Durant els dies del pont de la Immaculada he llegit, en paral·lel, dos llibres que m’han despertat sentiments contradictoris, confirmacions d’algunes intuïcions que ja tenia i records de moments viscuts intensament. Per un costat, el magnífic i indispensable llibre de Jordi Amat El fill del xofer i, per l’altre, el de l’Isidre Molas Quan tot ens semblava possible, un llibre també excepcional per a comprendre la nostra història més recent.
El llibre de Jordi Amat ens mostra, a través de la biografia d’Alfons Quintà, els baixos fons de la política catalana i, en especial, del món convergent, amb les figures de Jordi Pujol i Lluís Prenafeta al capdavant i les seves aliances amb persones com Piqué Vidal, Macià Alavedra, Javier de la Rosa i altres, personatges que configuraren un poder ocult, quasi mafiós, que governà Catalunya durant les dècades dels 80 i 90, i que els faria milionaris. Un dels mals de Catalunya, i que en part explica allò que estem vivint ara i avui, és el fet que a l’inici del nostre autogovern, uns quants dels màxims personatges que ens governarien provenien del món dels negocis, de la banca, gent rica, acostumada a les comissions il·legals, al diner negre, als comptes ocults.
Envoltats de la senyera van crear una cultura que va corrompre les institucions catalanes fins a uns límits que ara estem descobrint. Aquest llibre és indispensable per a entendre allò que hem viscut, per a entendre determinades proclames i sentiments que han incidit en la vivència de la gent. És un llibre que m’ha ferit per dins perquè, si bé ja intuïa la magnitud de la corrupció del món Convergent, no m’imaginava que fos de tals dimensions, ni amb una manca tan gran d’escrúpols, sense cap mena de moral.
Llegint la biografia d’Alfons Quintà ―impecable, sensible i molt ben documentada― descobrim un mercenari de la comunicació ―no és l’únic que coneixem―, competent, treballador, rar, ambiciós, neuròtic, agressor sexual i amoral, que s’ofereix al poder convergent en determinats moments de la nostra història més recent. I així anem seguint determinats episodis de no fa gaire: el cas Banca Catalana, el naixement de TV3, la consolidació del poder convergent i el lideratge absolut de Jordi Pujol, les bambolines i les clavegueres que manegava el totpoderós Lluís Prenafeta, secretari general de la Presidència, l’afer de l’edifici CNL (Consorci Nacional de Leasing), Javier de la Rosa ―empresari modèlic segons Pujol― i Gran Tibidabo, el diari Observador i la batalla contra La Vanguardia, les relacions amb el poder madrileny que va portar Jordi Pujol a ser nominat “el español del año”, Colón de Carvajal, Tipel…
Seguint la vida d’Alfons Quintà trobem, repeteixo, els baixos fons de vint anys de poder convergent fins a un punt que el mercenari embogeix encara més i passa a ser un martell contra el mateix poder; això sí, en mitjans de menor volada i amb poca projecció.
Hi ha molts aspectes del llibre sobre els quals m’agradaria aprofundir, però en particular hi ha dos temes que voldria preguntar-me, i potser, convindria preguntar-nos tots nosaltres.
El primer, com va ser possible que Pujol i Prenafeta arribessin a unes cotes d’impunitat tan i tan grans? Què fèiem l’oposició? Què feia la premsa? Què feia la societat civil? Com arribàrem a aquell nivell d’omertà (o llei del silenci)? L’inici de l’autogovern ho permetia tot? El debat sobre aquest tema és necessari per a poder mirar-nos a nosaltres mateixos i comprendre en part allò que ara estem vivint.
El segon aspecte és el que més m’ha torbat: Amat explica tota la mobilització el dia de la segona investidura de Jordi Pujol l’any 1984, quan va aparèixer la seva possible inculpació en el cas Banca Catalana. Són famoses les seves imatges ―que van comptar amb el gran suport de la TV3 d’Alfons Quintà― contra el govern de Felipe González i el PSC promovent el naixement d’un moviment populista a l’entorn de la seva persona, probablement per pressionar el poder judicial davant la seva més que probable imputació en operacions il·lícites, com ja apuntaven els periodistes Jaume Reixach, Siscu Baiges i Enric González en un llibre sobre Banca Catalana que va ser censurat prèviament. Aquest episodi que vaig viure amb particular vergonya i, fins i tot, amb por, m’obliga a preguntar-me: no té determinades similituds amb la resposta d’Artur Mas quan va donar suport ―sempre d’acord amb TV3― a la primera gran manifestació de l’11 de setembre del 2010? Volia també tapar les vergonyes dels casos de corrupció de CiU i les retallades del pressupost públic?
L’inici del Procés comença amb la polititzada, desproporcionada i nefasta sentència del Tribunal Constitucional. Sí, sens dubte, però agafa volada amb Artur Mas com a president de la Generalitat quan posa tot l’aparell de la Generalitat i les seves xarxes al servei d’una mobilització popular, amb TV3 al capdavant ―no ho deixaré mai de repetir―, per lluitar contra un estat “que ens robava, espoliava i explotava”. Aquella mobilització no tenia altres raons ocultes com va passar l’any 1984?
En fi, el llibre d’Amat m’ha entristit, desolat i, fins i tot, m’ha deixat un sentiment amarg i d’avergonyiment personal i en part col·lectiu. No he deixat de preguntar-me durant la lectura del llibre: On érem? Per què callàrem? Sí, perquè tots els qui estàvem compromesos en política, a l’oposició, alguna cosa coneixíem, intuíem, però o bé ens sentíem impotents i amenaçats o bé decidírem mirar cap a un altre costat. Sí, nosaltres tenim també una part de culpa pels nostres silencis.
Amb tot, pensant més en el futur del nostre pobre i desorientat país, voldria insistir en el valor catàrtic del llibre doncs no deixa de ser esperançador que a la Catalunya d’avui algú escrigui un text com aquest que posa la societat catalana davant del mirall.
Isidre Molas, una altra Catalunya
El segon llibre és tot el contrari. Ens mostra una altra Catalunya, unes altres elits, dues dècades anteriors. Ens narra en primera persona, la història d’una generació de joves catalans provinents de famílies majoritàriament burgeses que arribaren a la Universitat cap als anys 60 i que progressivament es polititzaren en contra del règim franquista al servei del socialisme.
Isidre Molas, un dels líders històrics del PSC i que, juntament amb Raimon Obiols, han estat els dos pensadors socialistes més importants que han donat solidesa i gruix al projecte del PSC, ens explica, en aquest llibre, Quan tot ens semblava possible, els prolegòmens del socialisme català. A través dels seus anys universitaris a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona, de la seva detenció i anada a la presó de Sòria, del servei militar a les Canàries, de les seves primeres feines editorials i acadèmiques, ens explica la creació dels nuclis clandestins, i perseguits amb contundència pels serveis repressors de l’estat franquista, de joves universitaris, molts d’ells provinents de moviments catòlics, que seguint les onades progressistes dels anys 60 constituirien nous partits i associacions de matriu socialista ―lluny del partit comunista― que, quasi vint anys més tard, es trobarien en la creació del PSC.
Al llarg del seu llibre trobem l’origen de diverses formacions clandestines i, de manera molt especial, el FOC (Front Obrer Català) associat al FLP de manera federal, que va agrupar un nombre molt significatiu de joves universitaris. Aquest grup, més altres provinents especialment del Moviment Socialista de Catalunya i de grups d’independents d’arrel catòlica i sindical, van estar a la base de la creació del PSC i, dècades més tard, assumirien el poder socialista a Catalunya i a Espanya, després de la transició democràtica de la dècada dels 80. Pasqual Maragall, Narcís Serra, Raimon Obiols, Joan Raventós, Jordi Solé Tura, José Ignacio Urenda, Francesc Casares, Alfons Carles Comín, José Antonio González Casanovas, Daniel Cando, Josep Maria Vegara, José-Antonio García-Duran, Jaume Bertran, Jesús Salvador, Manel Garriga, Manel Royes, entre altres.
És el retrat d’una generació que va abraçar un indefinit i radical socialisme de matriu marxista, com marcaven els aires de l’època, al servei de l’alliberament de la classe obrera i del combat contra la dictadura franquista. Una generació que va comprometre’s en la recuperació del català, però que va allunyar-se del “nacionalisme català burgès”― com es recorda en algun moment del llibre. Els aires progressistes de l’època estan marcats del Maig francès del 68, per la primavera de Praga i el socialisme amb rostre humà de Ducbek, per la revolta contra la guerra de Vietnam, pel suport a la revolució cubana i als moviments guerrillers del Che Guevara. Una esquerra socialista radical allunyada, en general, del marxisme-leninisme i soviètic, amb sectors fascinats pel trotskisme, pel model de socialisme “autogestionari” d’una Iugoslàvia líder del Moviment de Països No Alineats, per la victòria del FNA d’Algèria, identificada amb un indefinit socialisme que recollia les voluntats de canvi social, de justícia i llibertat.
Isidre Molas, a més d’acostar-nos a l’ambient de l’època i d’explicar-nos les aspiracions i esperances de tota una generació, ens regala la semblança en profunditat d’alguns dels protagonistes més importants del socialisme català més recent: perfils molt interessants de Francesc Casares, de Joan Raventós, de Raimon Obiols, de Pasqual Maragall, de José Ignacio Urenda ―poc conegut pel gran públic, però indispensable en la formació de la idiosincràsia i fortalesa moral del PSC―, de Jordi Solé Tura, de Josep Maria Vegara, de José Antonio González Casanovas, entre altres. Tota aquesta informació es converteix en indispensable per a entendre no sols el PSC, sinó també per a comprendre la història més recent de Catalunya. El llibre acaba l’any 1978 amb el naixement del PSC i, com molt bé diu l’autor, amb “l’inici d’una altra història”. Espero que Isidre Molas ens faci el regal de continuar amb l’altra història.
La darrera part del llibre és fonamental per a comprendre el PSC, i el gruix que encara manté, especialment per les referències que fa al grup clandestí Convergència Socialista de Catalunya (CSC), que va acollir diferents sensibilitats socialistes de procedència intel·lectual, catalanista, catòlica i universitària, i que va iniciar-se l’any 1975. Isidre Molas, juntament amb Raimon Obiols i Joan Raventós, es troben a la base del naixement de CSC, que després es fusionaria amb la Federació Catalana del PSOE i d’aquí naixeria el PSC-PSOE. Jo sempre he pensat que CSC va tenir un paper essencial en el caràcter ètic, obert i catalanista del PSC que hem conegut.
Sé que el títol d’aquest article no s’adiu amb el que he descrit fins aquí: és solament un reclam a l’hipotètic lector a fi que s’interessi pels dos llibres que he comentat. Ho sé. Però encara que els llibres es situen en dècades diferents, sí que puc afirmar que relaten dues Catalunyes ben distintes i dues generacions motivades per valors diferents. Isidre Molas no va ser mai el fill del xofer, sinó l’intel·lectual que va anar obrint camí a un socialisme gradualista als anys 70 i que ja en la dècada dels 80 abraçaria l’Estat del Benestar i el model social-demòcrata, sense mai renunciar a construir aquella Ciutat Llunyana, sempre imperfecta al servei de la llibertat i la justícia.
En definitiva dos llibres que expressen dues realitats paral·leles ben diferents: una, que renuncia als valors, obsessionada amb l’èxit a qualsevol preu, i l’altra, basada en la defensa dels valors indestriables de llibertat i justícia social en una carrera de fons, de llarg recorregut.
Catalunya Plural, 2024 
