El divendres 26 d’abril de 1991, Diego Maradona va conèixer l’infern. Per primera vegada. La Policia Federal Argentina el detenia per possessió de cocaïna d’un apartament del barri de Caballito. Una multitud omplia les senderes. Saltava i cridava al compàs d’un “Maradó!, Maradó!”. La majoria eren adolescents que havien sortit d’un col·legi de la rodalia. Adolescents gairebé tan rebels com l’ídol al qual donaven suport malgrat tot.
Maradona va portar una vida corcada per la droga, plena de contradiccions i marcada per un eix: la rebel·lia típica d’un adolescent. En aquest cas, típica d’algú que va néixer en un barri molt humil de l’Argentina i que va conquistar el món amb els seus gols inoblidables, com el que li va fer als anglesos al Mundial de 1986. En realitat, dos: un amb la famosa “Mà de Déu”.
La rebel·lia de Maradona va abastar gairebé tot. A Itàlia, abans de la seva breu detenció per possessió de drogues (va passar una nit a la presó, va pagar una fiança de 20.000 dòlars i només va haver de sotmetre a rehabilitació), es va negar a pagar impostos. El fisc li reclamava uns 40 milions d’euros.
Al Mundial de 1994, davant els ulls del món, va donar positiu després del partit Argentina-Nigèria. Una altra vegada, la droga, en aquest cas efedrina, i una altra vegada la rebel·lia, similar a la d’un noi de 19 anys. Com aquell que va guanyar el Mundial Juvenil a 1979 i va ser felicitat pel dictador Jorge Rafael Videla en ple Procés militar.
La política el portava de la mà
En les sorres de la política, Maradona sempre va mostrar un rumb zigzaguejant. És veritat que Videla el va cridar i que no hi ha constància de les seves simpaties pel Procés. El 1986, després del gran triomf del Mundial de Mèxic, Maradona va estar al balcó de la Casa Rosada. De nou, la política el portava de la mà en temps del president radical Raúl Alfonsín.
A l’any següent, va conèixer a Fidel Castro a Cuba i Maradona va aparèixer com algú cada vegada més rebel, en termes llatinoamericans. Va fer pública la seva admiració pel Che Guevara, de qui es tatuaria el seu rostre. Però, el 1989, una altra vegada la rebel·lia. En aquest cas, de la pròpia. Maradona va donar suport a Carlos Menem, un peronista que la va jugar de neoliberal i que el va declarar ambaixador esportiu de la Agentina. El romanç va durar poc perquè Maradona fins i tot va acusar el peronisme d’organitzar l’aplanament de 1991.
De nou, l’any 2000, va mostrar les seves simpaties pel president Fernando de la Rúa. I de nou, la qüestió va ser fugaç. Aviat el va omplir de crítiques. El president més rebel, al menys en la seva faceta pública, estava per arribar i Maradona, ara sí, seria coherent.
Un etern idealista adolescent
A la Cimera de les Amèriques, el 2005, Maradona va participar activament juntament amb el president Néstor Kirchner, al costat d’Hugo Chávez. El seu Che tatuat en un braç el mostrava, una altra vegada, com un adolescent idealista. No obstant això, la maduresa política havia arribat. Com correspon, va donar suport públicament a Cristina Kirchner i va criticar amb duresa a Mauricio Macri. En els últims mesos, elogiava a Alberto Fernández, que va arribar a rebre’l a la Casa Rosada per recrear la salutació al balcó de 1986.
En una oportunitat, Maradona va explicar aquest rumb: “Els que no em volen repeteixen una i mil vegades que jo vaig recolzar a tots els partits polítics que van governar a l’Argentina (…) Jo no vaig anar a picar a cap porta per demanar-los una foto, van ser ells els que em van convidar “.
Una vida privada bastant moguda
En una vida marcada per la droga i successives internacions, el rebel, el transgressor permanent, també va tenir una vida privada bastant moguda. Casat amb la seva nòvia de la joventut, Claudia Villafañe, després del divorci va tenir com a parella a Verónica Ojeda i a Rocío Oliva. En tots els casos, les separacions i les reconciliacions van confirmar que no podia quedar-se quiet i també que, en els seus pitjors moments, va comptar amb l’ajuda de les seves dones. Des de 2018, estava en soledat.
La rebel·lia, en aquest cas una transgressió gairebé permanent de les normes, és una virtut ni un malestar, segons explica Carles Gustavo Motta a l’article Què és realment la rebel·lia? Motta la considera com un foc intern, com una explosió constant, el combustible en aquest cas seria la pròpia droga. William Shakespeare deia, respecte a la joventut, que aquesta es rebel·la contra si mateixa, tot i que ningú la fustigui.
La rebel·lia deté el temps
Motta afegeix que pot considerar-se com un malestar “quan intenta imposar un nou ordre construït per promeses i es constitueix en un dir monolític, hostil, insofrible, intolerant i odiós. Una única veu tirànica que només governa a través dels seus capricis inalterables al llarg el temps”.
JA Miller explica a Com rebel·lar-se que “la rebel·lió, com a tal, no té fe, no especula sobre el futur, brilla en l’instant. Es dóna enterament en la trobada del que anomenem l’impossible de suportar i en la decisió, l’acte, se segueix immediatament, sense temps mort”. Miller afegeix: “Aquest viatge d’èxtasi t’atrapa com un tot reunit i condensat en la unitat del teu ésser i d’aquest, cap a i per a la mort”.
Però en el cas de Maradona, potser, aquesta rebel·lia o transgressió gairebé constant ens porta, de nou, a Shakespeare. Perquè, deia, qui mantingui aquest tret seguirà sent jove per sempre. Com explica Motta, la rebel·lia deté el temps. Tal com ha passat avui per a moltes persones al món.
Catalunya Plural, 2024 
