El novembre de 1887 José Torras demanà la col·locació de fanals a rambla de Catalunya, amb tota probabilitat al xamfrà de Provença, frontera entre Gràcia i Barcelona. El motiu era arreglar l’espai pertanyent a la seva neboda Mercedes, qui, com vam veure a altres entregues, havia adquirit el terreny per a construir un immoble.
En aquesta zona de l’Eixample es lliurà una lluita sense treva per a comprar parcel·les. Manuel Verdú s’apoderà de moltes, mentre d’altres, com el mateix José Torras, de professió arquitecte, preferiren repartir les seves possessions una mica per tota la quadrícula d’Ildefons Cerdà.
Ho vaig descobrir mitjançant les meves passejades, preguntant-me al voltant les semblances de diverses habitatges repartits per aquest Eixample primigeni. La de rambla de Catalunya fou el detonant per diversos motius. Els merlets protomodernistes de la coronació coincidien amb els d’un altre edifici a la cruïlla entre Diputació i Pau Claris, on també, com a cim de la portalada, figura el bust d’una dona. El de l’avinguda senyorial gairebé no té atributs, mentre a la segona ha perdut candidesa i el seu rostre té mirada ferma i a la mà dreta sosté un caduceu d’Hermes, un clàssic de la ciutat comtal, amant del déu del comerç, a la pole position iconogràfica del fin de siècle malgrat la dura competència de la roda dentada de la indústria.
La finca de rambla de Catalunya té a la seva façana un ostentós 1887, mentre la de Diputació amb Pau Claris, carrer rebatejat durant el Franquisme com via Laietana per una incongruència de continuïtat i perversió anticatalana, és d’un any després, i aquesta metamorfosi estatuària potser ens mostri una metamorfosi d’estatus dels Torras o senzillament un optimisme envers aquell temps apassionant, amb l’Exposició Universal en marxa per a inaugurar el paradigma barceloní d’avançar a base de grans esdeveniments, del Congrés Eucarístic al Fòrum de les Cultures, de la Internacional de 1929 als Jocs de 1992.
Per a un investigador és ben difícil desxifrar certs jeroglífics decimonònics. L’arxiu Municipal conserva un bon munt de documents, i els del Vuit-Cents encara s’escrivien a mà, amb bella lletra de metge. Qui era José Torres? Per què aquesta devoció per la nova urbs?
La primera qüestió encara té difícil resposta, mentre la segona és conseqüència de l’expansió i les possibilitats econòmiques sorgides de la segona refundació efectuada després d’enderrocar les muralles. Molts invertiren els seus capitals amb l’esperança de veure’ls augmentats des del creixement de tantes façanes, amb els forats de mica en mica invisibles, amb pausada lentitud malgrat les actuals aparences.
El més curiós és remarcar el debut de les activitats dels Torras. Un paper ens condueix a un altre indret, mig desagradable pels barcelonins a causa del seu trànsit rodat, omnipresent des de la desaparició de les vies fèrries del carrer Aragó a la fi dels anys 50 quan la conjunció de polítiques porciolistes afavorint l’automòbil i la desaparició d’aquells raïls comportaren desdibuixar un dels rovells de l’ou essencial de l’Eixample, ara irrellevant malgrat l’acumulació organitzada d’un món compost d’estructures clàssiques des de la proximitat, tan elogiada avui per aquells polítics de mentida del nostre present, magnífics venent-nos motos de la seva novetat mentre ignoren ser males repeticions de molts predecessors.
El 1876 José Torras sol·licità el corresponent permís per alçar un bloc de pisos al xamfrà ubicat al número 317 d’Aragó, al costat del 91 de Girona, des del meu punt de vista el carrer més bonic dels voltants. La seva iniciativa era pionera. Qui sap si tingué una intuïció de l’endemà, o més aviat la certesa de comprar amb garanties de triomfar. El 1870 el bisbat es féu amb un solar de les rodalies, i pocs mesos després Jeroni Granell i Mundet, a no confondre amb el seu fill, un magnífic arquitecte de la sèrie B modernista, agafà les regnes del trasllat del claustre i l’església de Santa Maria de les Jonqueres, emplaçada on avui podem apreciar el veritable punt de partida de la via Laietana, ocupat pel seu número 1 de la Caixa de Pensions, eclèctica i concebuda per l’inefable Enric Sagnier.
El temple fou rebatejat com Església de la puríssima concepció, completant-se amb un altre afegit, el campanar de Sant Miquel, darrere de la plaça de Sant Jaume, el 1879. A ningú han d’estranyar aquestes supervivències nòmades. Durant els anys 80 d’aquella centúria es mogué pedra a pedra la parròquia de la Verge de Montsió, remoguda del seu homònim carrer per poder donar fe als inquilins de la rambla de Catalunya. Al seu lloc Josep Puig i Cadafalch inventà la casa Martí el 1896, seu dels Quatre Gats i, a posteriori, del conservador cercle artístic de Sant Lluc.
Tornem al carrer Aragó. Tenim una església. Ens falten dues claus. El 1885 Josep Rovira i Trias, l’amat Senyor Rovira, afegí un altre mercat a la seva considerable llista, entre els que figuren el de Sant Antoni, Hostafrancs i la Barceloneta. El de la Concepció s’emmarca a les tendències de la seva era, amb ferro i vidre com a materials edilicis per a propiciar uns interiors diàfans, impossibles prèviament i ben agermanats amb l’exterior, gens solemne i molt avantguardista, perfecte per a la seva funció: la garantia d’una bona conservació dels aliments.
A l’esquerra aquest segon epicentre de l’Eixample, situaríem el precedent a Roger de Llúria amb Consell de Cent, rep la seva cirereta amb la seu del Districte, la seva alcaldia ben filada per Pere Falqués, incansable per tot Barcelona i aleshores arquitecte municipal, i clar, el resultat només podia ser neomedieval, amb molt de gòtic, l’escut del rat penat de Jaume I i una solidesa encaixonada, menys evident quan lluïa un pinacle metàl·lic, desaparegut.
Dins d’aquest petit microcosmos hi ha més històries amagades. Just enfront de la seu podem observar el número 314 d’Aragó. A un dels seus apartaments transcorregué la seva infantesa Jaume Gil de Biedma, i a un altre Eusebio López Sert, pianista de trajectòria arruïnada per la seva homosexualitat oculta durant la postguerra, quan es veié implicat a l’affaire Carmen Broto.
Aquí tenim moltes novel·les; la nostra vol anar just a la dreta del mercat. José Torras conclogué la seva trilogia, si bé qui escriu té sospites d’altres petjades del seu imperi vora Gràcia, el 1889, impel·lit per tanta abundància. Al carrer d’Aragó 317 la rudesa s’ha sofisticat, integrant-se els merlets a la façana sense semblar afegitons infantils. Així, sense poder disposar d’una bola de cristall, ajudava a formular la llavor del Modernisme, donant-li una forma més solvent després de les dues proves anteriors.
Abans de la pandèmia el Consistori d’Ada Colau adquirí l’edifici des del seu dret de tanteig per a destinar-lo a lloguer públic, deixant-lo net i polit sense meditar ni un sol segon a la seva Història, normal si es considera aquest text com l’únic on es pondera la substància del conjunt, com sempre a destacar amb l’absència de pedagogia perquè no és d’esquerres. No parlo pas de broma. Des de 2015, agraeixo de tot cor les lectures d’alguns, s’han instal·lat plafons informatius a determinats punts, però només exhibeixen, en feia bona falta després del silenci imposat per Pujol i Maragall, anècdotes de la Barcelona progressista del Nou-Cents. La resta, doncs tot és política, no mereix ni retaules ni didactisme en favor del ciutadà, privat de conèixer dades sobre l’origen de les seves passes sense plantejar-se la tristesa d’aquest buit des l’absoluta dictadura del present.
Catalunya Plural, 2024 
