No cal ser un expert en història o en literatura castellana per estar familiaritzat amb la figura del Cid, ja que el seu famós cantar de gesta “El Cantar del Mio Cid” ens l’han explicat a tots i totes en algun moment de la nostra formació acadèmica.
La sèrie que s’estrena el 18 de desembre promet explicar a l’espectador “la historia del hombre detrás de la leyenda”. Amb aquesta simple frase, el que es promet a l’espectador és allunyar-se de l’obra literària i apropar-se al personatge històric. Si bé és cert que encara no ha sortit la sèrie i no puc fer-ne una crítica atacant la suposada veracitat d’aquesta, el que ha promès el tràiler i les imatges promocionals presentades no han generat (als historiadors i a una servidora) cap mena de confiança.
Recordem que Rodrigo Díaz, El Cid, va viure entre 1048 i 1099 i és una de les figures més conegudes de la mal anomenada Reconquesta, és a dir, dels moviments militars cristians per aconseguir part del territori que formava part de territori musulmà, en aquell moment període del Regne de Taifes (1031-1237). (Gavaldà, 2019)
En els pocs minuts de tràiler que se’ns mostren trobem diversos elements anacrònics que, si bé no poden fer-nos dubtar que l’objectiu d’Amazon (i director, guionista, producció) sigui “Explicar la historia de l’home darrere la llegenda”, ens mostra que en cap cas fer-ne una bona aproximació i periodització ha estat un dels seus objectius.
Així, per exemple, en els pocs minuts de tràiler ja trobem espases amb decoracions anacròniques, més aviat celtes, gens semblants a les de la Baixa edat mitjana (F. Alonso, 2011). També trobem aquest to gris i brut amb què el món cinematogràfic retrata sempre aquest període històric, així com un dels elements que van fer despertar el malestar de moltes persones: una bandera espanyola.
Si bé és cert que de seguida ens van apuntar que no és la bandera rojigualda la que apareix al tràiler sinó la del penó de Castella, això també constituiria un anacronisme, doncs el penó de Castella amb aquesta heràldica no es constitueix fins al segle XII. (Asociación Socio-Cultural Castilla, 2019)
Un altre dels aspectes a comentar podria ser aquesta insistència a representar l’Edat Mitjana com un període brut i fosc, fet que no deixa de ser una construcció literària que van fer els renaixentistes i que ha sobreviscut fins als nostres dies.
Quan anem a les fonts de l’època, les artistes ens mostren còdex amb una grandíssima riquesa de colors i les fonts escrites i arqueològiques ens parlen del costum de prendre banys i mantenir una bona higiene durant l’Edat Mitjana.
No parlaré de la roba perquè no en tinc prou coneixements, però la cuirassa de Don Sancho s’assembla més al que portaven els prínceps del Renaixement segons les fonts que a qualsevol indumentària que poguessin portar al segle XI. Per altra banda, en la presentació dels personatges d’Urraca i Sancho, aquests apareixen asseguts amb un tron o cadira de fusta d’estil gòtic flamíger o radiant (d’entre finals del segle XIV i principis del XV), amb un tapís de fons que dubto si enquadrar en el renaixement o en el barroc.
D’aquesta manera, sembla que tindrem “la història de l’home darrere la llegenda”, però ambientada quatre segles després. En les imatges podeu veure l’estil dels teixits del segle XI, la joieria de l’època (Copa de Doña Urraca) i com era el mobiliari noble d’època romànica.
Però tots aquests fets són detalls sense importància si anem al que de debò ens hauria de preocupar: el fet de veure com l’any 2020 s’ha apostat des d’una gran plataforma per realitzar una sèrie que està al servei de crear un relat nacionalista o patriòtic.
La llengua i la cultura sempre s’ha utilitzat per vincular-se a un territori i per crear una identitat Nacional, però mai es parla de com s’ha usat la Geografia i la Història per fer sempre aquesta feina i que, de fet, van ser introduïdes al currículum escolar precisament amb aquest objectiu.
Això no s’ha de llegir com una crítica, sinó com una qüestió objectiva. La Història és una disciplina que, entre altres funcions socials i educatives, va contribuir a conformar la visió sobre la identitat social i política de les nacions. L’aparició de la història en l’escenari educatiu està lligada a la formació dels Estats nacionals, i d’aquesta manera l’ensenyament de la Història va passar a ser una forma d’ideologització per a transmetre idees polítiques i sentiments patriòtics. La consolidació dels Estats liberals i el sorgiment dels nacionalismes van suposar un interès, per part dels governs, de fomentar el coneixement de la història nacional com a mitjà d’afermar ideològicament la legitimitat del poder i consolidar i estimular el patriotisme dels ciutadans. (Prats Cuevas, 2007)
Això no ha estat solament un projecte o una idea dins l’àmbit Espanyol: totes les nacions ho han usat i totes s’han basat en bona part en relats medievals. Per exemple, Catalunya i la seva Renaixença es va emmirallar en un suposat passat gloriós medieval i, avui en dia, veiem com certs partits d’ultra dreta i identitaris rebusquen i parlen d’aquesta història sense l’esperit crític que caldria.
Catalunya i la seva Renaixença es va emmirallar en un suposat passat gloriós medieval i, avui en dia, veiem com certs partits d’ultra dreta i identitaris rebusquen i parlen d’aquesta història sense l’esperit crític que caldria.
No solament ho veiem en partit polítics identitaris, sinó que certes parts d’aquest discurs han entrat en el mainstream, i avui tenim consellers a govern que defensen teories manipuladores de l’Institut Nova Història, un espai que practica la pseudohistòria per crear un relat nacional.
Així ha passat també amb un Estat modern i avançat com Regne Unit, on una gran sèrie d’historiadors s’han dedicat a fer treballs seriosos buscant quins aspectes de veracitat té la llegenda del Rei Artur i tota la literatura artúrica, ja que no és acceptable que tota la construcció identitària d’una nació estigui feta sobre un mite.
Com ara veiem, la Llegenda del Cid Campeador serà portada a la pantalla petita, i VOX, el partit polític d’ultradreta ultranacionalista espanyol, ja l’està lloant abans de veure-la.
El tema d’avui és desitjar, malgrat que quedin poques esperances, que la sèrie del Cid no sigui usada políticament per construir un relat nacional o identitari ja que el 2020 ja hauríem d’haver superat aquesta visió. Perquè la història que voleu escoltar no és la que us podem oferir.
Catalunya Plural, 2024 
