A principis d’aquest mes uns activistes sahrauís van bloquejar l’entrada al lloc estratègic de Guerguerat, on el Marroc va establir una mena de punt fronterer. Quina és la reivindicació principal del bloqueig per part dels activistes?
Jo crec que el mateix immobilisme de Nacions Unides. El desànim de 45 anys d’exili han comportat que la població civil tanqués aquesta bretxa il·legal; no és un lloc fronterer, és una bretxa il·legal que obre el Marroc dins el mur el 2006, que, a més, ho fa en presència dels cascos blaus.
Marroc l’utilitza llavors per fer un corredor permanent per l’espoli dels recursos naturals i per al tràfic de drogues: en direcció sud, el fan servir per al transport de fruites i verdures; en direcció nord es porten el peix de la nostra costa atlàntica.
Però tot això no ho fa el Marroc sol.
No, efectivament. En totes aquestes accions hi ha implicades moltíssimes empreses estrangeres, europees la majoria.
Quina va ser la resposta del Marroc al bloqueig dels activistes?
Les persones que van estar concentrant ho van fer de manera pacífica per reivindicar el dret legítim que tenim els sahrauís de celebrar un referèndum. Durant les últimes setmanes, des del Front Polisario, constatem que el Marroc estava traslladant nombroses tropes del seu exèrcit a aquest punt concret. Per desgràcia, ja tenim l’experiència del que van fer a Gdeim Izik, un campament amb 20.000 persones que va ser desallotjat de matinada amb morts i ferits.
Nosaltres vam advertir a Nacions Unides que el Marroc estava violant l’alto al foc signat el 1991. El dia 13 de novembre, de matinada, van intentar fer la mateixa operació en els territoris ocupats. Van sortir del mur en direcció a la població que estava instal·lada en les seves haimes, però afortunadament les tropes sahrauís, després de rebre l’avís, van poder retirar amb temps a aquests civils i traslladar-los a un punt segur.
És llavors quan el Front Polisario dóna oficialment per finalitzat el cessament de pau signat el 1991. Quant s’ha accelerat la tensió en els últims temps perquè es trenqui un acord que es mantenia formalment des de fa 29 anys?
El pla de pau se signa el 1991 amb i per la presència de Nacions Unides i el Consell de Seguretat. L’essència del pla de pau era traçar una bateria d’acords per culminar amb la celebració d’un referèndum. Ja han passat pràcticament 30 anys des de llavors. Nacions Unides ens va donar la seva contrapartida en la signatura que l’any 1992 s’anava a dur a terme el referèndum. Estem en el 2020.
Marroc, per la seva banda, nega que es trobin en un estat de guerra amb el Sàhara. Per què creu que el Marroc es nega a acceptar l’estat de guerra declarat pel Front Polisario?
Marroc és un país sense credibilitat respecte als drets humans i a l’aplicació de la democràcia. En el moment en què ocupen i envaeixen el Sàhara occidental el 1975, el Marroc ja està violant el dret internacional, i han seguit fent-ho fins avui dia.
Hi ha analistes que consideren que la raó per la qual el Marroc no vol acceptar públicament la situació de guerra amb el Sàhara Occidental és perquè no vol que el focus de la comunitat internacional es posi sobre ells.
A aquests analistes els recomano que preguntin a les mateixes tropes marroquines si estem en guerra o no. D’altra banda, el Marroc per molt que vulgui evitar això, és impossible. El Sàhara Occidental continua sent un territori no autònom, i segueix catalogat com un dels 17 països pendents de descolonització segons les Nacions Unides. A ningú li reconeix al Marroc, ni tan sols països molt amics com França, la sobirania sobre el territori.
El Ministeri de Defensa del Sàhara Occidental va anunciar fa pocs dies atacs d’artilleries a les localitats de Smara, i Auserd. Com va respondre el Marroc en els atacs? Hi ha poca informació respecte a les seves conseqüències.
Els sahrauís no hem triat aquesta guerra perquè ens encanti fer la guerra. Si hi ha algú que coneix la guerra som els sahrauís, que vam estar 17 anys en ella. Durant aquests 29 anys de pla de pau hem fet grans concessions amb l’objectiu que hi hagi una pau al nord d’Àfrica, amb l’objectiu que hi hagi una estabilitat. Quan Marroc viola l’alto el foc – en presència dels cascos blaus -, el compromís es trenca.
No tinc els detalls en termes militars, però sí que és cert que al llarg del mur les tropes sahrauís estan bombardejant totes les bases militars que hi ha establertes.
Pot citar algun exemple de concessions?
Doncs la celebració mateixa d’un referèndum, com dic, forma part d’una bateria d’accions en les quals vam haver de cedir en la nostra posició inicial. Els sahrauís acceptem – per posar un altre exemple -, que al seu dia Marroc presentés 65.000 colons marroquins perquè també formaran part del cos electoral que hauria de votar en el referèndum. Al començament ho vam rebutjar, però després ho vam acabar acceptant, sempre que se’ls apliquessin els mateixos requisits posats per Nacions Unides per a la formació d’aquest cos electoral. Bé, doncs el Marroc va rebutjar això també. Aquestes converses s’han anat convertint una mica en buides de contingut sota els auspicis de les Nacions Unides, ja que celebrar un referèndum requereix la garantia que es celebri en un context basat en la legalitat de la llei internacional.
Quin ha estat el paper de Nacions Unides en tot aquest procés?
Si tingués de veritat la intenció de realitzar un referèndum, jo crec que no és molt convincent el fet que totes les tropes dels cascos blaus no superin els 300 soldats que hi són, entre la part civil i la militar. Quines garanties tindríem els sahrauís que el referèndum seria transparent?
La tornada al conflicte està forçant als estats i a la comunitat internacional a posicionar-se. El govern alemany i el noruec ja estan demanant una solució al conflicte que passi pel referèndum. Això és part de l’objectiu d’aquests atacs? Involucrar la comunitat internacional perquè intervingui en la resolució del conflicte?
No; és un acte de defensa legítima. Els sahrauís considerem que mentre duri l’ocupació al territori la guerra no pararà. Si la comunitat internacional es pren amb serietat les seves pròpies resolucions i exigeix a les dues parts a complir aquestes resolucions, nosaltres estem disponibles.
Tenen contacte amb el Govern Espanyol?
Hi ha relació amb el Ministeri d’Afers Exteriors, i contactes de la nostra delegació a Madrid amb part de l’arc parlamentari nacional. Creiem que Espanya com a estat, aquest escenari actual li dóna l’oportunitat de ser un actor que formi part de la solució, ja que va ser part del problema i del drama que vivim els humans.
Des de 1886.
Sí. Els sahrauís, el que li exigim a l’estat espanyol és el que el mateix estat hauria d’exigir-se a si mateix: culminar amb el procés de descolonització.
Han millorat les relacions amb el Govern espanyol des que Pedro Sánchez és president?
En realitat, per ser-te sincer, cap govern ha fet ni ha dut a terme accions pel que fa al tema del Sàhara. Tot el contrari. Els més atrevits et diuen que “som un país neutre”, en una mena de neutralitat activa. Però posicionar-se a la banda de la injustícia és també actuar de manera injusta. Potser el que demanem els sahrauís del govern d’Espanya és que no ens faci més mal. Que ja està bé. Que, o compleix amb les seves responsabilitats, o que no es converteixi en un problema més, que és el que ha fet fins ara.
Per comprendre una mica la situació actual potser hem de remuntar-nos als acords Tripartits de 1975 en què Espanya, el Marroc i Mauritània, en absència del Sàhara occidental, es reparteixen les fronteres del territori. Suposadament una part d’aquests acords, signats en secret, tenien a veure amb la gestió i extracció de fosfat de l’empresa primer espanyola, i després marroquí, Fos Baccra, a canvi que Espanya obtingués els drets de pesca durant un període de vint anys. Avui dia Marroc és el primer exportador de fosfat del món. Creu que el fosfat és una de les raons, pel que fa a element geoestratègic, per les quals occident es nega a intercedir en el conflicte?
Fosfats era l’empresa creada pel govern espanyol durant l’època colonial, que quan el Marroc va envair el territori es va fer també amb l’empresa i li va posar el nom marroquina.
Jo crec que l’equació política internacional en l’actualitat ha canviat moltíssim respecte a 1975 i que els interessos potser hagin variat alguna cosa. Crec que més que els recursos minerals i els interessos econòmics del territori – que també tenen molta importància -, el Marroc és un país que ha tingut conflictes territorials amb tots els seus veïns. Els ha tingut amb Algèria, en reivindicar Tindouf en l’any 1962. Els ha tingut amb Mauritània, quan França cedeix la dependència a Mauritània i que ha hagut de patir durant 7 anys que el Marroc no li reconegués com a Estat. Els ha tingut amb nosaltres, en envair el Sàhara Occidental.
D’altra banda, el Marroc avui en dia, si no fos per la complicitat de les potències occidentals no tindria les capacitats de seguir amb el saqueig dels recursos, especialment de fosfats i del banc pesquer.
Quina ha estat la reacció de la població civil sahrauí davant l’inici, de nou, de la guerra amb el Marroc?
La població civil en general, des que el Front Polisario va decretar la fi de l’alto al foc, ha generat un furor social mai vist en la nostra història. Tota la població civil sense excepció ha sortit al carrer per manifestar aquest goig, donant suport a la posició política del Polisario per haver pres aquesta decisió.
La majoria aclaparadora dels joves sahrauís s’han apuntat voluntàriament a formar part de l’exèrcit sahrauí. Només per posar-te l’exemple de Catalunya, aquí s’han organitzat nou o deu concentracions davant el consolat del Marroc. Tots els sahrauís estan disposats a morir pel seu Sàhara. Nosaltres tenim una generació que va néixer l’any 1991 i que ara són pares. Han nascut en un context de desesperació i desànim, i estan convençuts – venint pressionant el Front Polisario des de fa anys- que cal tornar a la guerra.
Encara que l’exèrcit marroquí compti amb més homes i més armament militar…
Hassan II, quan va entrar en la guerra, es va trobar una situació desfavorable per part del seu exèrcit. Les guerres no es guanyen mai amb tenir més militars o més mitjans. Ajuda, és clar, però no es mesuren per aquests paràmetres. El paràmetre fonamental que garanteixi la victòria és el convenciment. És important que l’ésser humà tingui la convicció del que està fent: aquesta és la principal diferència entre l’exèrcit del Marroc i el nostre.
Dic això perquè els estrategs militars occidentals mai no han entès com és possible que el nostre exèrcit, molt menor en nombre comparat amb el del Marroc, pugui haver desestabilitzat i desmoralitzat a l’exèrcit nombrós i ben equipat del Marroc.
L’any 1982 el Marroc comença la construcció del mur – amb l’ajuda d’enginyers israelites – que acabaria arraconant tot el territori del Sàhara Occidental. Què ha implicat el mur per a la vida sahrauí?
Com dius, Hassan II comença la construcció del mur amb el suport de la intel·ligència marroquina, i, també, amb l’ajuda dels petrodòlars. El 1982, la primera part del mur es va construir per garantir l’extracció dels fosfats, però les guerrilles sahrauís es van ocupar de dificultar l’accés de les empreses estrangeres i de l’exèrcit marroquí, amb el que es van veure forçats a anar augmentant el mur.
A la fi, l’assessorament israelià els van plantejar que calia fer un mur que dividís tot el territori al llarg. Aquest mur es va fer d’acord amb un estudi geològic per deixar fora de territori sahrauí les bosses subterrànies d’aigua.
I després va venir la militarització del mur.
Sí. Hassan II va posar 65.000 soldats i més de 10 milions de mines antipersones i antivehicles al llarg d’aquest mur, i va condemnar les seves tropes a què mai poguessin prendre la iniciativa en la guerra que va durar 17 anys, obligant-los a estar a la defensiva contínuament. L’exèrcit sahrauí va demostrar, amb una estratègia de guerra de guerrilles, que el mur no era eficaç.
El Sàhara occidental està reconegut per uns 80 estats, cap d’ells europeus. En canvi, la majoria dels estats africans sí que ho fan – sent el Sàhara Occidental membre fundador de la Unió Africana. Per què?
La República Sahrauí va néixer el 26 de febrer com a necessitat imperiosa davant la retirada definitiva d’Espanya del territori. No podem obviar que a l’Àfrica, a partir de la dècada dels setanta la majoria de les colònies s’estaven independitzant i es respiraven aires de llibertat per als pobles africans.
Els països occidentals sempre han mirat a Madrid com a capital una capital experta en l’assumpte sahrauí, i la decisió de Madrid pot ser vinculant amb tot el que facin altres països. Traient França, la resta dels països mira cap a Madrid; malauradament, Madrid ha pres un posicionament clar.
Una dècada que, en termes geopolítics, estava determinada pel món bipolar de la guerra freda.
Sí, precisament. Marroc va aconseguir vendre-li a occident que era l’escut davant el comunisme. Quan es va acabar la guerra freda, després Marroc es va posicionar com el país que servia per paralitzar el fenomen de l’integrisme islàmic perquè no arribés a Europa, que també s’ha desmantellat. Tant França com Estats Units (amb menys força), veuen en el Marroc com una prolongació del seu propi territori, amb les seves bases militars ben establertes.
Parli’ns de França.
El suport cap al Marroc és incondicional en tots els aspectes. França veu el nord d’Àfrica com el seu pati intern, i, amb representació en el Consell de Seguretat de Nacions Unides, bloqueja de manera sistemàtica qualsevol resolució del conflicte que passi pel dret – que ja tenim – a l’autodeterminació.
En termes senzills: al Marroc, Mauritània i Algèria es parla el francès. Els sahrauís, que estem al mig, quan vam fundar l’estat vam decidir que la segona llengua oficial fos l’espanyol. França, al seu dia, ens va oferir la possibilitat que tinguéssim com a segon idioma el francès, i que ells s’encarregarien de finançar el sistema educatiu i de formar-nos gent.
Nosaltres els vam dir que no era possible, perquè tenim una història de més d’un segle amb Espanya i, per poc que puguem voler l’Espanya oficial, la part cultural hi és. L’espanyol s’imparteix avui en dia de forma gratuïta i obligatòria en el nostre sistema educatiu.
Creu que part de la negativa espanyola a reconèixer el Sàhara Occidental, que és un dels pocs estats de la UE que segueix sense reconèixer Kosovo com un estat de ple dret, pot venir condicionada per la por d’haver de “cedir” després a les demandes nacionalistes internes?
No comparteixo el plantejament, per la senzilla raó que la qüestió sahrauí és una qüestió de descolonització. És una qüestió d’una invasió militar. És una qüestió reconeguda per les Nacions Unides com a tal. No volem un tracte preferencial per part d’Espanya, simplement que deixi d’ignorar els seus compromisos amb la comunitat internacional.
Quin gest o acció creu que podria fer Espanya per contribuir a la resolució d’aquests compromisos?
Espanya forma part del club amics del secretari general, que són els cinc membres del Consell de Seguretat més Espanya, que hi és. El mínim que podrien fer és, per exemple, que quan els Estats Units proposa una resolució avançada per a la resolució, que Espanya no es converteixi en l’obstacle perquè aquesta resolució no passi.
Fa dos o tres anys els Estats Units va presentar una resolució al Consell perquè els cascos blaus en el territori del Sàhara puguin també tenir competències en el tema dels drets humans. El primer país que es va oposar a aquesta proposta va ser Espanya. Només demanem a Espanya que no ens faci més mal.
A Espanya i a Catalunya hi ha molt coneixement i un moviment de solidaritat bastant potent des de l’esquerra cap al Moviment d’Alliberament Palestí. En canvi, el coneixement i solidaritat cap al Sàhara Occidental, en termes comparats, és molt menor. Més, si considerem que la vinculació històrica i cultural és molt més gran. Ho comparteix?
Nosaltres tenim una visió completament diferent. Creiem que el conjunt de la societat catalana aporta molt suport a la causa sahrauí. És més, ja fa uns anys, la comunitat autònoma de Catalunya era la pionera en termes humanitaris amb la causa sahrauí.
De fet nosaltres ara mateix tenim molts nens que parlen català millor que els catalans a causa d’un programa que tenim en el qual, en època d’estiu, molts nens i nenes sahrauís vénen a passar una temporada amb una família catalana. És un projecte que porta trenta anys ja. Et diria que, fins i tot, hi ha una població de joves que parlen àrab amb accent català.
Jo li preguntava, més enllà dels vincles concrets que puguin existir, per una certa percepció mediàtica.
Tens raó. En termes mediàtics hi ha un bloqueig total sobre el conflicte sahrauí, no solament a Catalunya, sinó a nivell estatal. Diuen que des que va néixer la impremta, l’opinió és de l’amo de la impremta i no del periodista. Ara que estem en una guerra, i malauradament hi ha morts i hi ha tragèdies, sembla que la premsa està buscant la part de salsa rosa. Però tens tota la raó, de fet nosaltres normalment organitzàvem conferències internacionals sota el lema “evitar el bloqueig informatiu sobre el conflicte”.
Quants temps porta vostè a Espanya i a Catalunya i què em pot dir de la seva vida aquí?
A Catalunya porto poquíssim. Vaig arribar al març gairebé amb la pandèmia sobre. A Espanya porto més de vint anys, i he desfilat per un munt de comunitats autònomes. Crec que dels delegats que hi ha ara mateix sóc el “degà”, quant a antiguitat es refereix. Treballar a Catalunya és summament interessant.
Per què?
Per moltes raons. Per l’escenari polític que hi ha actualment, pel volum de la cooperació que hi ha amb el Sàhara…
Quins són els principals projectes de cooperació?
En termes de solidaritat, Catalunya és un referent per als refugiats sahrauís: tenim projectes de cooperació educativa, econòmics, moltes donacions per als campaments de refugiats… Com a anècdota et diré que tenim una penya del Barça, que, a més, la cobreix una penya d’aquí. Nosaltres estem molt agraïts tant a nivell individual com col·lectiu pel comportament de la societat catalana en aquest aspecte.
Acabem: Què li demana al futur?
Que la humanitat aconseguim posar punt final a aquesta pandèmia i siguem conscients que estem totalment condemnats a ser solidaris entre nosaltres.
I, si hagués de demanar un desig, seria que es posi fi al drama que viu el meu poble i que els sahrauís, després de tant sacrifici, sofriment, i dolor, puguem retornar al nostre país per oferir als nostres fills un sostre, una sanitat i una educació gratuïtes. Que puguem dir en veu alta: Som Sahrauís!
Catalunya Plural, 2024 
