“Mai m’he posat límits, he viscut lluitant-hi en contra”, ha dit Raimon fa pocs dies, en una entrevista que li ha fet Antoni Bassas. No es pot entendre la persistència raimoniana i l’autoritat basada en la pròpia coherència quan no s’ha entès la seva obra: aquell vers no deia “qui perd els orígens perd la identitat” sinó “qui perd els orígens perd identitat”, sense article. A la poesia de Raimon mai no sobra ni falta ni una sola lletra: la identitat a la qual es referia era la pertinença al que ell anomena “classes subalternes”, a l’orgull i esperit independent del treballador que es guanya la vida amb el seu esforç i no li deu res a ningú, més encara si és anarcosindicalista com el pare o socialista com la mare.
Raimon no ha estat home de militància de partit però sí partidari de la seva classe social. Raimon respon amb claredat a l’entrevista quan el volen fer triar: la nació o la lluita de classes? El cantant es refereix, amb moderació, a aquestes “classes subalternes” que ha volgut servir sempre.
Vist des d’ara amb prou perspectiva, la perseverança compaginada amb la moderació de l’artista és veritat, i amb un matís: Raimon mai no ha provocat, ha fet el que creia que calia fer i no ha buscat enfrontaments; ni tan sols amb els franquistes, la seva convicció l’ha justificat sempre. No ha acotat mai el cap, ni davant uns ni davant altres. Perquè al capdavall hi ha hagut d’altres. Els qui ara li retreuen no prendre postures polítiques maximalistes fa quaranta anys haurien vist amb bons ulls que afluixés una mica; la seva claredat en la presa de posicions els espantava i temien que els comprometés.
Veure la complicitat entre Raimon, Pi de la Serra i Ovidi Montllor i el seu èxit empipava d’allò més una dreta nacionalista que era a més anticomunista i considerava com a tals fins i tot els qui no ho eren. La vinculació de Raimon amb els moviments populars organitzats d’oposició al franquisme es veia com un risc innecessari que podia perjudicar un catalanisme que no volien mostrar com a excessivament combatiu. Però això tant fa als consumidors de propaganda i els identificadors d’enemics, que acaben d’arribar a la partida, perquè són de llengua llarga i lectura curta i desconeixen com han estat de tortuoses els camins del catalanisme realment existent.
Absència d’una crítica
A Raimon se l’han fet moltes entrevistes i a totes elles, fins i tot en els moments més durs de la dictadura, s’ha expressat amb claredat. Hem estat els periodistes els qui no hem sabut explicar-lo a ell, fins i tot els qui l’hem seguit amb més interès. Potser feia falta algú més capaç que nosaltres, que segur que hi era, però que no ha fet, això sí, la feina de divulgació del treball raimonià que alguns hem dut a terme.
Algun dia caldrà que sorgeixi una autèntica crítica de cançó, un corrent d’estudi ambiciós i que produeixi coneixement assimilable al de la crítica literària, cinematogràfica i artística. Un troba a faltar un abordatge que vagi més enllà dels estudis inspirats en l’etnologia o l’antropologia cultural, fins i tot més enllà de treballs tan extensos i ambiciosos com els que va fer Alan Lomax per a la Biblioteca del Congrés dels Estats Units sobre el folklore i la cançó popular. Per descomptat que s’ha estudiat prou la cançó francesa i l’americana, però no al nivell que la crítica cinematogràfica ha donat compte d’aquest art o al que la filologia i la crítica literària proporcionen dels seus objectes d’estudi. Ens manca un corpus crític referent a un fenomen artístic i cultural propi del segle XX, com és el cinema, l’arquitectura o la pintura contemporanis, la literatura o la fotografia.
Semblarà un estirabot o una paradoxa, però si algú podia haver fet aquest treball de crítica i recerca hauria estat… Raimon. Era i és qui posseeix els coneixements i els criteris per a exercir de crític musical amb total solidesa intel·lectual. Però és gairebé inconcebible que un cantant compositor exerceixi la crítica de la mateixa manera que ho fa qualsevol altre autor en el camp estrictament literari. Se situa al creador musical i literari, d’aquesta manera, en el camp de la indústria de l’entreteniment, amb l’artista que surt a escena a una banda i l’analista crític de l’obra artística en una altra. Així s’ha esdevingut la cosa, seguint la lògica de la premsa d’espectacles i la publicitat que l’hi és adherida (amb l’excepció, a Catalunya, de Miquel Pujadó, amb una important obra discogràfica publicada, i de Jordi Roura, amb molts anys de feina radiofònica, i a la resta d’Espanya, en el camp del folklore, de Joaquín Diaz). Un, que ha fet de crític musical d’urgència o de substitució, llegiria amb enorme plaer la crítica de cançó escrita per Raimon i miraria d’aprendre’n.
Ens cal una mirada de qualitat
És difícil, sense una tradició en crítica de cançó com a rerefons, explicar i explicar-se la complexitat de les relacions entre aquest art i la societat, sobretot quan la història i la sociologia no han fet tasques que podien haver fet perfectament, però no han dut a terme perquè no han vist més enllà de la vessant periodística d’aquest estudi. Vegem algunes paradoxes que poden ser indicatives.
Podem fer una especulació inútil: si no hagués estat per la nova cançó catalana apareguda entre 1959 i 1962, la cultura en llengua catalana hauria viscut una represa tan sensacional com la que va tenir? La llengua catalana tornava a escena en un món molt diferent dels anys trenta: societat i cultura de masses, televisió, alfabetització generalitzada, moviment de cultura pop que impregna la quasi totalitat de la cultura mediàtica, música comercial amb més impacte que anteriorment el jazz, el cuplet o el tango, motorització i vacances pagades, i un etcètera que va del turisme i la moda als canvis culturals de fons esdevinguts al catolicisme i la cultura acadèmica.
Els apocalíptics nostrats fan com si ara no es parlés, publiqués i difongués en català més que en qualsevol altre moment de la història; els integrats s’entesten a ignorar que les bombolles castellanoparlants a l’àrea metropolitana són impermeables culturalment.
La llengua catalana, minoritzada pel franquisme i el centralisme, es va beneficiar, paradoxalment, d’unes tendències generals a la societat dels anys seixanta que no eren les mateixes que les actuals, de la mateixa manera que la Catalunya dels setanta no era la dels trenta. La confusió actual ve perquè el nacionalisme que ha esdevingut hegemònic creu, o si més no els seus dirigents, que el país en el qual viuen ara és el país dels anys trenta. Les ucronies com les que hem fet al paràgraf anterior es justifiquen si neguem la història com a canvi i transformació, si veiem la realitat i l’home de manera estàtica i idèntica a ella mateixa, si creiem que les èpoques amb els seus fets, en tant que idèntics, són intercanviables.
No va haver-hi un Raimon a la Catalunya republicana malgrat les aspiracions nacionals i de classe existents a la societat d’aleshores. Hi havia una gran afició a les músiques modernes en les classes populars, sobretot el tango, el jazz i el swing, però no les condicions formades per costums, aspiracions, referents, mentalitats, formes de la vida quotidiana. Hi havia premsa en català, però l’espectacle d’entreteniment popular era en castellà; la insuficient alfabetització popular blocava qualsevol expansió d’una alfabetització catalana popular amb el suport d’una incipient cultura de masses, que no s’havia desenvolupat, però que era possible, com mostra la història del cinema. Podem fer altres preguntes en sentit invers i assumir les paradoxes d’algunes respostes possibles.
Que la nova cançó catalana ha salvat la llengua catalana és innegable, i que ha arribat a treure-la d’un elitisme forçat per la resistència, també. I hi ha fet abans d’existir la televisió de la Generalitat, ho ha fet quan la televisió i la ràdio emetien gairebé sempre en castellà i també quan el català va començar a obrir-se pas a les ones. Això és el que va entendre perfectament Salvador Escamilla, que no era un intel·lectual sinó un comunicador d’una peça: què hauria emès el seu Radioscope si no hagués existit cançó en català?
Abans dèiem “ens calen cançons d’ara” i ara diem que ens cal una mirada de qualitat i un cervell sense aluminosi que ens permeti entendre com ha de produir-se una cultura complexa en una societat complexa. Perquè un diria que encara no hem acabat d’entendre, més enllà d’esquematismes, el que han estat i han representat el mateix Raimon i la nova cançó.
Catalunya Plural, 2024 
