Fa escassos dies el foc i l’asfixia s’emportava la vida de mínim quatre persones, que sobrevivien dins una nau abandonada a Badalona. Des d’aquell dia, més d’un centenar perdien l’únic sostre que durant hivern els resguardava de viure al carrer i algunes d’elles encara estan desaparegudes. Persones anònimes que han estat i segueixen sent víctimes del racisme institucional.
La sagnia dels desnonaments que viu Barcelona des de la reactivació dels jutjats, que havien aturat la seva activitat durant l’Estat d’Alarma inicial, es quantifica en prop de 1.500 desnonaments programats en només 3 mesos. Dimarts passat veiem com un nadó de quinze dies es quedava al carrer.
Aquesta és la trista realitat. Mesos després de l’inici de la pandèmia i després de milions de benefici empresarials de grans corporacions alimentàries, energètiques i de la distribució les institucions segueixen donant l’esquena a les més necessitades.
Si alguna lliçó podem aprendre del passat, és que la crisi del 2008, va suposar un rescat de la banca i les seves derivades immobiliàries mentre les famílies eren desnonades, els sous eren retallats i els serveis públics privatitzats.
Dotze anys després tenim l’oportunitat de revertir aquesta lògica i posar els interessos dels i les treballadores per damunt dels que ja s’han rescatat, dels qui a cada crisi social continuen omplint el compte de beneficis.
Que la crisi la paguin els rics, no és només un eslògan, sinó la necessitat real d’una majoria social que no pot retallar més les seves condicions de vida. Una majoria social que ni té feina ni rep subsidis, una majoria que treballant no pot pagar un habitatge, una majoria que no pot posar-se malalta perquè té cura d’infants i gent gran o perquè la precarietat laboral no li permet agafar la baixa. Una majoria a qui ningú rescata.
Cal doncs plantar-nos i exigir passos clars que reverteixin aquesta situació. Cent anys després de La Canadenca seguim treballant vuit hores diàries, mentre la tecnologia multiplica els beneficis empresarials i redueix llocs de treball. Cal reduir les jornades laborals perquè tothom treballi. Cal posar el benefici empresarial al servei de les persones i no dels dividends. Cal potenciar el sector públic i revertir les privatitzacions, com a única garantia d’una vida digna. Alimentació, llar i treball digne com a base cap a un futur on les nostres vides valguin la pena ser viscudes.
I per aconseguir-ho, és més necessari que mai fer-ho juntes. Trobades com les de demà al migdia, 19 de desembre, on diverses lluites compartirem espai i consignes al carrer, són imprescindibles per construir una alternativa a tanta misèria. Ens trobem als carrers i places dels Països Catalans.
Construïm poder popular i que la crisi la paguin els rics!
Catalunya Plural, 2024 
