La irrupció del COVID19 ha evidenciat de manera crua que la idea d’unes fronteres clares i definides entre cossos és, en bona mesura, ficcional. Davant el virus, la pell es revela com una frontera més imaginària que real: la malaltia fa palès el fet que el cos no forma part exclusivament del domini d’allò visible, que és afectat per moltes coses que escapen a la nostra mirada. A nivell biològic, no només estem en contacte amb microorganismes que ens parasiten, conviuen de forma simbiòtica amb nosaltres o ens travessen des de la més absoluta indiferència; som emissors i receptors d’hormones i agents contaminadors amb un comerç continu amb l’entorn. Tot i que això sempre ha estat així, el virus SARS-CoV-2 ens ho ha presentat d’una manera inescapable i violenta.
Aquesta franquejabilitat, ara tant salient, xoca frontalment amb la concepció individualista de la responsabilitat que domina els nostres governs i els nostres mitjans, i a través de la qual aquests han volgut afrontar la crisi. Les famílies i els entorns de convivència són petits ecosistemes d’intercanvi, no conjunts d’àtoms socials als quals els sobrevenen relacions inessencials: som individus, sí, però abans que res som productes de determinats marcs relacionals. Els plantejaments que veiem repetir una vegada i una altra als polítics i als experts, però, no acaben de fer justícia a aquesta realitat ontopolítica. Més que reconèixer-la, oculten la que, a parer meu, seria l’única manera profitosa d’abordar la crisi sanitària: partint del fet que es tracta d’una problemàtica col·lectiva en un sentit profund.
Quin tipus de conceptualització del cos expressen els anuncis que “posen por” a les ciutadanes, responsabilitzant-les o, més aviat, culpabilitzant-les de les possibles conseqüències d’activitats fins ara normals? En realitat, es tracta d’una representació metafòrica del cos com a territori de propietat privada, que planteja una qüestió de responsabilitat pública en termes individualistes i “liberals”, ignorant com funcionen tant els virus com els cossos humans i els seus entorns.
Hem de deixar d’imaginar els cossos com propietats delimitades en l’espai i començar a tractar-los com el que són: centres de relació (social, emocional, biològica) i d’experiència. Els cossos que emmalalteixen no són abstraccions legals o polítiques, sinó organismes concrets i situats: són nuclis d’experiència i d’acció, cadascun amb el seu context i el seu entorn, els quals tenen necessitats ineludibles i capacitats limitades. La permeabilitat a la qual m’he referit al nivell biològic és encara més clara a tots els nivells socials. Un cos és també una perspectiva sobre una societat, una narrativa que reaprofita llenguatges disponibles i una fenomenologia pròpia, però compartida. Un cos es pot preguntar què és el que li passa, com afecta i és afectat. Els cossos són individuals en la mesura en què són centres de vivències en primera persona, i no perquè assenyalin un límit entre organisme i l’exterior; són un centre d’agència i de potència derivat d’un medi relacional.
S’ha tractat la pandèmia com si fos possible, en un sentit existencial i experiencial, aïllar els cossos i fer, simplement, que es deixin de relacionar. Això no és realista. El coronavirus, de fet, pot funcionar com a metàfora del fet social: de la mateixa manera que aquest virus coexisteix amb nosaltres sense que sigui visible, la copresència d’altres persones té un efecte que travessa aquesta frontera de la individualitat. Abandonar el model individualista, que assumeix que la culpa és dels ciutadans que no fan cas, és una urgència social i sanitària.
Assumir-nos com a centres d’experiència i relació fa possible una nova manera d’afrontar la responsabilitat de la pandèmia. Acceptar que la col·lectivitat es situa dessota, damunt i al voltant d’allò individual és permetre als ciutadans entendre el que els passa i plantejar-se com poden efectivament respondre a les necessitats d’una situació d’emergència sanitària sense oblidar les pròpies.
Així, per exemple, respecte a la problemàtica de la vacuna de la covid-19, on ara trobem enfrontats, per una banda, els qui defensen que s’ha de fer obligatòria i, per l’altra, els que es mostren escèptics amb la vacunació, l’error es troba, justament, en plantejar la qüestió en termes excessivament individuals. La responsabilitat de la vacuna s’ha de formular realistament com una qüestió col·lectiva, i això no és coherent amb la idea d’una vacunació obligatòria, que forçaria a la pràctica a la (difícil) persecució d’un col·lectiu, sinó a promoure un accés informat, significatiu i amb sentit a les vacunes. El que poden fer o no els cossos, i per tant el que han de fer, depèn de les seves condicions materials d’existència concretes, i la salut pública ha de promoure vides més vivibles, i per tant més autònomes. Quan un cos perd el control de la seva pròpia experiència per causa de l’acció d’altri, ens trobem davant d’un exemple de dominació, tant si aquesta es produeix de forma activa, és a dir, mitjançant la coerció, com si es produeix de forma passiva, a saber, mantenint a través de la política, l’economia i la llei unes condicions materials que no permeten d’intervenir per canviar allò que s’experimenta. L’experiència d’ambdues variants de la dominació, l’activa i la passiva, són igualment terribles, i s’ha de fer el possible per evitar-les a qualsevol grup.
És per aquest motiu que, fins i tot en casos que atenyen la salut pública, el que cal és promoure l’autonomia de les persones respecte als seus cossos, entesa no com a exercici aïllat de domini sobre un cos-territori, sinó com a exercici informat de la pròpia agència en un context d’interdependència col·lectiva. Cal fer complir unes normes, però alhora cal evitar caure en una concepció d’aquestes normes que, fent-nos les totalment externes i imposades, ens impediria ser-ne veritablement responsables. Això significa fer un foment actiu de la responsabilitat, i fer de l’obligatorietat l’excepció necessària.
No tothom pot quedar-se tancat a casa perquè no tothom es troba en les mateixes condicions. Certes prohibicions ignoren les experiències de persones amb capacitats de fer diferents. En una situació de pandèmia, el govern s’hauria de preguntar: Què puc demanar a qui, i com puc ajudar a què la majoria de la població faci les coses més convenients per totes?
Així, en la mesura en què les polítiques i les normatives han de ser capaces d’afrontar aquest aspecte material i singular dels cossos que intenten regular, cal repensar la forma com tractem la informació en aquest moment d’excepcionalitat. La informació no es pot entendre de forma abstracta: un missatge uniforme no té en compte les condicions materials de cada cos i de cada experiència. S’ha d’informar de manera que allò que es diu pugui afectar com cal en cada cas; perquè tothom, tingui les condicions d’existència que tingui, sigui capaç d’actuar d’acord amb la informació que rep. Obligar és, per tant, el contrari del que es necessita per sortir de la pandèmia: el que cal és comprendre, acompanyar i informar en un sentit ple, que no implica merament fer arribar dades o coneixements, sinó fer-ho de tal manera que aquests tinguin sentit per a qui els rep i li permetin plantejar respostes des de les seves possibilitats, compatibilitzant les necessitats i capacitats pròpies amb la responsabilitat compartida.
Catalunya Plural, 2024 
