Aquest relat reconstruït a partir de les fonts i testimonis de l’època, succeí el 30 de novembre del 1920, avui fa 100 anys, i cal contextualitzar-lo en la Barcelona dels anys de plom del pistolerisme, immersos en la tercera llei de la dinàmica newtoniana (acció-reacció) a conseqüència del gran cop d’efecte que va produir la vaga de la Canadenca. Per un costat estimulà la unitat d’acció del moviment obrer i per l’altre espantà la patronal que va optar per la via repressiva, el lockout, la llei de fugues, i el terror blanc dels pistolers contra els dirigents dels sindicats, els partits republicanosocialistes, i l’anarquisme.
Un dia abans del crim, Layret va visitar Lluís Companys, Salvador Seguí i una bona part de la direcció de la CNT, detinguts i engarjolats a la presó Model en el marc les accions repressives de Martínez Anido arran de la vaga dels tipògrafs.
Amb relació al crim mai es va obrir cap investigació, ni es practicà cap detenció. Fins i tot, algunes fonts apunten que un guàrdia governatiu, situat en una de les cantonades prop del domicili de Layret, va desaparèixer poc després de produir-se els fets.
Un dels autors materials de l’assassinat, Fulgencio Vera, en va reconèixer l’autoria l’any 1934. Segons Vera, en l’acció criminal hi participaren altres membres del Sindicat Lliure organitzats per Ramon Sales. Tots ells al servei de Severiano Martínez Anido, designat com a governador civil de Barcelona unes setmanes abans de l’assassinat de Layret i de Miguel Arlegui, director general de seguretat. Ambdós comptaven amb el finançament econòmic de patrons “com Maties Muntadas Rovira, hereu de la nissaga Muntadas i propietari de la fàbrica l’Espanya Industrial situada al barri de Sants”, tal com ha investigat Vidal Aragonés (Francesc Layret. Vida, obra i pensament. Ed. Tigre de paper. 2020).
L’intent d’arrabassar el monopoli del catalanisme des de les seves posicions socialistes a la conservadora i reaccionària Lliga d’en Cambó i Josep Puig i Cadafalch; les crítiques cap a la gestió del govern i la trama d’interessos econòmics del rei Alfons XIII a l’Àfrica colonial espanyola; la defensa aferrissada dels drets socials i laborals de les classes treballadores, van fer guanyar molts enemics a Layret. Va posar contra les cordes els poders oligàrquics. I això tenia un preu.
En la seva trajectòria com advocat laboralista va teoritzar sobre el dret al treball i el dret de sindical. Vehement, clar i directe sempre va valorar el dret a vaga: “Quan els treballadors fan vaga no és que no vulguin treballar, és que volen fer-ho en millors condicions” deia Layret. A l’estiu de 1917, va defensar els ferroviaris acomiadats amb motiu d’una vaga general sense cobrar honoraris, ni les despeses de desplaçament a Saragossa. I, com aquest, un llarg full de serveis al servei de la classe treballadora.
En la seva carrera política Layret fou regidor de l’Ajuntament de Barcelona (1908) per la Unión Republicana (mai va pertànyer al Partido Republicano Radical de Lerroux com alguns afirmen). També fou un dels fundadors de la Unió Federal Nacionalista Republicana (1910) i del Bloc Republicà Autonomista (1915), i membre destacat de la mesa política del Partit Republicà Català (1917) del que va ser elegit diputat al Congrés per Sabadell (juny 1919).
Un cop acabà els estudis de Filosofia i Dret a la Universitat de Barcelona es traslladà a Madrid a cursar els estudis de doctorat. Entre els seus professors, un que dels que més el va marcar va ser Francisco Giner de los Ríos, Fundador de la Institución Libre de Enseñanza. Un professor progressista, influenciat pel krausisme, que en l’any 1888 ja parlava de la necessitat de fixar una ràtio màxima a les aules: “En las classes numerosas el profesor no puede conocer a sus discípulos individualmente (…) La fijación de un máxim9 de alumnos en las clases, según las necesidades y medios.”
Layret va connectar amb la pedagogia activa de Giner. Calia un nou concepte de ciutadania basat en la cultura i l’educació. Quan tornà a Barcelona, com a regidor de l’Ajuntament de Barcelona, Layret proposà la fundació d’una Institució de Cultura que crearia quatre noves escoles on s’aplicarien les orientacions pedagògiques més modernes, coeducadores, amb el català com a llengua vehicular, en espais, aules i patis amples on els alumnes estiguessin còmodes (Pressupost de Cultura de 1908). Les forces reaccionàries de la lliga i la sotana ho van impedir.
Amb aquesta vocació de servei, i per facilitar l’accés a la cultura a les classes populars, participà activament en l’impuls de l’Ateneu Enciclopèdic Popular (1905): “l’Ateneu, és la instrucció i sobretot la instrucció dels qui, per viure de les seves mans, es veuen privats d’ella”.
Fet i fet, doncs, en el centenari de la seva mort recuperem de l’oblit un home il·lustrat, compromès socialment, que va pensar en l’educació des de la cultura en un sentit ampli. De mirada holística, fou un apassionat de la història, la filosofia, la sociologia, l’antropologia, la literatura i les arts. Tot un ampli ventall de disciplines humanístiques, però també jurídiques, teoritzant sobre dret, i amb un gran coneixement de la política internacional.
Honrat i coherent entre el que deia i feia, no va tolerar mai els tractes de favor ni el clientelisme, ans al contrari, va perseguir la corrupció administrativa i la mala praxi mentre fou titular de la regidoria de finances de l’Ajuntament de Barcelona. Un home íntegre, vehement, seriós i alhora generós. Un altruisme sobradament contrastat com advocat del poble, fent costat als treballadors de forma desinteressada. Un humanista autèntic, un polític amb una gran vocació de servei a la gent més humil. Un llegat d’integritat d’ara fa cent anys del que haurien d’aprendre la gran majoria de polítics d’avui.
Gràcies al meu exalumne Marçal Montesinos i la seva àvia Maria Àngels Layret Bassas (amb els seus 93 anys complerts), parents segons de Francesc Layret, per obrir-me una finestra d’oportunitat a través del treball de recerca del batxillerat. Des d’aleshores, he llegit i investigat més sobre el seu familiar. El parent silenciat i oblidat pel poder durant anys ha reviscut entre nosaltres i ens ha fet a tots més humans.
Catalunya, serà plural o no serà.
Catalunya Plural, 2024 
