria de 41,7 anys! Què significa per Maria superar la mort de la seva parella amb la qual ha compartit mitja vida?
El dol és un procés natural i necessari davant la pèrdua d’un ésser estimat. Per això ens sorprèn quan algú no manifesta dolor davant la pèrdua o el dol es manteé massa en el temps.
Quant ha de durar el dol?
Però, quant de temps és massa per plorar la pèrdua d’un ésser estimat? El Manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals (DSM-V) contempla un trastorn de dol complex persistent. Aquest passa una vegada transcorregut un any de la mort de la persona.
A més, la persona que enviuda presenta una important alteració de la seva vida ja sigui en les seves relacions socials, o en les activitats que per a ella eren significatives prèviament. Pot ocórrer també que persisteixin mostres emocionals reactives poc adaptatives a la mort de la persona.
La viduïtat en parelles heterosexuals porta nom de dona (a causa de la diferència d’esperança de vida entre homes i dones). Aquesta variable és important per comprendre l’adaptació a la viduïtat, sobretot en la generació actual de dones grans, que han tingut una vida marcada per les desigualtats socials per ser dones.
Aquestes desigualtats els fan enfrontar-se a la viduïtat, per exemple, amb menys recursos econòmics (per passar a dependre, en molts casos, únicament de la pensió de viduïtat). Les dones grans vídues se senten més soles i manifesten que tenen menys objectius personals un cop enviduen.
També s’ha associat la recent viduïtat amb la major probabilitat de mortalitat prematura de la persona vídua. Imagini una dona gran, potser ja amb els seus propis problemes de salut. Enviuda i, durant setmanes, quan el seu estat d’ànim és baix, redueix la seva activitat social, dorm pitjor, es torna més sedentària i la seva alimentació empitjora. Tot això pot agreujar el seu propi estat de salut i ser un condicionant per a una mort més prematura.
Finalment, entre els factors previs que poden condicionar la vivència de la viduïtat està la causa de la mort. Moltes dones porten anys cuidant a la seva parella i suportant l’estrès, la sobrecàrrega emocional i els problemes de salut física que comporta aquest rol. Això fa que un cop enviuden observem no només els efectes de la viduïtat, sinó de la sobrecàrrega de la cuidadora.
A més, una malaltia emocionalment molt costosa per a les parelles grans és la demència. Veure la pèrdua gradual de la qual va ser la seva parella pot ser dolorós per a la dona gran. De vegades, es produeix el que coneixem com dol anticipatori en el qual es poden observar conductes de dol en la persona cuidadora com si estigués acomiadant o preparant-se a poc a poc per la pèrdua de la parella, encara viva.
Viduïtat en pandèmia
Afrontar la mort d’un ésser estimat mai és tasca senzilla. Per això com a societat ens hem dotat de mecanismes en forma de rituals de comiat que permeten proporcionar el suport emocional a les famílies que estan en dol.
Les restriccions socials degudes a la Covid-19 han tingut un impacte també en aquests processos. Per exemple, durant setmanes, les sales de vetlla o comiats laics o religiosos s’han vist limitats o anul·lats.
Disposem encara de poques dades sobre l’efecte de la Covid-19 en el procés de dol. Alguns autors plantegen l’augment de casos de dol complex persistent al no donar-se les condicions per a un bon acompanyament del dol:
- No poder acomiadar-se de la persona morta a temps.
- No poder celebrar un funeral.
- No poder oferir el consol a la família en dol (per exemple, no poder donar abraçades o consolar la família).
A tot aquest dol al qual no es facilita el seu procés s’uneixen l’estrès i la por davant el virus i les limitacions de suport social que poden fer sentir a la dona més gran que enviuda molt més sola i aïllada. D’aquí la important, encara avui més que mai, tasca de facilitar la creació de grups de suport i mecanismes de suport social per a acompanyar les persones que pateixen la mort de la parella en aquests moments de pandèmia.
Catalunya Plural, 2024 
