Una autèntica revolució, encara que ja a la fi de segle XVIII, Thomas Paine, un dels pares de la pàtria nord-americana, advocava per aquesta idea. Des de llavors fins avui, una reguera de personalitats cada vegada nombroses han defensat la implantació de la RBU. Entre els suports rebuts de famosos es poden destacar els de Mark Zuckerberg (Facebook), Bill Gates (Microsoft) o Jeff Bezos (Amazon), però també molts alcaldes i polítics de tot el món que han emprès amb èxit proves locals d’implantació de RBU. També Colau a Barcelona. Aquestes proves han conclòs que la RBU no crea un exèrcit de ganduls, que prefereixin cobrar abans de treballar, sinó que reforça les economies dels més desfavorits i els dóna poder davant l’oferta de sous de misèria. Per cert, als Estats Units es parla ja d’implantar d’un salari mínim de 15 USD/hora. Per descomptat que en el món acadèmic són legió les personalitats que donen suport a aquesta idea, Jeremy Rifkin, Philippe Van Parijs, gianis varufakis, Ramon Espinar a més de Daniel Raventós, Lluís Torrens i Jordi Arcarons a Catalunya. Aquests tres últims col·legues han fet simulacions importants sobre el que costaria implantar la RBU a Espanya.
En aquest enllaç trobareu una completa presentació dels arguments favorables a la RBU i com sortejar els potencials inconvenients de la seva implantació.
Arguments a favor de la RBU
La pandèmia de la COVID-19 ha augmentat encara més la bretxa entre la minoria a la qual li va bé i la majoria a la qual els va francament malament. Les classes mitjanes s’estan enfonsant perquè els treballs són cada vegada més escassos, més precaris, i el que abans servia per guanyar-se la vida amb dignitat, ja no serveix des d’inicis d’aquest segle. Al seu torn, la majoria dels que guanyen diners, ja no ho fan amb un projecte emprenedor sinó a través de les oportunitats que brinda el capitalisme financer, conegut com el “capitalisme de casino”. Inverteixen les seves capitals en projectes iniciats per altres en què només es busca una rendibilitat de dos dígits. Com a més aquestes inversions solen ser transnacionals, s’organitzen xarxes de societats interposades domiciliades en paradisos fiscals amb l’evident finalitat de no pagar impostos. No cal anar molt lluny per trobar aquests paradisos fiscals, perquè alguns d’ells es troben en la mateixa Unió Europea. Es tracta d’Holanda, Irlanda o Luxemburg, una realitat institucional poc decorosa que la Unió hauria de corregir en breu si de veritat vol reforçar el prestigi d’aquest projecte polític que es diu Europa.
A més, en gairebé tots els països, també a Espanya, les tributacions fiscals del capital estan topades, de manera que el seu tractament impositiu real, a igual de renda generada, és la meitat del què suporten les rendes altes de la feina. Veiem que a Espanya la ganga no és guanyar molts diners treballant sinó amb inversions financeres, una possibilitat a l’abast dels rics, els quals moltes vegades ni amb certesa saben quins són els projectes als quals estan contribuint a aixecar les seves capitals.
La pandèmia de la COVID-10 ha deixat a Espanya un panorama catastròfic, gairebé el 40% de la població activa està en situació de pobresa o en risc sever d’estar-ho en pocs mesos. Tot i les vacunes que s’anuncien, la recuperació, si arriba, s’augura molt lenta i mentrestant els robots i la intel·ligència artificial seguiran menjant-se els llocs de treball sense acció sindical que pugui oposar-se. La catàstrofe energètica en potència, que s’està coent per la crònica paralització de les inversions en noves perforacions petrolíferes causa de la recessió, acabarà per fer saltar el sistema d’ocupació a no més trigar en 3 o 4 anys.
El canvi climàtic s’està frenant i previsiblement augmentarà en els propers anys la seva velocitat de reducció, però no serà per voluntat explícita de l’espècie humana, sinó malgrat ella. Només estem començant a comprendre els riscos d’un decreixement no acordat entre nosaltres.
Com aplicar la Renda Bàsica Universal a Espanya
A la quantificació amb dades de 2010 de Raventós, Torrens i Arcarons es proposa donar a cada ciutadà una retribució mensual de 622 euros. Aquesta RBU equival al 60% del salari mínim interprofessional i s’atorga pel sol fet de ser un ciutadà resident a Espanya. La RBU té un escalat per als membres d’una unitat familiar. Si el primer adult rep 612, hi ha descomptes per als següents adults de la unitat familiar i més descomptes encara per als seus menors.
La percepció d’aquesta RBU és compatible amb altres presentacions públiques, com una pensió o una assegurança d’atur, però es descomptaran d’aquestes prestacions. És a dir, si una persona jubilada rep 1.200 euros de pensió, cobrarà 622 euros per la RBU i altres 578 per la pensió. Però si un treballador cobra 1.500 euros de nòmina rebrà íntegrament la RBU, aconseguint uns ingressos de 2,122 euros,
És finançable la RBU a Espanya?
Ja he indicat que la RBU és parcialment compatible amb les prestacions socials. Per tant, del càlcul brut del cost d’implantar la RBU s’ha de restar la majoria de les actuals prestacions socials. A més, la RBU generarà importants ingressos fiscals, via IRPF i IVA. Raventós, Torrens i Arcarons han calculat exactament el cost net d’implantar una RBU a Espanya amb les característiques abans descrites. Suposarà un augment de la despesa pública espanyol de 22.000 milions d’euros, el 2% del PIB, en la hipòtesi més favorable. Per això s’ha d’incrementar la pressió fiscal a la mateixa quantitat.
És molt o és poc elevar la pressió fiscal en un 2% sobre el PIB? En el gràfic següent veiem la pressió fiscal de cada país de la UE expressada en termes de percentatge sobre el seu PIB. Es veu que la pressió fiscal espanyola, el 35,4%, és de les més baixes d’Europa, 10 punts menys que la francesa i 7 punts per sota de l’alemanya i la italiana, per citar les quatre primeres economies de la Unió.
El fracàs de les alternatives a la RBU
El nou govern espanyol de coalició d’esquerres va aprovar un Ingrés Mínim Vital, IVM, per valor de 461 euros, com a mesura d’urgència per a persones sense ingressos. Les sol·licituds per rebre aquest IVM havien estat, a 1 de setembre de 2020, de 837.000 a Espanya, 95.000 d’elles a Catalunya. A pregunta d’un diputat valencià, el govern va respondre que en aquella data només s’havien aprovat l’1,5% de sol·licituds a Espanya i només un 0,5% a Catalunya. Perquè l’IVM no és una prestació universal sinó condicionada i les complicades condicions imposades per al seu cobrament esdevenen una barrera infranquejable per a la majoria de peticions, començant perquè s’han de tramitar telemàticament, una opció a la qual la majoria de peticionaris no té accés. Per ajudar a aquesta enormitat de peticionaris a tramitar amb èxit les seves sol·licituds caldria un exèrcit de buròcrates el cost del qual per a l’erari públic seria de la mateixa magnitud que les ajudes programades. De fet, l’IVM és una variant de la renda garantida d’inserció, RGI, que està fracassant per idèntics motius que la RGI ja va fracassar en el seu dia.
Crearà la RBU un exèrcit de ganduls a Espanya i en els països que l’apliquin?
La resposta òbviament és no. La RBU no crearà un exèrcit de ganduls ni a Espanya ni al món. En una propera entrada d’aquest blog m’ocuparé amb detall de demostrar-ho. Per avui és suficient. Espero haver-los convençut que la RBU és una bona idea i que és d’aplicació viable al nostre país.
Aquest article s’ha publicat originalment a Red Renda Básica
Catalunya Plural, 2024 
