Yuliana està una mica molesta. “Jo sóc una de les que té una carpeta així de gran”, argüeix mentre assenyala el gruix de la seva carpeta amb les mans. Està repleta de diplomes i certificats obtinguts en els cursos que s’han fet a l’Espai Territorial de Capacitació i Reincorporació (ETCR) “Marquetalia Bressol de la Resistència”. Fa tres anys que Yuliana hi viu amb la seva família. Habitar en l’ETCR és complicat. Formar-se en l’ETCR, també: “Es donen unes capacitacions, però la gent guarda el seu paper i l’arxiva, perquè no serviran de res. Si s’ensenya a criar un marrà, ja que ens donin el marrà. La gent de camp necessita teoria i pràctica immediatament”.
Yuliana Cepeda (pseudònim) és una exguerrillera de les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC) en procés de reincorporació. Després dels Acords de Pau de l’Havana, el 2016, va lliurar les armes. Els membres de les FARC es disposaven a iniciar el procés de reinserció a la societat i a fundar el seu partit polític. La signatura dels acords va suposar la constitució de vint Zones senderals de Transició i Normalització (ZVTN) repartides pel territori colombià, que més tard es convertirien en els ETCR. En l’actualitat, els 24 ETCR existents s’han incorporat als centres poblats o formen part d’extensions de corregiments i senderes i acullen 3.296 homes i dones de l’antiga guerrilla, segons les xifres presentades per la Revista Setmana en el seu article “Les FARC va arribar per quedar-se”.
A l’espai territorial “Marquetalia Bressol de la Resistència” (oficialment ETCR El Oso), viuen aproximadament 160 persones, 70 de les quals formen part del procés de reincorporació. El campament és reduït i està encara en construcció. La naturalesa del seu entorn és exuberant. Grans turons verds emmarquen les cases grogues de campament. La part inferior dels habitatges està pintada de tons pastel: n’hi ha blaus, roses, taronges, vermells i verds. La Vivez dels colors aporta pessics d’alegria a l’ambient pesat dels carrerons de l’ETCR. La convivència no és fàcil. A cada casa hi viuen tres o quatre famílies que comparteixen un sol bany i una sola dutxa. Moltes també han de menjar al mateix lloc on dormen. “Ens van traslladar des de la Vall del Cauca. Ha estat molt complicat viure, perquè estem tots molt condicionats. Tampoc teníem les millors maneres de subsistir dins de la selva, però almenys existien espais privats”, explica l’exguerrillera del Frente 21.
“Tots els guerrillers i guerrilleres vam ser arrossegats a ingressar”
Yuliana va ingressar a les FARC quan tenia quinze anys. “Vaig ingressar en un poblet que es diu Bilbao, al sud del Tolima. Aquesta part de la regió sempre ha estat catalogada com a zona vermella”, assenyala. Yuliana és molt expressiva. Es mossega el llavi segons les preguntes que escolta i els seus trets s’endolceixen quan recorda experiències: “La majoria d’homes i dones que ingressem és perquè vam néixer i ens formem enmig de les FARC. Llavors un s’omplia d’inquietuds: Com serà una dona a la guerrilla? Què farà un home a la guerrilla? Com dormen? Quines són les seves activitats? Jo em feia aquests interrogants i no trobava resposta”.
En certa manera, els integrants de les FARC li despertaven admiració. “Un els mirava i deia: Tan chévere que viuen ells!”, recorda Yuliana, que els observava en el cafetal, en els rius o en les canelles del seu poble. Sentia que tenien una cultura diferent. “La seva manera de vestir de camuflatge, les dones amb les orelles plenes d’anells, els nois amb chaquiras que els penjaven de les espatlles…”. Yuliana va decidir ingressar i la van acceptar. Tot i que no només l’aparença va ser el que la va conduir a les FARC. Al camp, els joves es troben amb certs condicionants que afavoreixen el seu ingrés. La manca de referents i la pobresa de les seves famílies, els porten a trobar a les FARC una manera de lluitar pel canvi. “Jo penso que, de certa manera, tots els guerrillers i guerrilleres vam anar com arrossegats a ingressar. Degut a la falta d’oportunitats”, reflexiona Yuliana, que va participar durant 10 anys en la lluita armada.
Les FARC van sorgir el 1964, convertint-se en una de les organitzacions guerrilleres més grans i antigues d’Amèrica Llatina. “Érem una llei il·legal, com ens deien a nosaltres. Però érem llei”, comenta Yuliana amb un somriure. “Això és el que més li molestava el govern i a les institucions de la regió. Si la policia convocava a una reunió, doncs molt raret el qui anava. Però si nosaltres convocàvem, bé sigui pel que sigui, la gent estava aquí”, descriu. Les FARC actuaven com a autoritat local del territori on estaven, promovent el maneig, l’ordre i la bona relació entre comunitats. “Si érem a Gaitania nosaltres fèiem el que fa avui dia la policia. I a nosaltres mai ens posaven problema. De certa manera, ens havíem guanyat el respecte de la gent”, declara l’excombatent.
Per la seva forma de parlar, se la veu orgullosa del que relata. Recorda tot el compartit amb els seus companys, quan es traslladaven entre muntanyes de poble a poble. També les formacions que va rebre dins de les FARC. Però dins de la selva la vida no era fàcil. Es desplaçaven constantment i la por era un sentiment recurrent: “Com no t’ha de fer por si un estava preparat perquè en qualsevol moment l’intentessin matar?”. Tot i això, Yuliana es recolzava en els seus companys i companyes, ja que tots passaven per la mateixa situació.
La dona dins de les FARC
“Diàriament la història ha volgut mostrar a la dona com a víctima, la dona que va deixar al seu fill per anar-se’n a alguna organització armada, o la dona que van desplaçar, van violar o assassinar… Però érem unes heroïnes. Dins de les organitzacions que en el seu moment es van alçar i van ser com aquesta pedreta a la sabata del Govern, hi va haver dones valentes, molt tirades per davant, que ho van donar tot i van batallar”, relata Yuliana. Segons l’excombatent, els reglaments de les FARC eren dràstics i s’obligava a “respectar la integritat física i moral de tots els guerrillers i guerrilleres i membres de la població civil. Que un home pegués o tractés de fer coses no degudes a una dona dins de l’organització, això era pitjor que un delicte. Més ben dit, com diu el camperol, era millor tocar-li els ous a un muleto d’anar a tocar a una dona”. L’exguerrillera també remarca que aquella mateixa doctrina s’imposava a la població civil.
No obstant això, organitzacions com SISMA, ONU mujeres i la Ruta Pacífica, afirmen que la violència de gènere en el conflicte armat no exclou les FARC de responsabilitats. A més, aquesta violència també va ocórrer dins de la mateixa organització. Ho demostren revelacions com les que Elda Neyis Mosquera García, àlies Karina, excomandant del Frente 47 de les FARC, va fer a la Fiscalia acollint-se a la Llei de Justícia i Pau. Karina va acceptar la seva participació “en 218 crims, alguns d’ells contra dones, al temps que ha detallat polítiques de la guerrilla que inclouen l’avortament i la planificació forçada”, segons el portal Verdad oberta a l’article “No és cert que les FARC són un lloc d’avortaments tot el temps”.
En el mateix text del portal informatiu s’inclouen algunes puntualitzacions de Victòria Sandino, exguerrillera de les FARC que va treballar per incloure la perspectiva de gènere en els Acords de Pau: “No dic que no es presentin coses cap a la població, és possible que s’hagin presentat coses perquè en tots els grups socials i humans hi ha aquest tipus de fenòmens, el nostre comportament no és homogeni, però per això hi ha les regles internes”. En relació amb la violència de gènere dins de les FARC, Sandino matisa que segurament “hi ha expressions masclistes” però que a les FARC se les qüestiona com si fossin alienes a la societat colombiana, el que en realitat no és cert.
“La pau és possible, però cal construir-la”
Yuliana està asseguda al costat d’un dels molts murals que decoren l’ETCR. S’hi veuen dos pagesos amb trets indígenes i la pell del color de la terra. A l’esquerra, un home sosté una panotxa, a la dreta, una dona anciana usa el seu bastó màgic, símbol de saviesa, d’experiència, per guiar a la seva comunitat. Mentre Yuliana conversa, la seva filla Laura voleteja al voltant de la cadira. Té tot just dos anys. Juga amb les pedres i, de tant en tant, reclama una mica d’atenció: “Què vols amor?”, li respon Yuliana amb tendresa. A l’avantbraç, Yuliana llueix un tatuatge amb el nom de la seva filla unit de principi a fi per una línia que dibuixa un infinit. Laura demana aigua. La seva mare va a buscar una ampolla, li dóna delicadament a beure a la seva filla i després de prendre un parell de glops ella també, prossegueix el seu discurs.
“Penso que la pau és possible, però la pau cal construir-la. Cal posar molt compromís de totes les parts. Tant el camperol, com el regidor, com les forces militars, els mitjans de comunicació…”, afirma. Segons l’excombatent, les FARC esperen oportunitats i espais de participació política, on puguin parlar i dialogar amb els seus opositors i mostrar el seu pensament. “Hi ha gent que no ens coneix i ens odia, perquè els mitjans de comunicació van dir que nosaltres érem terroristes. Senzillament així”, diu amb contundència Yuliana. “No serveix de res que jo en el meu territori estigui treballant per la pau, quan un mitjà de comunicació està dient que, al sud del Tolima, tots els combatents van marxar per la dissidència [grups residuals de les FARC que han continuat amb la lluita armada]”.
No hi ha una única perspectiva sota la qual analitzar el conflicte armat que ha viscut Colòmbia. Victimaris i víctimes s’intercanvien papers segons el testimoni que narra la història. “Jo em considero víctima, perquè si potser el govern hagués tingut altres prioritats, com tenir en compte tota la població, potser la guerrilla no hauria existit. La guerrilla va existir per la desigualtat. El que va passar en el 64 encara persisteix: la gent volia una escola i una via, un camí, una carretera. I en lloc d’ajudar-los els van posar armes i bombes i avions. I per això va sorgir, va ser com el principi de l’organització. El govern té totes les eines perquè no solament canviï la forma de viure de nosaltres com excombatents, sinó també la de la comunitat”, conclou Yuliana.
L’excombatent torna a casa i el primer que fa és preguntar per la seva filla: “Nené, amb qui s’ha quedat la nena?”. El seu cobert està ple de roba blau, rosa i blanca que penja de tots els fils i estructures existents. Mentre parla, la cara de Yuliana s’amaga per moments entre les cortines tricolors. “Però saben què? Hi ha un historiador que diu que ningú neix après, que tots els dies aprenem. Aquí els sabers han estat molt importants per anar relacionant-nos, aconseguint noves oportunitats i coneixent nous terrenys. Jo penso que al voltant de la comunitat també es poden aconseguir moltes coses”, conclou Yuliana amb una espurna d’esperança als ulls. Després va a asseure’s amb les seves companyes amb qui ultima els detalls de la reunió que tenen en unes hores.
Catalunya Plural, 2024 
