El moviment independentista de Catalunya és un moviment populista? En una conferència que vaig impartir fa un any sobre els moviments populistes a Europa, em van fer aquesta pregunta i vaig respondre-hi afirmativament. Sí, uns quants criteris podrien sostenir aquesta informació sobre l’independentisme català avui.
Actualment, quan es parla de populismes, es fa referència a moviments i partits similars arreu del món, però amb matisos i tendències diferents: sota aquest terme podríem incloure-hi els moviments d’extrema dreta que s’estenen una mica per tot el món occidental, els moviments nacionalistes normalment identificats amb la dreta més extrema i els moviments d’extrema esquerra. Dels diferents possibles conceptes, aquell que crec que resumeix millor la diversitat de models és el concepte de neopopulisme, identificat pel professor de la Universitat d’Essex, Paul Taggart. El neopopulisme definiria millor la pluralitat dels models que van molt més enllà dels moviments neofeixistes, nacionalpopulistes o antiimmigració, que ens envolten una mica pertot arreu.
Els moviments populistes no són una novetat. A França, el boulangisme fou un moviment de finals del segle xix que, sota el lideratge del general Georges Boulanger, va agrupar monàrquics, militars rebels i afamats, juntament amb sectors d’esquerra i extrema esquerra que volien posar fi a la legalitat de la Tercera República aixecant la senyera del nacionalisme més radical i, fins i tot, fanàtic, assentat en un esperit de revenja contra els alemanys. Més recentment va existir el peronisme, liderat pel general Perón, amb un ampli sector popular i sindical, en contra de les elits i el precari sistema polític argentí. No cal parlar del feixisme i del nazisme, que entrarien dintre les definicions clàssiques dels moviments populistes, aquesta vegada de matriu totalitària.
Per a poder respondre a la pregunta inicial del meu article convindria definir quins són els aspectes que aquests tipus de moviments comparteixen.
1. En nom del poble
En primer lloc, aquests moviments diuen ―o pretenen― representar tot el poble d’un país o d’una nació. Per això en diem populistes: s’autoidenfiquen amb el poble. Ells representen ―això diuen― el poble, i sense cap limitació parlen sempre com els veritables representants del poble. El poble són ells. Ells saben què vol el poble. En el seu concepte de poble no existeix el pluralisme. Sovint el poble i la nació és una realitat homogènia, compacta, sense fissures. No parlen dels ciutadans o ciutadanes, sinó del poble. En el concepte de poble, la ciutadania es fon en una unitat sense rostres individuals sota el magma de la nació: ja sigui el poble alemany, argentí, francès, espanyol, català o qualsevol altre. Com que ells són el poble necessiten el desplegament de grans manifestacions al carrer, amb grans performances ―ara, feliçment, en general, a diferència d’èpoques anteriors, sense violència. Aquesta proclamació de representar tot el poble, les masses populars, arriba fins i tot a qüestionar les conviccions individuals d’aquells que no acaben d’identificar-s’hi.
Jo sempre agrairé al President Tarradellas el seu famós discurs a la plaça de Sant Jaume el dia deel seu retorn: «Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí!» Fou una lliçó davant el nacionalisme identitari que havíem hagut de digerir i suportar durant tants i tants anys i que ara sustenta el moviment independentista a Catalunya. Des d’aquesta òptica, de l’òptica de l’apropiació il·legítima de la representació de tot el poble de Catalunya, puc afirmar que, en efecte, l’independentisme català és un moviment populista.
2. Contra la legalitat vigent
En segon lloc, en general, els moviments d’aquesta mena van contra la legalitat i la legitimitat vigent, així com contra el sistema. Tenen en comú un sentiment de rebuig als models constitucionals liberals, al parlamentarisme representatiu i un gran menyspreu per la legalitat vigent, ja sigui a conseqüència de constitucions febles o poc assentades, o de determinats processos de corrupció de les institucions polítiques, o de la crisi del sistema de partits polítics, de la feblesa del poder dels executius corresponents, o a conseqüència de crisis socials i econòmiques de grans dimensions. Per a ells, el sistema és corrupte i ells es presenten com l’alternativa per a regenerar la vida política i social. Unidas Podemos, partit polític que al meu entendre té trets de moviment populista, neix com a resultat de la gran crisi econòmica i institucional a partir de l’any 2011 (15-M), i el seu relat principal, fins a arribar al poder amb el PSOE, ha estat en part aquest.
El moviment independentista català, també en bona part sorgit de la mateixa crisi més la sentència del Tribunal Constitucional, s’ha presentat com un moviment en contra de la legalitat actual, el Règim del 78, amb un menysteniment de la legalitat espanyola, àdhuc la catalana, que van ajudar a construir i fins i tot a gestionar durant molts anys. La particularitat del procés català és el fet que, tot i que qüestionen la legalitat i el sistema, es troben en el poder de les injuriades institucions d’autogovern. Aquest segon aspecte, l’independentisme català també el comparteix amb la resta dels moviments populistes.
3. “Identificar un enemic culpable de tots els mals”
La identificació d’un enemic a abatre, que representa el culpable de tots els mals del poble, juntament amb l’aspiració del seu alliberament, representen el tercer aspecte comú dels populismes. Per al boulangisme, l’enemic a abatre era Alemanya, condició per a l’alliberament del poble francès; per al peronisme, les elits burgeses que oprimien el poble argentí; per al nazisme alemany ho eren els jueus culpables de tots els mals dels alemanys i la proposta de l’esperat desvetllament i alliberament passava pel Lebensraum (recuperació de l’espai vital). Per a Trump, Le Pen o Orbán, els enemics són els immigrants, l’establishment o la Unió Europea, o tots ells alhora.
L’argumentació del populisme s’assenta més en l’emoció que en la raó, s’assenta més en un argumentari senzill i clar, sense matisos, rebutjant les respostes complexes, com demanen les nostres societats complicades i altament enrevessades. Un cas ben clar: per a Trump, exemple dels nous populismes, les eleccions americanes han estat un frau. Sí, un frau i res més. Per a Bolsonaro, al Brasil, l’emergència climàtica és un invent de les elits europees, res més que això. Per a Le Pen, les causes dels mals de França es troben en la immigració. Per a Johnson, a la Gran Bretanya, els mals del seu país són a la Unió Europea. Per a Junqueras i Puigdemont, els mals de Catalunya es troben a Espanya. Per a VOX, els mals d’Espanya es troben a Catalunya, a Euskadi i a la immigració. Davant dels relats amb respostes fàcils a problemes complexos i de gran fondària, les forces democràtiques tenen problemes d’aixecar un relat com a resposta que arribi a la gent. En aquest sentit, també podem identificar el procés català com a populista.
4. La postveritat
Un quart aspecte és l’ús dels mitjans de comunicació i de la utilització sistemàtica de la post-truth (la postveritat) i les fake news com a relat per a fer arribar els seus missatges a l’opinió pública. Els dirigents dels moviments populistes no tenen dubtes ni escrúpols. Estan tan interessats amb la seva «veritat» que saben modelar-la, distorsionar-la i manipular-la al servei de la seva proposta. La versemblança substitueix a la veracitat. Allò que hauria pogut ser, suplanta els fets i representa una realitat al servei del seu imaginari.
Les xarxes socials i la seva impunitat actual afavoreixen la transmissió de mentides o de mitges veritats a tota velocitat i s’han convertit en el vehicle més preuat dels moviments populistes. La combinació de la manca de qualsevol mena d’ètica, Trump n’és un exemple, i la impunitat de les xarxes permeten la circulació, arreu, de mentides que sacsegen i desconcerten l’opinió pública i, de manera especial, aquells sectors socials amb menys mitjans i amb captius de determinats mitjans que omplen el seu imaginari. Un americà que veu només Fox News viu un imaginari molt particular de matriu republicana.
L´ús sistemàtic de les mentides i de la manipulació dels fets contrastats i veraços és una amenaça central contra els sistemes democràtics i contra el dret dels ciutadans de rebre una informació veraç. Caldrà, i no és ni evident ni fàcil, cercar instruments de regulació amb l’empara judicial-administrativa per a fer front a aquesta realitat que avui està fent minvar les nostres imperfectes però indispensables democràcies liberals. Tot i que el procés ha utilitzat sovint fake-news o ha distorsionat la realitat, tot i que la televisió pública de Catalunya TV3 només s’adreça el 48% de la població catalana, la independentista i que alimenta el procés, no puc afirmar que aquesta sigui una característica del procés.
5. El lideratge únic
I el cinquè factor que comparteixen els moviments populistes és el lideratge d’una persona que es converteix en el referent del projecte. Salvini a Itàlia, Trump als Estats Units, Johnson a la Gran Bretanya, Le Pen a França, Orbán a Hongria, Bolsonaro al Brasil, Duterte a les Filipines, Maduro a Veneçuela, Erdogan a Turquia i Modi a l’Índia, entre altres.
No hi ha moviments populistes sense un líder de referència. Ho hem vist als Estats Units amb la devoció quasi religiosa de determinats sectors vers Trump. El mateix passa amb Salvini, Duterte, Bolsonaro. Ho vàrem veure amb Mussolini, Hitler, Stalin, Boulanger, Perón i, fins i tot, amb Franco. Sense un líder que representi el projecte, els populismes no tenen el seu referent, el seu mirall, el seu conductor.
I si fins ara hem pogut dir que el moviment independentista català probablement s’identificava, amb matisos importants, amb els tres primers criteris apuntats més amunt i, en part, amb el quart, el cinquè factor trontolla. La lluita aferrissada entre Junqueras i Puigdemont afebleix i divideix aquest moviment. La lluita pel lideratge i control del procés assequen el relat, el missatge i les bases. Els dos líders generen admiracions en cada grup i rebuig i desconfiança mutus en el contrari.
Els moviments populistes no poden acceptar la generació d’incertesa, de desconcert, d’inseguretat, de malfiança. Aquest és el punt més feble del moviment independentista català i, probablement, la raó del seu declivi.
En resum, el moviment independentista català és un moviment que podria identificar-se amb els neopopulismes? Sí. És un moviment d’extrema dreta, no. És un moviment racista? No. És un moviment nacionalpopulista que fa de la pàtria catalana i el seu alliberament el centre de la seva proposta, sí.
Quin serà el seu futur? No ho sabem.
Catalunya Plural, 2024 
