Va coincidir amb Jordi Pujol en la lluita antifranquista els primers anys cinquanta. Van fundar un col·lectiu que es deia CC, però després es van allunyar. Xavier Muñoz diu que no té clar qui es va allunyar de qui. El cas és que ell es va decantar per una interpretació maragalliana de la Catalunya federal. Amb Maragall d’alcalde, aquest empresari del tèxtil, va ser regidor de Cooperació Empresarial. Va presidir l’Associació d’Amics de la UAB i ha escrit llibres d’anàlisi i reflexió sobre la política i l’economia catalana. Acaba de publicar Després de Waterloo. Crítica al procés independentista des del catalanisme (+Bernat)
I després de Waterloo, què?
Depèn de com la política, els polítics i la societat civil sàpiguen encarar les complicades relacions entre Catalunya i Espanya. En aquest moment podem dir que la pilota està sobre la teulada. Cal, encara, molt consens abans de poder fer prediccions.
El preocupa o l’il·lusiona el que espera a Catalunya en els anys a venir?
El futur sempre té quelcom d’inquietant. Aquí hauríem de preguntar-nos si parlem d’un futur immediat o llunyà. En el primer cas, crec que el futur de Catalunya continuarà sent problemàtic. Pronosticar ja és un problema més emocional que racional. Jo sóc optimista històric i crec que ho resoldrem.
Li ha donat moltes voltes i al final, a l’epíleg diu: “D’entrada, independentisme no”. Per què no?
De moment no existeix la raó que a mi em sembla definitiva pel que fa a prendre una decisió d’aquesta transcendència. Manca una gran majoria social que afronti amb maduresa fer el pas. L’estat d’ànim col·lectiu es troba alterat, el país està més dividit que consensuat i el Procés ha estat més propens al gest que al pensament. Europa, d’altra banda, no s’ha immutat i espera. Els jesuïtes, que en saben molt de comportaments, sempre han dit que no es poden prendre decisions en temps de trasbals.
Hi havia qui creia que amb la globalització de les comunicacions s’acabarien els nacionalismes. En canvi, sembla que n’hi ha més que mai. Com s’ho explica?
Crec que en realitat els nacionalismes teòrics estan en declivi davant la realitat de la globalització que, diàriament, empeny el món a la uniformitat. El que existeix, però, és un cert temor de la ciutadania a diluir-se en grans estructures. Existeix un cert conservadorisme de les tradicions. En qualsevol cas, el gran repte de la globalització és la democràcia i en aquest punt és on sorgeixen els grans enfrontaments socials; els interessos més solidaris enfrontats amb els privilegis.
El govern català ha organitzat dos referèndums: Un, el 9 de novembre de 2014, i un altre, l’1 d’octubre de 2017. Aquest contenciós es pot resoldre a base de referèndums?
És una possibilitat que penso que sols es pot tenir en compte si el resultat és vinculant. Si no ho és, el resultat mai es podrà considerar cert. Ningú adquireix drets sobre un objecte sense haver pagat amb moneda legal reconeguda. Simulacres sobre operacions radicals que només admeten el sí o el no són un joc d’artifici confús. Inacceptables. Si a més pretenem basar-hi una nova legalitat utilitzant un sistema sense garanties, el que fem és enganyar.
Va compartir amb Jordi Pujol uns quants anys de lluita antifranquista. Després se’n va allunyar. Quina reflexió fa sobre l’empremta que ha deixat a Catalunya?
Voldria deixar clar que no sé si em vaig allunyar de Pujol o bé ell de mi. El fet és que vàrem deixar de coincidir respecte a la política a Catalunya. Els punts de vista es van anar fent incompatibles. Pel que fa a l’empremta que ha deixat Pujol a Catalunya cal només seguir la via del procés, tot i que evidentment no és l’única per entendre la base passional del moviment. Tot més radicalitzat per les circumstàncies.
Era Pujol independentista de cor, però sabia que la independència era impossible?
Van ser durant els anys del moviment polític antifranquista i catalanista, conegut com a CC (del 1950 al 1955, més o menys) que vaig mantenir una estreta relació amb Pujol. En tot aquest temps mai li vaig sentir dir una sola paraula que pogués donar entendre que la via independentista estigués, d’una manera o altra, en el seu ideari. Això és l’únic que m’atreveixo a afirmar. Especular sobre els sentiments del seu cor fóra impropi. Sobrepassa qualsevol intuïció sobre el que pot passar per una víscera tan inescrutable.
Ha descobert quina diferència hi ha entre catalanisme i nacionalisme?
El catalanisme és històricament una afirmació de la identitat perduda que a la llarga esdevé no solament una afirmació cultural, sinó també política. Expressada, però, d’una manera molt unànime i molt transversal en la societat. No és cap doctrina política ni econòmica. Té una vocació progressista que va des de la classe obrera a la burgesia i manté un marge de cohesió nacional compartida. El nacionalisme, per contra, és un intent d’utilitzar una part d’aquests sentiments amb voluntat de predestinació i de domini polític.
Es pot ser independentista i d’esquerres? L’esquerra sempre ha apostat per l’internacionalisme
L’independentisme no és una qüestió ideològica; per tant, no correspon a les definicions promogudes per la dreta o l’esquerra. El valor simbòlic de l’internacionalisme resta sencer davant d’una circumstància concreta d’injustícia que justifica que una societat determinada reclami llibertat. En certa manera en podríem dir el dret a decidir. La bondat de l’acte independentista, doncs, depèn de la causa concreta per la qual es vulgui separar una nació del domini d’una altra.
El federalisme pot funcionar? Com l’entén vostè?
No sols crec que podria funcionar, sinó que em sembla que és l’única via per solucionar l’enfrontament català-espanyol. Entenc com a federalisme la sobirania d’una comunitat que cedeix aspectes concrets d’aquesta per formar, amb altres i amb absoluta igualtat, una organització que respon a interessos comuns.
Es podria mantenir el debat sobre el futur de les relacions entre Catalunya i Espanya amb un to menys agressiu que l’actual?
Penso que és difícil, però que és possible sempre que es discuteixin coses amb possibilitats reals d’arribar a un acord. Si es tracta, com ara, de plantejaments maximalistes paral·lels per les dues parts no crec que es pugui esperar cap mena de solució, ni tan sols en el terreny del to. El federalisme és l’exemple idoni que pot permetre punts de trobada i, per tant, un canvi d’estil en la discussió.
Aquesta pandèmia afectarà la correlació de forces polítiques a Catalunya?
Si hem de fer cas a la tendència d’Esquerra Republicana a una certa aproximació a les forces progressistes de l’estat, ens pot portar a creure que ha estat una estratègia forçada per la pandèmia. En el futur, en altres aspectes, és de preveure que la pandèmia porti a reflexionar més profundament, tant a l’estat com a les comunitats autònomes, sobre les qüestions de les polítiques de salut i prevenció.
S’acosten els Reis. Quina carta de desitjos polítics els faria arribar?
D’entrada, és essencial per la pau del país l’indult o l’amnistia (pels que creuen que és possible) dels presos. La carta, però, preferiria que fos per celebrar que els presos ja fossin al carrer.
Catalunya Plural, 2024 
