Montserrat Carulla tenia una vitalitat contagiosa. «Jo sempre vaig ser una nena inquieta en una època molt difícil. Envejava a la gent amb cultura i volia entrar en aquest món. Aprofitava totes les meves oportunitats al màxim: estudiant, llegint tot el que podia… Tot és una escola i de tot pots podem aprendre si tens capacitat de retenir. La vida és generosa i et dóna sempre oportunitats», afirmava.
Una generositat que no sempre va estar del seu costat. Per exemple, quan va passar 40 anys sense poder fer cinema a Espanya per un veto del sindicat vertical després d’una queixa per les seves condicions econòmiques en el rodatge d’una pel·lícula als anys 50. O quan va patir un boicot de TVE a separar-se del seu marit, el també actor Felipe Peña, en una època en què ningú ho feia.
Un cop separada -amb quatre fills- va tornar a sorgir la mentalitat lluitadora i es va enfrontar a totes les dificultats amb la cara ben alta. «Vaig estar un any sense que m’arribés cap paper i va ser una cosa terrible per a mi. Vaig fer tot tipus de treballs, des auxiliar de clínica a enquadernadora. El meu pare també em va ajudar», recordava.
En el seu recorregut vital, El record és un pont del passat (Ara Llibres), detalla una militància que mai va ocultar, fins al punt que va formar part de la llista d’Esquerra a les municipals. «Sóc independentista i ja ho era als 18 anys. Vull una Catalunya lliure que no depengui de ningú. Respecte i admiro el poble espanyol, la seva cultura i llengua», sentenciava.
Després de realitzar funcions de teatre d’afeccionats, Carulla va iniciar la seva formació a l’Institut de Teatre de Barcelona, a finals dels anys 1940. Va debutar l’any 59 al Teatre Romea amb una obra de Josep Maria de Sagarra i mai més va baixar dels escenaris, encara que no va ser fins als 40 anys que es va poder dedicar totalment al que més li agradava, el teatre.
L’actriu va protagonitzar nombrosos clàssics de Shakespeare –Romeo i Julieta, Hamlet, Molt soroll per no res i Les alegres casades de Windsor-, també Pigmalió, de George Bernard Shaw; La gata sobre la teulada de zinc calenta, de Tennessee Williams o Els fills del Sol, de Gorki.
Va participar en grans clàssics de la literatura catalana, entre ells Poema de Nadal, de Josep Maria de Sagarra; La plaça del diamant, de Mercè Rodoreda; Mort de dama, de Llorenç Villalonga; Maria Rosa, d’Àngel Guimerà; Primera història d’Esther, de Salvador Espriu; o l’adaptació teatral de El quadern gris, de Josep Pla.
La veterana actriu era a més la matriarca d’una saga dedicada al teatre i l’actuació: casada era mare del director Roger Peña i l’actriu Vicky Peña, aquesta casada amb una altra figura de el teatre espanyol i català, Mario Gas, i àvia dels actors Miranda Gas Peña i Aleix Peña, amb qui va compartir escenari en el seu comiat el 2016 amb l’obra Iaia!.
Carulla no va voler morir sobre l’escenari, va preferir baixar el teló per voluntat pròpia abans que la fessin fora, com ella mateixa deia fent broma, i el seu discret comiat va ser el 2016 al costat dels seus. La seva vida, fins que el cor ha dit prou als 90 anys, ha estat marcada per la dedicació a la professió i una enorme generositat.
Catalunya Plural, 2024 
