Els arbustos de cafè barrejats amb els plàtans perfilen el color vermellós de les carreteres, planes i asfaltades només de tant en tant. En girar la vessant, per sobre del camí, un cartell estampat amb nombrosos logos institucionals dóna la benvinguda a “Planadas, Municipio de Paz”. Al seu costat, diversos plafons publiciten la qualitat dels cafès especials de Planadas, guanyadors de la Tassa de l’Excel·lència en diverses ocasions. Anuncis que resumeixen tota una declaració d’intencions d’una localitat amb més de 50 anys de conflicte en la seva història, i que està cansada que únicament se la conegui com “el bressol de les FARC”.
Una de les dones supervivents i resistents a la violència de dècades és Leonoricel Villamil Toro. El 2020 desenvolupa el seu tercer període com a regidora a Planadas pel Partit Verd, en representació del corregiment de Gaitania, un dels dos corregiments rurals del municipi de sud del departament del Tolima, a uns 1.500 metres d’altitud. Leo, com se’l coneix en tota la regió, exerceix de segona vicepresidenta del Concejo, sent ella l’única dona entre els tretze membres de l’assemblea municipal. El 2015, després d’assistir a una trobada de Dones per la Pau a Bogotà, va veure clar el que havia de fer. «Em vaig prendre l’atreviment de vincular-me, participar i representar a la dona planaduna. Vaig començar a anar a les senderes a dir-los com havíem de començar a articular-nos, mostrar que sentim un dolor, però que ja hem de deixar les pors i hem de reclamar els drets que tenim segons la Constitució», declara Leo en recordar les seves primeres passes en l’organització de dones.
A més de dedicar-se a la funció pública i a la feina per la comunitat, Leo també es fa càrrec de la finca i els cafetars familiars. Mentre recorre la finca paterna, repassa la seva dura història familiar, lligada a l’esdevenir del conflicte. “M’he vist afectada tant i de tal manera que… D’elles va ser la terminació de la meva família, que constava de cinc germans homes i la meva persona. D’ells ja no en queda cap”. Després de prendre aire, Leonoricel reflexiona: “Quan a una la toquen és quan sent i sap el valor de les altres mamitas“.
Parir enmig de la guerra
La camperola va arribar a Gaitania amb tres anys i des d’aquest llavors allà es va criar, es va educar i va tenir tres fills, dels quals només li queden dos. “El fill me’l van assassinar el 27 de setembre de 2015, a l’edat de 28 anys, juntament amb el meu germà i un altre pagès”. Mentre clava la mirada a les muntanyes llunyanes que els cafetars pinten a l’estil puntillista, Leo parla del “por de la gent a venir” durant anys i anys, i recorda “quan els helicòpters passaven per sobre dels nostres caps mentre l’Exèrcit es desplaçava per terra, i un no sabia a qui posar-li cura; estàvem enmig de les bales, però se seguia recol·lectant cafè”.
Segons rememora la camperola: “A nosaltres ens va tocar parir els fills enmig de la guerra. Amb el que vivim aquí a la regió -perquè nosaltres vivim preses guerrilleres- ens ha tocat salvar vides, mitjançar per persones, enterrar gent que potser la seva família mai va saber què va passar… Assimilem això, i amb molta prudència i cautela hem après a viure en aquesta regió on ens van fer molt de mal. A mi, i a les altres dones de Planadas, i més que tot, a la sendera Marquetalia, que va ser en la qual van néixer les FARC”.
Segons recull la historiografia fariana, els fundadors de les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC), nascudes el 1964, van ser “48 camperols que habitaven a la regió de Marquetalia, una colònia agrícola fundada per ells mateixos, 10 anys enrere, a principis dels cinquanta”. Leonoricel narra que entre els desplaçats d’aquestes primeres guerres de la Violència a Colòmbia estava Pedro Antonio Marín, que es va fer dir Manuel Marulanda Vélez. D’ell, Leo recorda que es va presentar com a enginyer i que va ser el que va traçar la via cap al municipi de Neiva: “aquest senyor ja tenia també unes ideologies bones, tampoc era tot dolent”.
Com les altres zones de colonització de mitjans de segle XX ubicades a Planadas, “les colònies agrícoles fundades per la pagesia desterrat de les seves zones d’origen van passar a ser considerades Repúbliques Independents a les quals calia aniquilar”, segons recull la pàgina web de l’organització guerrillera. El relat de les FARC continua: “l’Exèrcit Colombià, sota l’orientació de la missió militar ianqui” va llançar l’Operació Sobirania o Operació Marquetalia, amb la qual va combatre el comando guerriller que dirigia el propi Marulanda, àlies “Tirofijo”, qui després seria comandant en Cap de les FARC. El també fundador de les FARC, Jacobo Arenas, explica al llibre Diario de la resistencia de Marquetalia que “és d’aquesta agressió contra les colònies de Marquetalia, el Pato, Riochiquito i El Guayabero que neixen les FARC com a resposta armada”. En el Programa Agrari dels Guerrillers, proclamat el 20 de juliol de 1964, els camperols revolucionaris justificaven la seva lluita explicant que es van alçar en armes perquè a Colòmbia estaven tancades les “vies de la lluita política legal, pacífica i democràtica”.
Més enllà del mite fundacional
La història encara segueix viva en la memòria dels i les habitants de les senderes i cases de Planadas. “Aquí hi ha gent encara que va viure i va veure l’Operació Marquetalia -remarca Leo-, i hi ha gent que va combatre obligatòriament contra la guerrilla, perquè en aquest llavors prestaven el seu servei militar i encara estan aquí”. Però la història narrada des de la distància i la falta d’empatia s’ha convertit per a molts en una marca que volen oblidar. “Encara avui dia segueix l’estigma que aquí va néixer la guerra… I això és el que nosaltres estem tractant d’esborrar”, diu Leo, alhora que la seva mà dreta fa un gest d’esborrar una pissarra.
Malgrat el mite fundacional, el conflicte a les muntanyes de sud del Tolima venia d’abans. De fet, quan parlen del conflicte armat en el Tolima, els experts del Centre Nacional de Memòria Històrica (CNMH) i de les institucions acadèmiques locals parlen d'”una estructura endògena de llarg alè” i uns “orígens associats al període de la Violència (1946-1958)”. En aquest llavors, el conflicte armat era entre liberals i conservadors. Segons la terminologia local, Gaitania es classificaria com un “municipi vermell”, al·ludint a la seva composició majoritàriament liberal, en termes del bipartidisme tradicional.
“Aquí van titllar, aquí van jutjar. Aquí van assenyalar, però ells mai van saber quin era veritablement el conflicte, i ningú sap per què va néixer veritablement la guerra”, prossegueix Leo, que corrobora que “no va ser només la guerrilla”. La repressió de les forces militars, els falsos positius i els muntatges contra camperols per guanyar unes recompenses per haver capturat a uns suposats guerrillers van atemorir la població civil de la mateixa manera, tal com recull el Col·lectiu d’Advocats “José Alvear Restrepo” (CAJAR), entre altres organitzacions defensores de drets humans. “Ens va tocar viure una etapa molt dura perquè tant el govern com les Forces Militars també van causar molt de mal”, remarca Leo.
Planadunas organitzades per la reconciliació i la pau
Malgrat tota la violència soferta, Leo no dubta que “cal seguir, cal deixar aquests ressentiments, aquests dolors, i cal tractar de reconciliar. Aquest és l’exemple que hem de donar nosaltres com a dones, que som les que generem vida, que som les que procreem, les que parim fills. Cap mare vol perdre a un fill ni vol seguir portant fills al món per a una guerra”, recorda la regidora. Precisament, va ser el setembre de 2015, després de la mort del seu fill, quan Leonoricel va fer el pas d’organitzar-se i lluitar pels drets de les seves veïnes, especialment per les dones víctimes del conflicte.
En la primera trobada que van organitzar van participar més de 500 dones, i van fer una videoconferència amb Victòria Sandino, directora de la Subcomissió de Gènere dels diàlegs de Pau de l’Havana (Cuba), i durant la qual totes les dones de les senderes van presentar una proposada. Així va néixer el Consell de Dones per la Pau de Planadas, i segons reporta Leo, avui dia hi ha vuit associacions de dones al municipi. Durant els últims 5 anys, les dones de Planadas han interactuat també amb les dones de l’Espai Territorial de Capacitació i Reincorporació (ETCR) de El Oso, la zona senderal per al procés de desmobilització de la guerrilla de les FARC ubicada dins de la jurisdicció de Planadas.
Sobre les dones de la zona senderal, Leo destaca que “elles avui en dia tenen els seus fills, volen que estudiïn, que es formin, i no volen que tornin a la guerra”, això, per a ella, és tot un triomf de la pau. D’altra banda, Leo reconeix que, tal com les excombatents denuncien, el govern els està incomplint. “Per això nosaltres hem d’aprendre’ns bé els cinc punts, els punts recollits en els Acords de Pau per a un poder fer un reclam”. Aquests punts als quals la regidora fa referència són la implementació d’una política de desenvolupament agrari integral, la millora de la participació política, la fi del conflicte amb el cessament d’hostilitats bilateral, la solució al problema de les drogues il·lícites i la reparació de les víctimes, més un sisè punt referent als mecanismes d’implementació, verificació i refrenda dels acords.
A la recerca d’una veritat reparadora i una vida digna
Malgrat el reconeixement de la fortalesa que els ha suposat que els Acords de l’Havana hagin inclòs en un dels seus principals punts l’equitat de gènere, Leonoricel opina que elles, les dones víctimes supervivents, només estan representades en part. “En part sí, perquè hem treballat perquè la pau continuï, i la inclusió de l’equitat de gènere ha estat vital per a nosaltres sortir a reclamar i mostrar que el podem fer. Però en part no, perquè nosaltres també hem estat afectades pel govern nacional, i en això un no veu justícia, un no veu res. Per això nosaltres fem part i reclamem l’aclariment la veritat, que tant els Acords com la JEP [la Jurisdicció Especial per a la Pau] recullen. Si vostè explica la veritat, està sanant. I a això és al que nosaltres fem una crida”.
Al seu torn, la líder denuncia que hi ha gent que encara viu amb temor, perquè “encara segueixen els assenyalaments”, que “la gent no sap per què va ser víctima de la guerra” i que “encara després d’aquest Acord de Pau, hi ha moltes irregularitats”. No va ser fins a mitjans de febrer de 2020, gairebé quatre anys després de la signatura dels acords, que la Comissió de la Veritat va instal·lar la primera Taula Tècnica de No Repetició, com recullen els documents publicats per la pròpia alcaldia de Planadas.
De la mateixa manera, la regidora crida l’atenció sobre l’assetjament als líders socials, una situació que també se sent en Planadas. “Hi ha molta incertesa, no sabem el que està passant”, explica Leo, que parla de l’amenaça dels anomenats “grups postdesmobilització”: “parlen de dissidència, de grups que no sabem qui són, d’on són, com són… Amb la guerrilla se sabia qui era el guerriller, però ara un no sap qui és qui”. “158 armats amb fusells a Ataco-Planadas. I això és delinqüència comuna?”, Ironitza Leo mentre conversa amb les veïnes. “L’últim que van matar va ser dins, aquí al poble, al mig del carrer, i les dones no ens estem escapant de la mort, l’assassinen per callar a un”, lamenta la líder.
El camí cap a la pau: la superació de la pobresa
En la seva acció política, Leonoricel denúncia especialment les condicions d’empobriment en què viuen moltes de les camperoles de Gaitania. Per això, Leo reclama que les dones “que s’aixequen a les 3 o 4 del matí i són les últimes que se’n van a dormir, però no tenen remuneració ni un habitatge digne”, siguin reconegudes, recompensades i visibilitzades, “perquè en el camp i en la llar el fonamental és la dona”. En la mateixa línia, Leo exigeix ”que el govern compleixi i faci realitat els projectes productius i tot el que es recull en l’acord de pau”. Tal com la líder remarca, “si vostè no té salut, no té educació, una bona productivitat, comerç, un bon habitatge… Doncs no hi haurà mai pau a la vida”.
Malgrat la seva fortalesa externa, Leonoricel reconeix que no és fàcil ser líder, i no és fàcil ser una regidora entre dotze homes. “El masclisme encara segueix regnant a Colòmbia i a tot el món, i creuen que les dones no som capaces d’administrar i gestionar. Però s’equivoquen, perquè les dones som més conscients i més organitzades, i ho hem demostrat”. Per això, Leo està convençuda que les xerrades i capacitacions d’equitat de gènere i apoderament a les dones i a les famílies són fonamentals. “Això és el que més reclamen les dones. Que arribem a les senderes, al més profund del camp”. La regidora té clara quina és la seva perspectiva de futur pel que fa a l’organització de les dones a Planadas: “Les vull veure bé, vivint bé, educades i apoderades com a dones”.
Catalunya Plural, 2024 
